Bon dia Martí

novembre 15th, 2016

Martí al cor

Bon dia Martí,
Encetem novembre i s’apropa el teu sant. Tots els que et coneixien pensaran en tu amb molta nostàlgia, i no cal dir que per als pares serà un dia d’enyorança profundament dolorosa. I és que el buit que els has deixat, Martí, és tan gran, que mai més podran omplir-lo; encara que amb el temps aprendran a viure amb ell. Ves quin remei!!!
Jo no et coneixia gaire, però m’ha arribat que eres una jove brillant en els estudis a més de tenir un do especial per la música. I el que és més important de tot : ERES UN BON NOI!
És per això que en el transcurs de la teva curta vida t’has guanyat la pau que ara gaudeixes en aquesta dimensió on et trobes i que nosaltres, pobres mortals, no som capaços d’imaginar. Deixa’t cuidar i mimar pels avis i familiars que t’han acollit amb els braços oberts en arribar-hi.
Sigues feliç Martí, i reserva per a nosaltres un trosset d’aquest cel que tu gaudeixes per quan sigui l’hora del retrobament.
Ah! I no deixis de tocar el piano perquè en el silenci de la nit i una mica d’imaginació puguem escoltar-te.
Entenc que els àngels vulguin viure amb els àngels, però com diu la cançó aquí a la terra trobem a faltar el teu somriure.
Fins a sempre!
Maria Dolors Majoral Tort
Novembre de 2016



La meva família

novembre 15th, 2016

LA MEVA FAMÍLIA.
Quan ets un infant et nodreixes de l’efecte de la família: pares, avis, oncles i ties; els germans i cosins són els companys de joc preferits. Els avis, el tronc que suporta les branques perquè no es dispersin.
Després, els anys passen i tothom busca el seu propi camí. Et retrobes en casaments i dols, i més o menys saps de la vida de cadascun per les notícies que t’arriben de l’un i de l’altre. I més, si es viu a certa distància, com és el meu cas.
Fins que algú té la idea genial de reunir la família al menys un cop l’any per constatar que hi som, a les verdes i a les madures!
Des d’aleshores així ho fem els Majoral i afegits (ja veus que no me’n descuido, Roger).
Ahir ens vam aplegar tots a redós d’una taula ben parada en un restaurant de Sant Cugat del Vallés, érem trenta nou, Déu ni do!
Vam tenir temps de tot; abraçar-nos, parlar i recordar. I sobretot d’avivar el caliu del nostre efecte perquè no s’apagui mai. I el pensament, en els que ja no hi són, que segur en contemplaven amb un somriure d’orella a orella. Llàstima que no els poguéssim veure!
Fins aviat família, us estimo!!!
Maria Dolors Majoral
novembre del 201



EXCURSIÓ A LA FAGEDA D’EN JORDÀ (organitzada pel casal d’avís de Bescanó)

octubre 24th, 2016

SORTIDA ORGANITZADA PEL CASAL D’AVIS DE BESCANÓ

Què pot escriure una vulgar afeccionada a les lletres de la grandesa de la Fageda d’en Jordà, la bellesa de la qual han lloat poetes i esbossat pintors de renom? Doncs ben poca cosa, sincerament. No obstant això, intentaré plasmar les sensacions viscudes en aquest raconet de la Garrotxa el dinou d’octubre d’enguany, en una excursió organitzada pel Casal d’avis de Bescanó.

Com que gairebé sempre som els mateixos veïns del poble que ens apuntem en aquests esdeveniments, en coneixem força bé. Per això les converses solen ser divertides: ja dins l’autocar comença la festa.

En Joan, el nostre xofer, va enfilar la carretera que ens portaria fins a Olot, capital de la Garrotxa.

Després, deixant enrere la ciutat, l’autocar es va dirigir cap al bosc de faig del municipi de Santa Pau. És una ruta realment bonica. Durant tot el trajecte vam gaudir del bell espectacle natural d’aquests indrets garrotxins. A l’entrada de la fageda vam pujar en unes tartanes estirades per uns cavalls preciosos. No ens podíem estar d’amanyagar-los! A poc a poc, vam endinsar-nos en aquest bosc que sembla encantat. El silenci, només profanat pel trot dels animals, i la remor dels arbres, permetia concentrar-se fins a integrar-se plenament a la natura. La impressió que el temps s’havia aturat, tot contemplant l’esveltesa i l’ elegància del faig contribuïa a una sensació de benestar que no hauríem volgut que s’acabes mai.

Aquest any la tardor ve endarrerida i les fulles encara verdegen, però mica a mica, quan agafin el to daurat i vermellós que correspon a l’època, l’espectacle ha de ser per no perdre-se’l!

També vam visitar la fàbrica de iogurts i postres La Fageda. Llàstima que no hi hagin més indústries com aquesta! Fan un bé social que se’n beneficia tota la comarca. Donen feina a molta gent, sobretot a discapacitats. El fet de treballar els fa sentir útils i els proporciona algun diner. No cal dir que això els augmenta l’autoestima. Així la seva vida resulta molt més agradable i profitosa.

Les vaques són tractades com verdaderes princeses; i la higiene i pulcritud són màximes i el producte boníssim. Què més podem demanar?

Després de dinar vam donar una volta pel poble de Santa Pau, una verdadera joia medieval del segle XIV d’estil gòtic i renaixentista. La plaça porxada, el gran casal feudal,i els carrers estrets amb cases adossades del segle esmentat, donen idea de la importància de la baronia de Santa Pau a l’edat mitjana. Tot plegat molt interessant!

I va arribar l’hora de pujar al tren que ens conduiria a fruir d’una vista panoràmica esplèndida pel parc dels volcans. El carrilet és una còpia exacte del que durant molts anys va fer el trajecte d’Olot a Girona, i a tots ens va portar records de joventut.

Durant el recorregut ens van explicar les característiques geològiques del parc, mentre ens feien adonar dels diferents matisos de terra, produïts per la lava que en altre temps havien expandit els cràters de: Martinyà, Pomareda, Torn i Troscat.

I satisfets del tot amb les interessants experiències viscudes durant tota la jornada vam donar per acabada l’excursió.

Fins la propera i que sigui aviat!!!

Maria Dolors Majoral i Tort

Bescanó, octubre de 2016



SET DIES SENSE EN MARTÍ

octubre 7th, 2016

Tan sols fa set dies que vam acomiadar el Martí. Ha estat una setmana estranya: la quotidianitat s’ha fet feixuga i lenta, amb la ment extraviada cercant un,“PER QUÈ?”, pregunta inútil mai resolta, senzillament, perquè el fet no té sentit.
La meva família és bona gent… ¿per què, doncs, castigar-la un cop i un altre amb tant dolor?
La generació del meu pare va plorar la Lola, una tia que no vaig arribar a conèixer, però en vaig sentir parlar tant! Tenia vint-i-un any.
La meva, de generació, va donar comiat al Pere, (el Pedrito) un meu cosí, vint-i-nou anys.
I la del meu fill, al Martí, amb només disset…
Sobreviure un fill , és mol dolorós , un patiment mai superat, d’aquells que deixen petja en l’ànima i el cos, i mai més s’esborra, només que, amb el temps, s’aprèn a viure amb aquesta asfixia, tant, que es converteix en part d’un mateix, segons expliquen els qui han passat per aquest tràngol.
Que els pares vegin desaparèixer als fills, va en contra de l’ordre natural de la vida. Però per desgràcia és el nostre pa de cada dia. Enteneu el meu “PER QUÈ”?
M’agradaria ser sàvia per trobar els mots pertinents que reconfortessin a tots els pares del món que estan vivint aquesta amargura, però ja ho veieu, no em surten les paraules.
Una abraçada Josep i Anna i un petó ben fort!
Maria Dolors Majoral.
Setembre del 2016

HOLA MARTÍ

octubre 7th, 2016

Dolors Majoral Tort
Data i hora: 18 setembre 21:30 ·
Hola Martí,
T’explicaré una petita història que espero puguis seguir des d’on ets ara, aquest lloc tan misteriós per tots els que encara som a l’altre costat d’aquesta ratlla que tu has creuat molt prematurament deixant un buit tan gran que mai més ningú omplirà.
La teva àvia materna era la germana del meu pare, per això, quan la teva mare tot just era un infant i per mi començava l’adolescència passàvem bona part dels estius juntes, fins dormíem al mateix llit! D’això ja fa molt temps, però t’ho relato perquè entenguis l’estimació que sempre he sentit per ella i, per extensió a tu mateix, malgrat que només ens vèiem molt de tant en tant.
El dia a dia dels pares durant aquests disset anys ha estat supeditat a la teva existència, la teva felicitat era la d’ells i ho van demostrar amb escreix. Per això aquest dolor tan gran, fins a fer-se insuportable, que senten per la teva absència, només el podrà mitigar el record del teu somriure alegre que sabies transmetre als qui t’envoltaven.
Has tingut una vida curta però plena, Martí; l’has aprofitat. Mai oblidaré la cerimònia del teu comiat, les llàgrimes sinceres de tots els assistents, per cert nombrosos, i els teus companys i amics que a través del vidre et veien reposar en el fèretre, i ja t’enyoraven… Les paraules entranyables que et varen dedicar, l’ofrena de roses que et van fer, l’emoció de sentir que eres qui posava la música al teu propi comiat tocant un piano de cua del qual sortien unes notes tan compassades que sonaven a melodia celestial. I tant, tant de sentiment…..
Martí, amb tu t’has emportat un trosset de tots els qui t’estimàvem, perquè no hem volgut que fessis un camí tan llarg tot sol, guardant-nos-el per quan ens retrobem. Fins llavors fes-me un favor: envia forces als pares per tirar endavant en aquesta existència tan crua i no t’oblidis dels que t’hem estimat!
Fins a sempre,
Maria Dolors Majoral Tort
Bescanó, 18 de setembre de 2016.

Adéu dolorós al Martí

setembre 18th, 2016

Hola Martí,

T’explicaré una petita història que espero puguis seguir des d’on ets ara, aquest lloc tan misteriós per tots els que encara som a l’altre costat d’aquesta ratlla que tu has creuat molt prematurament deixant un vuit tan gran que mai més ningú omplirà.

La teva àvia materna era la germana del meu pare, per això, quan la teva mare tot just era un infant i per mi començava l’adolescència passàvem bona part dels estius juntes, fins dormíem al mateix llit! D’això ja fa molt temps, però t’ho relato perquè entenguis l’estimació que sempre he sentit per ella i, per extensió a tu mateix, malgrat que només ens vèiem molt de tant en tant.

El dia a dia dels pares durant aquests disset anys ha estat supeditat a la teva existència, la teva felicitat era la d’ells i ho van demostrar amb escreix. Per això aquest dolor tan gran, fins a fer-se insuportable, que senten per la teva absència, només el podrà mitigar el record del teu somriure alegre que sabies transmetre als qui t’envoltaven.

Has tingut una vida curta, però plena Martí, l’has aprofitat. Mai oblidaré la cerimònia del teu comiat, les llàgrimes sinceres de tots els assistents, per cert nombrosos, i els teus companys i amics que a través del vidre et veien reposar en el fèretre, i ja t’enyoraven. Les paraules entranyables que et varen dedicar, l’ofrena de roses que et van fer, l’emoció de sentir que eres qui posava la música al teu propi comiat teclejant un piano de cua del qual

sortien unes notes tan compassades que sonaven a música celestial. I tant, tant de sentiment…..

Martí, amb tu t’has emportat un trosset de tots els que t’estimàvem, perquè no hem volgut que fessis un camí tan llarg tot sol, guardant-se’l per quan ens retrobem. Fins llavors fes-me un favor: envia forces als pares per tirar endavant en aquesta existència tan crua i no t’oblidis dels que t’hem estimat!

Fins a sempre,

Maria Dolors Majoral Tort

Bescanó, 18 de setembre de 2016.

Excursió a Villafranche de Conflent

agost 30th, 2016

Relativament a propet de Girona pel cantó dels Pirineus francesos a pocs quilòmetres de Prades s’ubica un llogarret amb un encant especial on el temps sembla que s’hagi aturat: Villafranche de Conflent.

Passejant pels carrers medievals d’aquest poble, que un dia va pertànyer al Comtat de Barcelona, hom es fa una idea de la vida dels antics habitants d’aquelles contrades.

Com sempre que visito algun nucli urbà de la Catalunya Nord en fixo amb els rierols d’aigua, enguany cristal·lina, que baixen a banda i banda de la calçada i que, antigament, quan les cases no estaven adequades, els veïns aprofitaven per buidar-hi el bací o gibrelleta. Penso en la comoditat que vivim avui, i ni tan sols hi donem importància. Per això no puc deixar de tenir un record per tota aquesta gent que ens ha precedit i que els va tocar viure d’una manera molt precària!

Cal donar un tomb per les muralles i visitar l’església romànica a la plaça del poble. És molt interessant el Fort Libèria al cim d’una muntanya que s’alça a tocar el poble. Té un passadís subterrani que comunica amb la vila. Es pot visitar però s’han de tenir bones cames.

Finalment les Coves de les Canaletes, una meravella de la naturalesa que ens va deixar bocabadats. He tingut ocasió de conèixer algunes coves fantàstiques, però com aquestes cap, l’aigua s’ha entretingut a esculpir formes capricioses amb les quals, si hom deixa anar la imaginació, pot recrear-se en un món de somni. Passant per davant d’una escultura la qual et fa pensar en les muntanyes de Montserrat, va sonar el Virolai, i he de dir que no vaig poder evitar emocionar-me. Fabulós!

Escriu Henri Salvayre:

Pocs indrets del món subterrani oberts al públic ofereixen en un espai tan reduït tantes ocasions de reflexió sobre el nostre passat i sobre quin és el nostre lloc al si de la biosfera terrestre.

No hi ha dubte que, d’aquest viatge al cor de la pedra llaurada pel temps, el visitant tornarà reposat, relaxat, sorprès, però també carregat d’emoció

amb, potser, una altre visió del nostre món”.

Ha estat una excursió que ens ha deixat molt bon gust de boca i, que a més, vam gaudir en família. Un “hurra” per en Xevi i l’Olga que la van organitzar!

Maria Dolors Majoral i Tort

Bescanó, agost del 2016

SORTIDA AMB EL CASAL DELS AVIS A LA CONCA DE BARBERÀ

abril 18th, 2016

 
SORTIDA A LA CONCA DE BARBERÀ DELS CASALS D’AVIS DE BONMATÍ I BESCANÓ

En creuar l’entrada d’accés al museu rural de l’Espluga de Francolí, els ulls topen amb un rètol que resa: “PER SABER ON ANEM, CAL SABER D’ON VENIM”. Una frase ben senzilla, però, tanmateix, tan certa! No vaig trigar gaire a comprovar la raó que tenien aquelles poques paraules quan el grup en el qual m’incloïa, Casal d’avis de Bonmatí i Bescanó, ens vàrem dispersar pel recinte i comentàvem admirats entre nosaltres els aparells i atuells que antany havien format part de la nostra vida quotidiana, i que, a poc a poc, gairebé sense adonar-nos-en, vam anar substituint per dispositius i receptacles més moderns que van ajudar a fer la vida més fàcil, sobretot a pagès.
La majoria del grup eren gent que havien nascut i viscut la primera etapa de la seva vida en el món rural, i els que no, en teníem vinculació directa a través de familiars propers.
Quanta nostàlgia s’endevinava en els comentaris de tots els presents! Quines cares de satisfacció! Per una estona vam retornar a la infantesa i joventut perduda ja fa molts anys!
Amb cares alegres vam tornar a pujar a l’autocar, i en Joan, el xofer, ens va traslladar al poble de Vimbodí, concretament en un taller artesà on es treballa el vidre. Allà, ens van fer una demostració d’aquest ofici tan antic i fascinant.
I, entre una cosa i l’altra, es va fer l’hora de dinar, per això vam encaminar-nos a un restaurat del mateix poble on es varen ocupar de la intendència. El grup de Bescanó vam seure junts i ens ho vam passar bé, vam riure i comentar la jugada, fins i tot vam gaudir d’una petita sobretaula.
Era hora de tornar a l’autocar, aquest cop per dirigir-nos a Poblet, indret que la majoria ja coneixíem, però on sempre és agradable tornar.
El monestir Reial de Santa Maria de Poblet va ser durant un període de temps fossar dels reis d’Aragó i Comptes de Barcelona, des de Jaume I el Conqueridor fins a Joan II d’Aragó i la seva segona esposa Joana Enríquez, pares del que fou Ferran el Catòlic.
Una guia molt agradable ens va anant desgranant la història d’aquest Monestir cistercenc ubicat a la Conca de Barbarà; ens vam assabentar que fou patrocinat per Ramon Berenguer IV, Compte de Barcelona, qui el deixà en mans dels monjos Bernardos de l’abadia de Fontfroide l’any 1149.
Després de segles d’esplendor, el 1835 va entrar en decadència fins al total abandonament a conseqüència de la desamortització de Mendizábal. Gairebé un segle després, l’any 1930, va començar la seva restauració, i el 1940 retornaven a l’Abadia alguns monjos. Actualment n’hi viuen vint-i-nou.
El 1991 la UNESCO el va declarar Patrimoni de la Humanitat.
Davant del Monestir ens vam fer la fotografia de família per deixar constància d’aquesta sortida que va resultar enriquidora i divertida per a tots els que vam tenir la sort de poder gaudir-la.
Finalment, als volts de les sis de la tarda, va ser hora de tornar cap a casa. El sol, però, encara era alt, circumstància que ens va permetre fruir del paisatge amb el qual ens obsequiava la primavera: els prats d’un verd intens, els arbres que rebroten. Aquí i allà els camps de colza florida que encatifen de groc els conreus, i tantes meravelles!
Tot creuant la comarca de l’Anoia vam comprovar que les sarments ja verdegen per donar pas, més endavant, al fruit que acabarà convertint-se en excel·lents vins i caves, i faran les delícies dels paladars més exigents.
A l’horitzó, cap a l’esquerra, Montserrat com a teló de fons. Aquesta muntanya màgica que tots els catalans portem al cor!
I així vam esgotar un altre dia de la nostra ja dilatada existència, un jorn però, que ens va deixar petja i que voldríem repetir més sovint!

M. Dolors Majoral i Tort
Abril de 2016.

Felicitar al meu fill en el seu 37 aniversari.

febrer 23rd, 2016

Xavier Pidemont
Bescanó 23 de febre de 2016

Bon dia carinyo,

No tinguis por que no et demanaré que em corregeixis res, tan se val les faltes, espero que sàpigues perdonar-les. Tan sols m’agradaria explicar-te un conte que just avui entre les tres i les quatre de la tarda farà trenta-set anys va començar, i del qual, tu n’ets el protagonista.
El teu pare i jo, feia nou mesos que ens preparàvem per rebre’t. T’havíem disposat la cambra (encara que al principis dormiries en la nostra), el cotxet, la banyera, l’aixovar….i el que era més important de tot, l’amor que ja et professàvem quan encara no sabíem si series nen o nena, (en aquell temps no es desvetllava la incògnita fins el moment del naixement).
M’hauria agradat tenir un part natural per no perdrem el primer plor, però no va poder ser, i quan em vaig despertar el teu pare i l’àvia d’Anglès ja et coneixien, després vaig saber per ella, que el pare s’havia emocionat quan et van presentar.
Tots dos vam constatar des del primer moment que la nostra vida havia canviat per sempre i que passàvem a segon pla. Des d’ aleshores tu has estat el més important en la nostra ja llarga trajectòria.
Sempre t’hem estimat molt, i encara que durant la llarga i difícil adolescència hem topat, sobretot amb mi, el motiu de fons sempre era el mateix la por de que no et perdessis. Perdone’m si algunes vegades vaig ser més dura amb tu del què calia.
Ets una bona persona i això ens enorgulleix. Quan et veiem riure amb l’Olga nosaltres som feliços, i patim també quan et sabem trist. Ens consta que ens amagues tot el què pots per evitar-nos sofriment. Gràcies rei!
També estem orgullosos de què hagis sabut triar tan bé la companya amb la qual fas camí . Enhorabona!
De vegades ens preguntem si la feina que fas t’omple, però no gosem demanar-t’ho, de sobre sabem que no t’agrada parlar de les teves coses,(en això t’assembles molt a la teva besàvia Maria, sabem molt poc d’ella). De totes maneres respectem les teves decisions.
I aquí acabaré aquest petit esbos de la teva història que tot just s’està escrivint. Tant de bo sigui ben llarga i profitosa!
Per molts anys fill un petó ben fort d’aquests pares que viuen per tu,

Joan i Dolors

Sortida al Penedes amb el casal d’avis

novembre 17th, 2015

Després de mesos, per fi , els avis de Bescanó hem tornat a gaudir d’una jornada d’excursió que ha resultat profitosa i divertida.
L’autocar conduït per en Joan, vell conegut de moltes altres sortides, va adreçar-nos cap a Vilafranca, terra de vinyes de diverses varietats, amb el raïm de les quals es produeixen diversitat de vins blancs i negres, coneguts arreu per la seva gran qualitat, sense oblidar-nos que aquesta comarca catalana amb denominació d’origen “Penedès” és el bressol dels millors caves del món.
Vam esmorzar en el restaurant “Paco”.
Tot i ser a mitjans de novembre, el dia va ser assolellat, amb temperatures suaus de finals d’estiu. Feia bo de viatjar.
Les sarments que són caduques es van despullant, mica a mica, de les fulles que les vesteixen, però les que encara hi resten mostren els colors de la tardor, com el daurat i el vermell, adelitant la mirada del visitant d’altres contrades amb un paisatge esplendorós que hom no es cansaria mai de contemplar.
Així, entre vinyers, vam arribar al nostre destí: les Bodegues Torres. Molt conegudes pels seus brandys, vam saber que també són capdavanters en vins blancs lleugers i aromàtics. I més modestament en negres.
Ens van convidar a pujar en un petit carrilet per mostrar-nos la finca. Després, el tren es va endinsar en una espècie de corredor completament fosc que, com si d’un túnel del temps es tractés, ens va transportar al segle XIV mitjançant unes diapositives que mostren al visitant l’època en la qual una comunitat de frares es va instal·lar al lloc i va començar a produir els primers caldos. La imatge és tan real que talment sembla que puguis parlar amb el monjo que explica la història. Finalment, vam tornar al segle XXI visitant bodegues, fent degustacions i, naturalment, passant per la botiga on qui va voler va comprar, i el que no, va tenir ocasió de conèixer els productes.
Abans d’anar a dinar, en Joan (conductor de l’autocar), ens va obsequiar amb una visita sorpresa, ja que ens va portar al municipi de Sant Martí Sarroca on, al cim d’un turó, s’alça majestuós el castell de Sant Martí i l’església de Santa Maria. Ambdós edificis conformen el que s’anomena “Conjunt Monumental de la Roca”. Particularment, em va agradar moltíssim; a més, la vista és esplèndida i vam poder contemplar a l’horitzó les muntanyes de Montserrat perfectament dibuixades, símbol de la nostra estimada Catalunya.
Era l’hora de dinar i vam tornar al restaurant “Paco”. La gana era feta i tothom va anar per feina. Després sobretaula, una manera de fer relacions ben agradable, aquesta vegada també compartida amb una colla d’avis del casal de Bonmatí, amb els qual vam fer l’excursió.
A la tarda encara vam anar a Vilanova i la Geltrú, on celebraven una fira. Hi va haver temps lliure.
Les hores s’havien escolat sense adonar-nos-en, era temps de tornar a casa.
Vam arribar a Bescanó cap a quarts de nou.

Un dissabte molt ben aprofitat!

Maria Dolors Majoral i Tort

Novembre 2015

    Totes les entrades
    novembre 2017
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « oct.    
     12345
    6789101112
    13141516171819
    20212223242526
    27282930