Viatge a Persia

Agost 7th, 2019

Quan amb en Joan vam comentar que ens agradaria viatjar a l’Iran, l’antiga Pèrsia, molta gent va reaccionar de manera estranya. Ens parlaven de talibans, de guerres i d’intolerància.

Per sort, nosaltres, que som de pinyó fix, no vam pensar mai a fer-nos enrere. He de dir que ha estat un dels viatges més enriquidors que hem fet.

Podríem dir que els actuals iranians són el resultat de la diversitat ètnica entre perses (grup majoritari), azaries, kurds, louros, turcmans i baluxis ; també hi ha una petita minoria àrab, menys d’un u per cent, entre d’altres.

La gran majoria d’iranians són ben plantats; les dones, sobretot, són molt guapes. A més, saben fer-se ressaltar la bellesa amb molta traça i l’ajuda de pintures i cosmètics. Tenen la mania d’operar-se el nas, una moda del país estesa també entre els homes. Una manera com una altra de mostrar l’estatus social de què gaudeixen. Al meu entendre és una equivocació, perquè el nas que tenen harmonitza d’allò més bé amb la resta dels seus trets facials  característics.

El primer imperi Persa va iniciar-se més o menys l’any 550 aC amb la dinastia Aquemènida,  i es va dissoldre cap al 330 aC en ser conquerit per Alexandre el Gran, que va incendiar la capital, Persèpolis. Passats més de 2300 anys, els vestigis d’aquesta ciutat encara donen testimoni de la grandiositat que va arribar a ostentar un dia.

L’època de més esplendor de l’imperi va ser vers el 450 aC, durant el govern de Cir el Gran, que va arribar a comprendre Grècia, Mesopotàmia, Canaan, Àsia Menor, Egipte, Armènia…

M’agradaria remarcar que una de les raons per les quals Pèrsia va ser tan rellevant en la història cal cercar-la en la intel·ligència dels seus governants, que es van caracteritzar per la tolerància i el respecte amb les estructures socials i religioses de cada poble conquerit. Una tolerancia estratègica que van exhibir tant Cir el Gran com els seus successors.  

Encara avui els catòlics armenis són una comunitat privilegiada dins l’Iran. Per cert, les pintures de les seves esglésies són extraordinàries. Mai no et canses contemplar-les. També és recomanable fer una visita als museus que expliquen la vida interessantíssima d’aquesta comunitat abans de dispersar-se.

Els antics iranians practicaven una religió indoeuropea politeista. Al voltant de l’any 1000 aC el profeta iraní Zaratrusta (o Zoroastre) va donar a Pèrsia el zoroastrisme, religió monoteista derivada de la primera, que té per déu suprem Ahura Mazda, i que va deixar empremta en les futures religions i cultures occidentals. Aquest fet és raó suficient per visitar l’Iran.

Quan Pèrsia va ser invadida pels àrabs i hi van estendre l’islam, es va produir la diàspora dels seguidors de Zoroastre. Molt van anar a parar a l’Índia, on encara romanen (els anomenats parsis), i d’altres a Turquia. A Pèrsia va resistir-hi un grup reduït de zoroastrians, i avui conformen una petita minoria religiosa. És molt interessant aprofundir en aquesta filosofia de vida , sobretot en les cerimònies mortuòries. D’alguna manera la cultura i la religió occidentals beuen d’aquesta tradició, com he dit abans.

Actualment l’Iran està governat pels Aiatol·làs; per entendre’ns, els caps d’estat són els caps de la religió. Són islamistes xiïtes.

Les dones depenen encara de l’home, tot i que no els imposen el matrimoni i es poden divorciar. Moltes treballen i no han de donar explicacions dels diners que guanyen, al menys en teoria.

Se les obliga a tapar-se amb el hijab, encara que a partir de certa edat porten xador. Negres, de cap a peus.

Part de la joventut és revel·la contra aquestes normes. Vam ser testimonis de manifestacions davant la seu del govern, encara que no se’ns va permetre fotografiar-ho. 

Per això i per moltes altres coses el viatge a l’Iran em va deixar empremta, i crec sincerament que em va ajudar a enriquir els coneixements adquirits al llarg de la meva ja dilatada vida!

Maria Dolors Majoral Tort

Bescanó, juliol del 2019

LA MORT DEL TIET XAVIER

Desembre 23rd, 2018

Després de lluitar durant anys contra el càncer que patia, avui ens ha dit adéu el tiet Xavier. 

Tot i que jo era conscient de la gravetat del seu estat, la notícia de la seva mort m’ha trasbalsat i m’ha deixat molt trista.

Era l’últim germà viu d’una colla de sis. El petit, però amb un cor tant gran, que hi cabia tota la família. Era un home bo el tiet, per això tothom 

l’estimava. El trobarem a faltar!

Reposa en pau tiet, t’ho has ben guanyat!

Maria Dolors Majoral Tort

Bescanó, 23 de novembre de 2018 

PEL TIET XAVIER!

Octubre 25th, 2018

Hola tiet,

M’he aixecat aquest matí amb la necessitat d’homenatjar amb quatre mots senzills l’home bo que sempre has estat. M’agradaria que aquestes paraules t’ajudessin moralment a travessar aquesta dura etapa de la vida que actualment et toca viure.

El petit dels Majoral Fauria, però amb un cor tan gran i ple de bondat en el que hi ha cabut tot l’amor que has professat a la família.

Has lluitat i treballat moltíssim per donar una bona vida a la dona i als fills. Però tampoc t’has descuidat de ser al costat dels pares i germans quan ho han necessitat.

És per això que vull donar-te les gràcies en nom de tots ells, dels que ja no hi són i que mai els va faltar el teu escalf; i de tots els nebots que t’estimem i en la distància t’acompanyem en el mal moment que estàs passant.

Saps què, tiet ? Després de la tempesta torna a sortir el sol. I quan això passi ens trobarem tots, com solem fer de tant en tant, per abraçar-nos i gaudir de la companyia mútua; feliços d’estar junts i recordant els que ens han deixat. Amb la seguretat que des d’allà on siguin, ells ens beneiran amb un somriure que nosaltres des d’aquí intuirem i sabrem que encara que no els veiem ens acompanyen.

Mercès per ser com ets. Un petó!

Maria Dolors Majoral Tort.

Bescanó 13 d’octubre del 2018

CAMINANT PER FER SALUT

Juliol 1st, 2018

Just faltaven 10 minuts per la set del matí, quan he sortit de casa per començar el dia caminant tot fent salut.

A l’horitzó el sol començava a despuntar per un costat, mentre per l’altre, la lluna s’anava desdibuixant poc a poquet, com si li requés esborrar-se del tot. Bufava un aire fresquet molt agradable que convidava a respirar a fons, i en fer-ho, els pulmons s’eixamplaven escampant per tot el cos una sensació agradable de benestar.

He caminat lleugera fins arribar a la sendera on fa molts anys, s’estenia la via del carrilet d’Olot a Girona, aquell del que deien: “marxa quan vol i arriba quan pot” avui només present en el record un xic nostàlgic d’aquells que sumem uns quants anys.

Envoltada d’hortes, he apreciat la dedicació dels hortolans que tenen els camps polits; sense males herbes, i amb les mates de verdures perfectament arrenglerades com traçades a dret fil. Llavors… M’ha vingut a la memòria aquell paràgraf de “Solitud” en el qual la Mila , tot pujant muntanya amunt admira els horts ben conreats que s’estenen als seus peus, i m’he sentit perfectament identificada amb aquest personatge de ficció creat per “Caterina Albert”, coneguda literàriament amb el pseudònim de Victor Català.

Aquest any les pluges abundants caigudes a la primavera, han fet que el blat de moro pugi esvelt i d’un verd intens que contrasta amb la immensitat del cel blau només entretingut aquí i allà pels ocells que volen gaudint de la tranquil·litat del matí. Quin bé de Déu!

He seguit un canal d’aigües cristallines que els pagesos desvien pels camps de regadiu, i he sentit la temptació de refrescar-me els peus, encara que no ho he fet. Els rierols , els torrents i canals per mi tenen poders relaxants!

Més endavant m’he endinsat en un petit corriol que travessa un troç de bosc. Allà immenses alzines, roures, algun ciraré d’arboç entre d’altres espècies no tan notòries, fan que hom prengui consciència de la seva insignificança enfront la grandesa de la natura. Una lliçó d’humilitat que ens hauria de fer reflexionar.

Pel camí he saludat alguns parroquians que, com jo mateixa, aprofitaven la fresca del matí per gaudí de les petites coses que ens envolten i ens descobreixen l’excel·lència de sentir-nos vius.

A les portes del poble em sentia tan bé que he pensat en plasmar les sensacions que m’embargaven al temps que era conscient que estirant el braç, amb la punta del dits gairebé, gairebé, podia tocar allò que descriuen com la FELICITAT!

Maria Dolors Majoral Tort

Bescanó, 1 de juliol del 2018

Els avis i l’Imserso

Març 18th, 2018

Des de sempre he tingut una fascinació per les cases centenàries ubicades en els carrers antics dels nostres pobles. El perquè no el sabria explicar, però les pedres esmolades de les seves façanes em fan pensar en els secrets que guarden de totes les generacions que han aixoplugat. Quantes alegries, penes i desenganys hi han viscut els seus habitants?

D’un temps ençà m’adono que, igual que els edificis, també em sedueixen les persones d’edat avançada. Cada arruga del seu rostre em parla de l’època que els ha tocat viure.

Per això m’agrada espiar les reaccions dels meus coetanis i mentalment imaginar com ha pogut ser la seva existència.

Un lloc privilegiat per observar els avis, sens dubte, és en un viatge de l’Imserso. Sovint penso que estudiar el comportament de la gent gran en un menjador d’hotel podria ser un treball de camp extraordinari per qualsevol sociòleg.

Quan s’arriba a l’última etapa de la vida, que avui en dia pot ser molt llarga, hom ha après a mostrar-se tal com és, no li cal dissimular. Les obligacions queden enrere i cal aprofitar fins a l’últim minut.

Recordo que quan tot just era una adolescent vaig llegir el paràgraf d’un llibre que explicava que quan encara érem joves havíem de carregar-nos a l’esquena una sac molt gros ple d’il·lusions, perquè a mesura que s’avança en el camí se’n van perdent moltes. Per això, el sac ha de ser ben ple, perquè n’hi quedi alguna.

Per això, em pregunto: s’han acomplert algunes de les expectatives que somniava aquesta gent?

En aquesta època de la vida, quan un torna de tot, no solament s’han endurit les faccions, també ho ha fet la nostra ànima. I tant ! Com ho hauríem fet sinó per tirar endavant, després de cada clatellada que hem rebut amb el pas del temps?:

Les absències doloroses dels que hem anat deixant pel camí. Les preocupacions quotidianes, malalties, la lluita perquè els fills se’n surtin, si pot ser millor que nosaltres. I tantes coses!

Però també les il·lusions i alegries; la satisfacció per tot el que s’ha aconseguit. I molt més!

Sí, és hora de fer balanç, desitjant que sigui positiu per a tothom. Però també és l’hora de gaudir de totes aquelles coses que al llarg de la nostra vida hem anat deixant aparcades per falta de temps.

Tant de bo, quan ens cridin per retrobar-nos amb els que ens han

precedit, puguem dir amb satisfacció:

Ha valgut la pena!!!

Maria Dolors Majoral Tort

Març del 2018

Els camps d’extermini i després dels anys la sensació de pau.

Gener 15th, 2018

L’altre dia vaig tenir l’ocasió de veure un reportatge al canal 33 en el que un senyor, ja molt gran, explicava a una noia joveneta l’amarga experiència viscuda en un dels camps de la mort nazi. Mentrestant, junts recorrien les sales i els exteriors del campament, testimoni del confinament de l’avi, quan tot just sortia de la infantesa i s’enfrontava a la cruel realitat del vell continent europeu, immers en una guerra cruenta.

Quan vaig sintonitzar el canal català, el reportatge ja estava força avançat, per això em vaig quedar amb les ganes de saber de quin camp en concret parlaven, ja que més grans o més petits aquest llocs s’assemblen força.

Al final del documental ambdós protagonistes relataven el que havia representat per ells l’aventura compartida durant la filmació televisiva.

I em va tranquil·litzar l’explicació que va donar la noia, perquè des que vaig visitar Auschwitz, ja fa alguns anys, sentia un deix de culpabilitat quan pensava en les sensacions que vaig experimentar al trepitjar els llocs on havien sofert i mort tants éssers humans.

Efectivament, aquella noia joveneta tot hi estar acompanyada d’ un supervivent del drama, que li parlava dels horrors viscuts, no era capaç d’imaginar la magnitud de la tragèdia, però si d’experimentar una pau singular.

I vaig comprendre, que no només era jo qui havia tingut la percepció d’una pau total i absoluta. Una pau que no sé definir perquè no trobo les paraules per fer-ho. Recordo que passava davant dels forns crematoris, les dutxes, el pati on els afusellaven, i volia concentrar-me en el dolor d’aquella bona gent; però no vaig poder aconseguir-ho. Per què, aquesta falta d’empatia davant la tragèdia humana i en canvi, gaudir d’ un benestar espiritual desconegut fins aleshores?

Recordo el silenci respectuós de tots els visitants, només profanat per la remor de les fulles dels arbres dansant al ritme del vent. En les avingudes on havia imperat la mort i la desolació, i on ara, jo, només era papaç de respirar tranquil·litat d’esperit.

Anys més tard, vaig conèixer un altre camp d’extermini a Berlín. Aquesta vegada, potser per què anava molt conscienciada, vaig ser capaç d’implicar-me molt més en la dura realitat.

M’agradaria que la humanitat hagués pres nota del dolor que va causar el genocidi, per no tornar-hi hi mai més. Per desgràcia, però, cada dia tenim raons per pensar que no és així. I em pregunto: Per què tanta maldat, si només estem de pas en aquest món i la mort ens exhibirà a tots com a trofeu d’aquí a dos dies? Sincerament no ho entenc!

Un record sentit per totes les víctimes del genocidi d’aleshores i d’ara!

Maria Dolors Majoral Tort.

Bescanó, gener de 2018

Celebració de Nadal amb el Casal

Gener 7th, 2018

Amb la Festivitat de Reis, que avui celebrem, s’acaba el cicle de Festes Nadalenques d’enguany. 

Nosaltres, els avis de Bescanó, vam començar la roda amb el ja tradicional dinar de Nadal que cada any organitza el Casal de jubilats. Vam menjar bé,  i després, vam gaudir de l’actuació d’un mag que va amenitzar la festa amb els seus trucs de fantasia que sovint ens deixaven bocabadats .

Aquesta va ser l’última trobada d’avis del 2017, any que a hores d’ara ja és història. I quina història! Mesos molt durs per als catalans aqui gent forana ha volgut trepitjar la nostra dignitat i l’orgull de ser part d’aquesta terra que portem al cor: Catalunya! Però ni ho han aconseguit ni ho aconseguiran mai.

Desplega el nou any amb la conferència que al polivalent farà, si Deu vol, en Francesc Mauri, meteoròleg de TV3, que vindrà a fer-nos una xerrada a finals d’aquest mes de gener.

Esperem, aquest any sí, tenir el plaer de descobrir alguns racons d’aquesta Catalunya que estimem tant, amb les excursions que de ben segur organitzarà el Casal i que últimament hem trobat a faltar per manca de personal. Són excursions que ens il·lustren i amb les quals es gaudeix de la companyia d’ uns i d’altres a més de passar-nos-ho bé.

Tant de bo el 2018 sigui prolífic per a tots !

Maria Dolors Majoral Tort

Bescanó, 6 de gener del 2018

REFLEXIONS SOBRE LA VELLESA D’AVUI I D’AHIR

Gener 7th, 2018

Aquesta setmana he gaudit d’un viatge amb l’Imserso a terres andaluses. L’ experiència, com sempre, ha estat molt profitosa, però sobretot m’ha servit per reflexionar sobre la trista vellesa dels nostres ancestres.

Hem visitat poblets preciosos, carrers nets, plens de flors, però en l’ambient es percebia falta d’alegria. Per què?

Ben aviat vaig descobrir el misteri; no hi havia crits ni rialles de mainada, ni de jovent, tot era quiet. Només els avis descansaven els seus ossos adolorits tot prenent el sol asseguts a la plaça de l’església. Sí, són pobles de persones velles que escolen les seves vides en solitud i un deix de tristesa. Pobles, on la joventut ha hagut d’anar-se’n lluny per guanyar-se la vida.  . Pobles d’emigrats.

Mentalment vaig fer la comparança entre ells i els avis que ens trobàvem allà “en plan” viatger. Consultant el mòbil i amb de ganes de gresca, contents de passar uns dies d’esbarjo.

Llavors, vaig recordar els vells dels nostres pobles quan tot just jo era un infant: asseguts en una cadira baixa davant del portal de casa, o bé a la vora del foc deixant que es fongués el temps, sovint depenent dels fills perquè no es cobraven pensions. Després d’una vida plena de privacions i sacrificis aquesta era la recompensa!

Aprofitem i agraïm a la vida el fet haver nascut en un temps en què les vides de la majoria de les persones han millorat moltíssim, tant en qualitat com en salut (gràcies a la medicina actual). Ens falta però, poder dir que no és la majoria sinó la totalitat.

Tant de bo els nostres fills i nets puguin gaudir d’una jubilació sense ensurts i que els compensi de

l’esforç del treball de tota una vida.

Maria Dolors Majoral Tort

Bescanó, novembre del 2017

LES NENES DE LES DOMINIQUES

Novembre 23rd, 2017

Crec que era l’any 2010 quan una trucada telefònica amb va fer recular 47 anys enrere. A l’altre costat del telèfon algú, amb certa timidesa, preguntava per mi. Alhora que s’identificava i em demanava si em recordava d’ella.

És clar que me’n recordava! Quantes vegades al llarg d’aquests anys m’havia preguntat que hauria estat d’ella i  de la resta d’amiguetes que per circumstàncies de la vida m’havia separat l’octubre del 1963, quan amb els meus pares vaig anar a viure a Anglès.

Al principi les vaig enyorar molt, moltíssim. Durant el primer any vam mantenir una relació epistolar que es va anar espaiant en el temps fins extingir-se.

Després, vaig anar sabent d’elles a través de la meva família. Molt poques vegades havíem coincidit quan tornava al poble en visites esporàdiques. Havíem parlat algun cop, sí, però la falta del tracte diari havia refredat les nostres relacions i no sabíem gaire que dir-nos.

L’autora de la trucada era una de les quatre amigues que vivíem al mateix carrer. Jugàvem, sortíem el diumenge, anàvem a l’escola i estàvem gairebé sempre juntes. Des d’altre costat del fil telefònic ella m’informava que estaven preparant un sopar d’ex-alumnes de les Germanes Dominiques i em convidava a participar-hi.

Per descomptat, vaig acceptar amb la il·lusió de reviure un passat, que queda ja molt llunyà. També, amb ganes de compartir unes hores amb totes elles i saber una mica de les seves vides.

L’experiència va ser un èxit; tant, que l’hem anat repetint aquests últims anys.

Més o menys elles s’havien anat veien, per tant, ja es coneixien. Però jo, després de 47 anys vaig d’haver-me de presentar. Quina il·lusió quan vaig adonar-me que totes es recordaven de mi!

La timidesa dels primers sopars ha anant deixant pas al tracte franc d’altres temps. Els àpats, cada cop s’allarguen més, i els amenitzem amb fotografies de quan anàvem a escola i fins i tot amb alguna cançó que el temps no ha pogut esborrar de la nostra memòria.

En el fons no hem canviat tant, me n’adono que la que era un belluguet, continua sent-t’ho i les que érem xerraires també. només que ara cap monja ens fa callar. Per això l’endemà estic afònica!

 L’última celebració va ser dissabte passat. Les que la van preparar van passar el relleu a d’altres que faran possible la de l’any que ve. Ens ho vam passar pipa, però  sempre falta temps per posar-nos al dia.

Aquestes altures de la vida, quan ja s’han revelat la majoria d’incògnites de la nostra existència i conscients que hem recorregut gran part del camí que tenim marcat; es bo recordar les coses bones que ens hem anat trobant. Per descomptat, una d’elles és la infància. 

Fins aviat noies de les Dominiques!

Maria Dolors Majoral Tort.

Novembre de 2017

Trobada de la família Majoral

Novembre 12th, 2017

Ahir vam tenir el goig de reunir-nos la família Majoral i vaig ser feliç (Montse només faltaves tu i et vam trobar a faltar). Amb els cosins vam recordar anècdotes d’infància, quan ens veiem molt més sovint que ara, i encara vivien els avis . Ens vam abraçar i em vaig adonar que l’amor que sentim els uns pels altres és ben viu tot i la distància que ens separa físicament.

A més, vam gaudir de l’escalf dels oncles que sortosament ens resten de la generació anterior , el tiet Xavier, pal de paller de la nissaga, i les tietes Angelina i Carme.

Vam acabar la jornada convençuts que havíem de retrobar-nos més sovint, tot i la dificultats de reunir tantes persones un dia determinat. Val tant la pena!

Estic segura que des de allà on siguin els que ja ens han deixat van beneir la nostra trobada i el seu esperit ens va fer companyia.

I és que certament, la sang mai no es torna aigua!

Maria Dolors Majoral i Tort

Novembre del 2015

    Totes les entrades
    Agost 2019
    Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
    « Des    
     1234
    567891011
    12131415161718
    19202122232425
    262728293031