Trobada de la família Majoral

novembre 12th, 2017

Ahir vam tenir el goig de reunir-nos la família Majoral i vaig ser feliç (Montse només faltaves tu i et vam trobar a faltar). Amb els cosins vam recordar anècdotes d’infància, quan ens veiem molt més sovint que ara, i encara vivien els avis . Ens vam abraçar i em vaig adonar que l’amor que sentim els uns pels altres és ben viu tot i la distància que ens separa físicament.

A més, vam gaudir de l’escalf dels oncles que sortosament ens resten de la generació anterior , el tiet Xavier, pal de paller de la nissaga, i les tietes Angelina i Carme.

Vam acabar la jornada convençuts que havíem de retrobar-nos més sovint, tot i la dificultats de reunir tantes persones un dia determinat. Val tant la pena!

Estic segura que des de allà on siguin els que ja ens han deixat van beneir la nostra trobada i el seu esperit ens va fer companyia.

I és que certament, la sang mai no es torna aigua!

Maria Dolors Majoral i Tort

Novembre del 2015



EUROPA

octubre 28th, 2017

Europa

Quan Espanya va entrar a formar part de la UE, ens sentíem eufòrics. Per fi els catalans estaríem a recer d’aquesta vella Europa que vetllaria per nosaltres i ens defensaria dels continuats atacs amb què la madrastra espanyola profanava una vegada i una altra la nostra estimada Catalunya.

Aleshores ignoràvem que la UE no era més que un grup de països del vell món que idolatrava el capitalisme. No vam saber veure que les persones que habitàvem aquestes nacions no significàvem res per als dirigents, que només els servíem per votar-los i obeir-los com xais.

Actualment les polítiques de la Unió es desenvolupen cada vegada més a la dreta. Per això els rics són més rics i els pobres més pobres. Pobra Europa!

Dels drets humans no en parlem, només cal veure com reben els immigrants que arriben a casa nostra fugint de guerres cruentes. Tampoc no fan d’àrbitres: els diners que deixa l’armament és massa suculent. Llàstima d’Europa!

Fan costat a un Govern espanyol corrupte, el President del qual s’ha demostrat que ha cobrat comissions del seu partit fora de la llei. I han estat incapaços d’ estendre la mà a una petita part del territori europeu quan s’ha vist sotmès pel seu veí a cops de porres i de tot el que tenien al seu abast! Això és Europa!

Per això ens plau dir amb majúscula: ADEU ESPANYA, ADEU EUROPA.

BENVINGUDA REPÚBLICA CATALANA!

 Maria Dolors Majoral i Tort
Octubre de 2017



Els catalans només volem votar.

setembre 27th, 2017

La ignorància és molt mala companya. Em pregunto si se n’ adonen aquests que no tenen res a fer i van a exaltar a la “Benemerita”perquè carreguin contra els catalans, els quals amb el seu treball, ajuden a sostenir els pressupostos de les comunitats menys afavorides.

Crec que la solidaritat entre els pobles ha d’existir, però també crec que per part dels qui la reben hi ha d’haver el neguit d’espavilar-se per arribar a ser autosuficients, i no plegar-se de braços esperant viure tota la vida de les subvencions que els hi venen donades per aquells que sí ajupen l’esquena.

En aquestes comunitats però, hi ha moltíssima gent que no es conforma, per això han abandonat la terra que els va veure néixer assumint tot el dolor que això comporta, per cercar un futur millor per ells i els seus fills. Aquests han deixat d’estar subvencionats per subvencionar als altres. Enhorabona!

Apel·lo als espanyols a reflexionar sobre si els catalans en mereixem el què ens estàn fent. Crec que si ho fan amb la mà al cor s’haurà acabat el conflicte. NOMÉS VOLEM VOTAR!

MARIA DOLORS MAJORAL TORT

BESCANÓ, 27 DE SETEMBRE DE 2017



Martí Botlló al any de la seva mort.

agost 23rd, 2017

Enyorat Martí,

Segurament pensaràs que sóc molt exagerada quan empro la paraula “enyorat” ja que tu i jo ens havíem vist ben poc. Tens raó, però certament t’he tingut present molt sovint al llarg d’aquests mesos en que tu ja gaudeixes d’una altra dimensió. Però enyorat també per quantitat de persones que t’havien estimat en vida i guardaran per sempre el teu record.

T’explicaré un secret: recentment he tingut la oportunitat de viatjar a les Cascades del Niàgara: per l’efecte del sol i l’aigua es produeix sovint aquell fenómen òptic tan bonic que consisteix en fer visibles al cel, en forma ovalada, tots els colors de l’espectre de la llum. Aquest prodigi el coneixem com arc Iris, o de Sant Martí. El teu nom!

Durant uns segons vaig imaginar-te, un xic difuminat, emmarcat dins aquesta manifestació de colors. I aquesta visió tan esporàdica em va encomanar una calma infinita. I vaig saber; que la pau immensa que irradia el teu esperit té el poder de fer-nos arribar a nosaltres pobres mortals, un xic d’aquest assossec que necessitem per creure en un més enllà tranquil i feliç.

Saps? De menuda, era molt reflexiva, i quan vaig començar a assimilar que a una hora o a una altre tots hem de morir no volia pensar-hi perquè m’angoixava molt. Em mirava a les persones que ja tenien una edat amb cert recel, i agraïa ser tot just un infant perquè pensava- candida de mi- que la mort era molt lluny .

Després, te n’adones que el temps passa volant; els dies, les setmanes, els mesos i els anys s’escolen ràpidament. Entretant, vas deixant pel camí persones amb les que t’has identificat molt. Primer els avis, els pares, els oncles i de tant en tant alguna personeta a qui no tocava perquè tenia tota la vida per endavant, com és el teu cas Martí.

I sense proposar-t’ho deixes de témer la mort, i acceptes resignadament que cada dia és més propera. Llavors, mires enrere per fer balanç de la vida que t’ha tocat viure i arribes a la conclusió de que has d’aprofitar cada minut dels que et resten per gaudir de la companyia dels que t’estimes i t’estimen, mentre esperes tranquil l’hora d’abraçar als que tan precedit!

Pensant en tu m’han vingut a la memòria, força vegades, unes reflexions que va fer un dia el meu pare (germà de la teva àvia), quan la malaltia i la vellesa trucaven a la seva porta. Va dir fent referència a una germana que havia mort als 21 anys: *La vaig plorar moltíssim i la vaig trobar a faltar encara més, però ara penso que es va estalviar tot el que, els qui la vam sobreviure ens toca patir*!

Bé Martí, t’he explicat tot això perquè m’ha sortit del cor. Potser perquè s’apropa el cap d’any del teu comiat i tinc fresc en la memòria aquell dia tan tràgic, no ho sé. Tinc clar però, que em tornaré adreçar a tu quan tingui necessitat d’explicar-te coses.

Guarda’m un raconet en aquest cel del qual gaudeixes i envia forces als papis

que no han deixat de plorar-te.

Maria Dolors Majoral i Tort

Agost del 2017.

Excursió a Barcelona organitzada pel Casal

juliol 4th, 2017

El llibre que em va despertar les ànsies de viatjar

maig 20th, 2017

De menuda no vaig ser una criatura malaltissa, però gairebé com tothom no m’escapava al menys un cop l’any de les desagradables angines que em feien passar unes jornades al llit amb febre, a més d’haver de patir les antipàtiques indiccions de penicil·lina que des de els anys quaranta i escaig havien arribat a Espanya i ajudat a salvar moltes vides, però que per mi eren un martiri al qual temia, i que la meva mare intentava compensar amb les pastilles “Formitrol” que tenien un gust molt bo i a mi m’encantaven. Hi havia però, una cosa que em rescabalava en aquests dies pèssims: un llibre al qual la mama tenia en gran estima i que només em deixava quan em veia trista. Recordo que el títol era més o menys; Alguns Països del Món. Naturalment, com tot en aquella època estava editat en castellà. Era un manuscrit que a més de revelar-te l’existència d’altres indrets t’endinsava en una aventura meravellosa . Cada capítol era un país diferent i estava imprès amb la lletra del propi autor. El van editar una colla de professors viatgers, entre ells, el marit d’una mestra que havia tingut la mama i que jo també vaig conèixer encara que en edat molt avançada.

Aquest llibre, que quan em trobava bé desapareixia com per art de màgia, era per mi com un tresor que m’allunyava de la realitat i em feia somniar amb terres remotes i estranyes per a mi. Al principi era tan menuda que em conformava mirant les fotografies en blanc i negre, algunes de les quals em van quedar gravades a la retina. Tant és així, que molts anys després, quan he tingut l’ oportunitat de viatjar a algunes d’aquestes nacions he buscat en els seus carrers l’estampa que anys ha em feia vibrar, no cal dir que inútilment.

Ben aviat em vaig espavilar i aprendre a conèixer les lletres que formaven les paraules i aquestes les frases que em desvetllaven secrets de països llunyans que en aquella època, era inimaginable n’hi tan sols pensar en descobrir personalment. Era el temps en què contemplàvem embadalits els pocs avions que veiem volar com si fossin ocells, dibuixant al seu pas una estela blanca en mig d’un cel blau immaculat i que a mi em semblaven cossos estranys en el món real en el qual estava submergida.

Quan ens vam traslladar a viure a Anglès el llibre es va perdre durant la mudança. Ell però, n’estic segura, va desvetllar en mi la curiositat de saber d’altres indrets on hi vivia gent de raça i tradicions ancestrals tan diferents a les de la nostra Catalunya. Anys més tard, el destí va voler que aquest afany s’intensifiques quan vaig tenir la sort de conèixer el que ha estat el meu company des d’aleshores, d’això ja en fa gairebé 40 anys, ja que l’atzar va voler que compartíssim aquesta afició que ens ha portat a viure en terres llunyanes moments molt dolços en mútua companyia.

El temps ha passat, i sense adonar-nos-en hem arribat a l’edat del “si no fos”. Tot i així intentem aprofitar tot el què està al nostre abast. I… fins que el cos aguanti!

Maria Dolors Majoral Tort

PETITA NOTA ENVIADA A L’ANNA

maig 6th, 2017

Cuerpo del mensaje

 Bescanó, 6 de maig del 2017

CASAL DEL JUBILAT DE BESCANÓ

abril 30th, 2017

El dijous llarder

març 14th, 2017

Dijous llarder .

Quan érem tot just infants els que avui tenim certa edat, esperàvem amb il·lusió el dia del dijous llarder. Era un jorn d’esbarjo a l’escola que trencava la monotonia del dia a dia. Sovint, anàvem a berenar a una font propera i ens ho passàvem d’allò més bé menjant la truita i el tros de botifarra que la mare ens havia preparat dins d’una carmanyola d’alumini, ja que en aquell temps no se’n coneixien de plàstic.

Després, era temps de jocs: el pare carbasser, el joc dels disbarats i tants d’altres. Tornàvem a casa cansats tot cantant l’estrofa famosa que tots recordem: “El dijous llarder, botifarra menjaré”.

En fer-nos adults les obligacions convertiren aquesta festa en un dia més de la setmana; dins la rutina diària no teníem temps per a berenades… en tot cas, ho vivíem de lluny quan eren els nostres fills els qui gaudien aquesta jornada.

Però el temps passa, i, gairebé sense adonar-nos-en, arriba la jubilació, i al mateix temps, diuen, la segona joventut; això sí, acompanyada del si no fos. És temps de recuperar tradicions i passar-s’ho bé.

Per això, un any més, el casal de jubilats de Bescanó va organitzar un berenar al polivalent. Vam menjar botifarra o truita segons el gust, coca de llardons i vam beure cava, vam parlar, riure i gaudir de bona companyia. La música del Duet Giravolt va amenitzar la festa i els avis vam ballar a plaer oblidant-nos del si no fos. En fi: crec que aquestes festes i excursions són adients per fer poble i poder passar junts una bona estona. Fins la propera!

Maria Dolors Majoral Tort

Març del 2017.

La Il·lusió del Nadal

desembre 24th, 2016

Recordo la il·lusió que ens feien les Festes de Nadal quan érem criatures. La mama, des del primer any que vam viure a S. Julià, guarnia un arbre que li baixava del bosc el seu oncle; el papa, feia el pessebre.
Els veïns del costat de casa, un matrimoni ja gran, mai no es perdien la festa del tió de la nit del 24. També hi solien ser els seus fills amb les respectives parelles. Allò era una festassa!
Un dies abans el Sr. Pepet desempolsava un tió gros i li repintava unes ratlles negres (com si fos un tigre) i el portava a la vora del foc. Aquest tió tenia unes concavitats a l’altura dels ulls, i quan nosaltres l’anàvem a veure eren plenes de brases de foc. El Sr. Pepet ens contava que li espurnejaven els ulls de tan tip com estava, esperant l’hora d’evacuar-ho tot la nit de Nadal, que era quan es produïa el miracle.
La mainada jugàvem pels carrers del poble amb la il·lusió dibuixada al rostre, desitjant que passessin les hores que faltaven pel gran esdeveniment.
I arribava l’esperat moment de garrotejar el tronc: a fe que ho fèiem a consciència, convençudes que, com més fort picàvem el tros de fusta, més ens cagaria. Fins de la xemeneia, queien caramels!
Després, una mica esvalotades, a la meva germana i a mi ens tocava anar a dormir, si és que podíem!
Els adults celebraven la diada fent un bon àpat i rematàvem la festa assistint a la Missa del Gall.
El dia de Nadal era especial, ja que solíem representar algun pessebre vivent a l’escola, que es convertia, durant aquells dies, en teatre improvisat.
Crec que era per Sant Esteve que el papa ens portava a Vic a veure els Pastorets d’en Folc i Torres. Quina bona estona ens feien passar en Lluquet i en Rovelló!
Força anys després, l’últim d’escola abans d’anar a l’institut, el meu fill va fer de Lluquet en la mateixa representació. Vaig gaudir d’allò més!
I els Reis? Ai els Reis! Aquests personatges màgics que produeixen en les criatures i·lusió, respecte, fins i tot una mica de basarda, que ens han deixat els records més bonics i innocents, i que amb el pas del temps retrobem amb els nostres fills.
Al poble, S. M. els reis d’Orient repartien el dia 5 de gener. És a dir, mentre la quitxalla honorava els tres màgics amb fanals i cançons, els patges aprofitaven per deixar els regals.
En tornar a casa amb els pares, una mica afòniques de tan cantar, miràvem el balcó des d’un tros lluny i n’endevinàvem els presents. Recordo l’any que em van portar la bicicleta, va ser apoteòsic!
Tot això queda tan lluny!
Ara que ja torno una mica de tot, aquestes festes tan entranyables em resulten cada cop més tristes. Trobo a faltar els que ja no hi són (a aquestes alçades, per desgràcia, ja són molts) : pares, avis, oncles …..
Per això, a les primeries de desembre, quan els carrers dels nostres pobles i ciutats s’il·luminen anunciant les festes que s’acosten, la malenconia m’envaeix i voldria que ja fossin passades.
I més aquest any d’aflicció, en què la meva família ha sumat, a les que ja tenia, una nova absència molt injusta i molt sentida, perquè no tocava. Per això el dia 25, quan aixequem les copes per fer el brindis nadalenc, al voltant de la taula ben parada, pensarem en tu, Martí. I també en els teus pares, perquè de ben segur seran les festes més amargues de la seva existència.
Però la vida segueix, i els petits de la colla reclamen la nostra atenció, els ho devem.
Igual que els passats van fer amb nosaltres, qui sap si alguna vegada amb el cor adolorit!
Que l’estrella d’Orient, aquella que de menuts arribàvem a veure si hi posàvem molta imaginació, ens porti salut i esperança a tots!
Que l’any 2017 sigui millor!
Maria Dolors Majoral Tort

    Totes les entrades
    novembre 2017
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « oct.    
     12345
    6789101112
    13141516171819
    20212223242526
    27282930