Els camps d’extermini i després dels anys la sensació de pau.

gener 15th, 2018

L’altre dia vaig tenir l’ocasió de veure un reportatge al canal 33 en el que un senyor, ja molt gran, explicava a una noia joveneta l’amarga experiència viscuda en un dels camps de la mort nazi. Mentrestant, junts recorrien les sales i els exteriors del campament, testimoni del confinament de l’avi, quan tot just sortia de la infantesa i s’enfrontava a la cruel realitat del vell continent europeu, immers en una guerra cruenta.

Quan vaig sintonitzar el canal català, el reportatge ja estava força avançat, per això em vaig quedar amb les ganes de saber de quin camp en concret parlaven, ja que més grans o més petits aquest llocs s’assemblen força.

Al final del documental ambdós protagonistes relataven el que havia representat per ells l’aventura compartida durant la filmació televisiva.

I em va tranquil·litzar l’explicació que va donar la noia, perquè des que vaig visitar Auschwitz, ja fa alguns anys, sentia un deix de culpabilitat quan pensava en les sensacions que vaig experimentar al trepitjar els llocs on havien sofert i mort tants éssers humans.

Efectivament, aquella noia joveneta tot hi estar acompanyada d’ un supervivent del drama, que li parlava dels horrors viscuts, no era capaç d’imaginar la magnitud de la tragèdia, però si d’experimentar una pau singular.

I vaig comprendre, que no només era jo qui havia tingut la percepció d’una pau total i absoluta. Una pau que no sé definir perquè no trobo les paraules per fer-ho. Recordo que passava davant dels forns crematoris, les dutxes, el pati on els afusellaven, i volia concentrar-me en el dolor d’aquella bona gent; però no vaig poder aconseguir-ho. Per què, aquesta falta d’empatia davant la tragèdia humana i en canvi, gaudir d’ un benestar espiritual desconegut fins aleshores?

Recordo el silenci respectuós de tots els visitants, només profanat per la remor de les fulles dels arbres dansant al ritme del vent. En les avingudes on havia imperat la mort i la desolació, i on ara, jo, només era papaç de respirar tranquil·litat d’esperit.

Anys més tard, vaig conèixer un altre camp d’extermini a Berlín. Aquesta vegada, potser per què anava molt conscienciada, vaig ser capaç d’implicar-me molt més en la dura realitat.

M’agradaria que la humanitat hagués pres nota del dolor que va causar el genocidi, per no tornar-hi hi mai més. Per desgràcia, però, cada dia tenim raons per pensar que no és així. I em pregunto: Per què tanta maldat, si només estem de pas en aquest món i la mort ens exhibirà a tots com a trofeu d’aquí a dos dies? Sincerament no ho entenc!

Un record sentit per totes les víctimes del genocidi d’aleshores i d’ara!

Maria Dolors Majoral Tort.

Bescanó, gener de 2018



Celebració de Nadal amb el Casal

gener 7th, 2018

Amb la Festivitat de Reis, que avui celebrem, s’acaba el cicle de Festes Nadalenques d’enguany. 

Nosaltres, els avis de Bescanó, vam començar la roda amb el ja tradicional dinar de Nadal que cada any organitza el Casal de jubilats. Vam menjar bé,  i després, vam gaudir de l’actuació d’un mag que va amenitzar la festa amb els seus trucs de fantasia que sovint ens deixaven bocabadats .

Aquesta va ser l’última trobada d’avis del 2017, any que a hores d’ara ja és història. I quina història! Mesos molt durs per als catalans aqui gent forana ha volgut trepitjar la nostra dignitat i l’orgull de ser part d’aquesta terra que portem al cor: Catalunya! Però ni ho han aconseguit ni ho aconseguiran mai.

Desplega el nou any amb la conferència que al polivalent farà, si Deu vol, en Francesc Mauri, meteoròleg de TV3, que vindrà a fer-nos una xerrada a finals d’aquest mes de gener.

Esperem, aquest any sí, tenir el plaer de descobrir alguns racons d’aquesta Catalunya que estimem tant, amb les excursions que de ben segur organitzarà el Casal i que últimament hem trobat a faltar per manca de personal. Són excursions que ens il·lustren i amb les quals es gaudeix de la companyia d’ uns i d’altres a més de passar-nos-ho bé.

Tant de bo el 2018 sigui prolífic per a tots !

Maria Dolors Majoral Tort

Bescanó, 6 de gener del 2018



REFLEXIONS SOBRE LA VELLESA D’AVUI I D’AHIR

gener 7th, 2018

Aquesta setmana he gaudit d’un viatge amb l’Imserso a terres andaluses. L’ experiència, com sempre, ha estat molt profitosa, però sobretot m’ha servit per reflexionar sobre la trista vellesa dels nostres ancestres.

Hem visitat poblets preciosos, carrers nets, plens de flors, però en l’ambient es percebia falta d’alegria. Per què?

Ben aviat vaig descobrir el misteri; no hi havia crits ni rialles de mainada, ni de jovent, tot era quiet. Només els avis descansaven els seus ossos adolorits tot prenent el sol asseguts a la plaça de l’església. Sí, són pobles de persones velles que escolen les seves vides en solitud i un deix de tristesa. Pobles, on la joventut ha hagut d’anar-se’n lluny per guanyar-se la vida.  . Pobles d’emigrats.

Mentalment vaig fer la comparança entre ells i els avis que ens trobàvem allà “en plan” viatger. Consultant el mòbil i amb de ganes de gresca, contents de passar uns dies d’esbarjo.

Llavors, vaig recordar els vells dels nostres pobles quan tot just jo era un infant: asseguts en una cadira baixa davant del portal de casa, o bé a la vora del foc deixant que es fongués el temps, sovint depenent dels fills perquè no es cobraven pensions. Després d’una vida plena de privacions i sacrificis aquesta era la recompensa!

Aprofitem i agraïm a la vida el fet haver nascut en un temps en què les vides de la majoria de les persones han millorat moltíssim, tant en qualitat com en salut (gràcies a la medicina actual). Ens falta però, poder dir que no és la majoria sinó la totalitat.

Tant de bo els nostres fills i nets puguin gaudir d’una jubilació sense ensurts i que els compensi de

l’esforç del treball de tota una vida.

Maria Dolors Majoral Tort

Bescanó, novembre del 2017



LES NENES DE LES DOMINIQUES

novembre 23rd, 2017

Crec que era l’any 2010 quan una trucada telefònica amb va fer recular 47 anys enrere. A l’altre costat del telèfon algú, amb certa timidesa, preguntava per mi. Alhora que s’identificava i em demanava si em recordava d’ella.

És clar que me’n recordava! Quantes vegades al llarg d’aquests anys m’havia preguntat que hauria estat d’ella i  de la resta d’amiguetes que per circumstàncies de la vida m’havia separat l’octubre del 1963, quan amb els meus pares vaig anar a viure a Anglès.

Al principi les vaig enyorar molt, moltíssim. Durant el primer any vam mantenir una relació epistolar que es va anar espaiant en el temps fins extingir-se.

Després, vaig anar sabent d’elles a través de la meva família. Molt poques vegades havíem coincidit quan tornava al poble en visites esporàdiques. Havíem parlat algun cop, sí, però la falta del tracte diari havia refredat les nostres relacions i no sabíem gaire que dir-nos.

L’autora de la trucada era una de les quatre amigues que vivíem al mateix carrer. Jugàvem, sortíem el diumenge, anàvem a l’escola i estàvem gairebé sempre juntes. Des d’altre costat del fil telefònic ella m’informava que estaven preparant un sopar d’ex-alumnes de les Germanes Dominiques i em convidava a participar-hi.

Per descomptat, vaig acceptar amb la il·lusió de reviure un passat, que queda ja molt llunyà. També, amb ganes de compartir unes hores amb totes elles i saber una mica de les seves vides.

L’experiència va ser un èxit; tant, que l’hem anat repetint aquests últims anys.

Més o menys elles s’havien anat veien, per tant, ja es coneixien. Però jo, després de 47 anys vaig d’haver-me de presentar. Quina il·lusió quan vaig adonar-me que totes es recordaven de mi!

La timidesa dels primers sopars ha anant deixant pas al tracte franc d’altres temps. Els àpats, cada cop s’allarguen més, i els amenitzem amb fotografies de quan anàvem a escola i fins i tot amb alguna cançó que el temps no ha pogut esborrar de la nostra memòria.

En el fons no hem canviat tant, me n’adono que la que era un belluguet, continua sent-t’ho i les que érem xerraires també. només que ara cap monja ens fa callar. Per això l’endemà estic afònica!

 L’última celebració va ser dissabte passat. Les que la van preparar van passar el relleu a d’altres que faran possible la de l’any que ve. Ens ho vam passar pipa, però  sempre falta temps per posar-nos al dia.

Aquestes altures de la vida, quan ja s’han revelat la majoria d’incògnites de la nostra existència i conscients que hem recorregut gran part del camí que tenim marcat; es bo recordar les coses bones que ens hem anat trobant. Per descomptat, una d’elles és la infància. 

Fins aviat noies de les Dominiques!

Maria Dolors Majoral Tort.

Novembre de 2017

Trobada de la família Majoral

novembre 12th, 2017

Ahir vam tenir el goig de reunir-nos la família Majoral i vaig ser feliç (Montse només faltaves tu i et vam trobar a faltar). Amb els cosins vam recordar anècdotes d’infància, quan ens veiem molt més sovint que ara, i encara vivien els avis . Ens vam abraçar i em vaig adonar que l’amor que sentim els uns pels altres és ben viu tot i la distància que ens separa físicament.

A més, vam gaudir de l’escalf dels oncles que sortosament ens resten de la generació anterior , el tiet Xavier, pal de paller de la nissaga, i les tietes Angelina i Carme.

Vam acabar la jornada convençuts que havíem de retrobar-nos més sovint, tot i la dificultats de reunir tantes persones un dia determinat. Val tant la pena!

Estic segura que des de allà on siguin els que ja ens han deixat van beneir la nostra trobada i el seu esperit ens va fer companyia.

I és que certament, la sang mai no es torna aigua!

Maria Dolors Majoral i Tort

Novembre del 2015

EUROPA

octubre 28th, 2017

Europa

Quan Espanya va entrar a formar part de la UE, ens sentíem eufòrics. Per fi els catalans estaríem a recer d’aquesta vella Europa que vetllaria per nosaltres i ens defensaria dels continuats atacs amb què la madrastra espanyola profanava una vegada i una altra la nostra estimada Catalunya.

Aleshores ignoràvem que la UE no era més que un grup de països del vell món que idolatrava el capitalisme. No vam saber veure que les persones que habitàvem aquestes nacions no significàvem res per als dirigents, que només els servíem per votar-los i obeir-los com xais.

Actualment les polítiques de la Unió es desenvolupen cada vegada més a la dreta. Per això els rics són més rics i els pobres més pobres. Pobra Europa!

Dels drets humans no en parlem, només cal veure com reben els immigrants que arriben a casa nostra fugint de guerres cruentes. Tampoc no fan d’àrbitres: els diners que deixa l’armament és massa suculent. Llàstima d’Europa!

Fan costat a un Govern espanyol corrupte, el President del qual s’ha demostrat que ha cobrat comissions del seu partit fora de la llei. I han estat incapaços d’ estendre la mà a una petita part del territori europeu quan s’ha vist sotmès pel seu veí a cops de porres i de tot el que tenien al seu abast! Això és Europa!

Per això ens plau dir amb majúscula: ADEU ESPANYA, ADEU EUROPA.

BENVINGUDA REPÚBLICA CATALANA!

 Maria Dolors Majoral i Tort
Octubre de 2017

Els catalans només volem votar.

setembre 27th, 2017

La ignorància és molt mala companya. Em pregunto si se n’ adonen aquests que no tenen res a fer i van a exaltar a la “Benemerita”perquè carreguin contra els catalans, els quals amb el seu treball, ajuden a sostenir els pressupostos de les comunitats menys afavorides.

Crec que la solidaritat entre els pobles ha d’existir, però també crec que per part dels qui la reben hi ha d’haver el neguit d’espavilar-se per arribar a ser autosuficients, i no plegar-se de braços esperant viure tota la vida de les subvencions que els hi venen donades per aquells que sí ajupen l’esquena.

En aquestes comunitats però, hi ha moltíssima gent que no es conforma, per això han abandonat la terra que els va veure néixer assumint tot el dolor que això comporta, per cercar un futur millor per ells i els seus fills. Aquests han deixat d’estar subvencionats per subvencionar als altres. Enhorabona!

Apel·lo als espanyols a reflexionar sobre si els catalans en mereixem el què ens estàn fent. Crec que si ho fan amb la mà al cor s’haurà acabat el conflicte. NOMÉS VOLEM VOTAR!

MARIA DOLORS MAJORAL TORT

BESCANÓ, 27 DE SETEMBRE DE 2017

Martí Botlló al any de la seva mort.

agost 23rd, 2017

Enyorat Martí,

Segurament pensaràs que sóc molt exagerada quan empro la paraula “enyorat” ja que tu i jo ens havíem vist ben poc. Tens raó, però certament t’he tingut present molt sovint al llarg d’aquests mesos en que tu ja gaudeixes d’una altra dimensió. Però enyorat també per quantitat de persones que t’havien estimat en vida i guardaran per sempre el teu record.

T’explicaré un secret: recentment he tingut la oportunitat de viatjar a les Cascades del Niàgara: per l’efecte del sol i l’aigua es produeix sovint aquell fenómen òptic tan bonic que consisteix en fer visibles al cel, en forma ovalada, tots els colors de l’espectre de la llum. Aquest prodigi el coneixem com arc Iris, o de Sant Martí. El teu nom!

Durant uns segons vaig imaginar-te, un xic difuminat, emmarcat dins aquesta manifestació de colors. I aquesta visió tan esporàdica em va encomanar una calma infinita. I vaig saber; que la pau immensa que irradia el teu esperit té el poder de fer-nos arribar a nosaltres pobres mortals, un xic d’aquest assossec que necessitem per creure en un més enllà tranquil i feliç.

Saps? De menuda, era molt reflexiva, i quan vaig començar a assimilar que a una hora o a una altre tots hem de morir no volia pensar-hi perquè m’angoixava molt. Em mirava a les persones que ja tenien una edat amb cert recel, i agraïa ser tot just un infant perquè pensava- candida de mi- que la mort era molt lluny .

Després, te n’adones que el temps passa volant; els dies, les setmanes, els mesos i els anys s’escolen ràpidament. Entretant, vas deixant pel camí persones amb les que t’has identificat molt. Primer els avis, els pares, els oncles i de tant en tant alguna personeta a qui no tocava perquè tenia tota la vida per endavant, com és el teu cas Martí.

I sense proposar-t’ho deixes de témer la mort, i acceptes resignadament que cada dia és més propera. Llavors, mires enrere per fer balanç de la vida que t’ha tocat viure i arribes a la conclusió de que has d’aprofitar cada minut dels que et resten per gaudir de la companyia dels que t’estimes i t’estimen, mentre esperes tranquil l’hora d’abraçar als que tan precedit!

Pensant en tu m’han vingut a la memòria, força vegades, unes reflexions que va fer un dia el meu pare (germà de la teva àvia), quan la malaltia i la vellesa trucaven a la seva porta. Va dir fent referència a una germana que havia mort als 21 anys: *La vaig plorar moltíssim i la vaig trobar a faltar encara més, però ara penso que es va estalviar tot el que, els qui la vam sobreviure ens toca patir*!

Bé Martí, t’he explicat tot això perquè m’ha sortit del cor. Potser perquè s’apropa el cap d’any del teu comiat i tinc fresc en la memòria aquell dia tan tràgic, no ho sé. Tinc clar però, que em tornaré adreçar a tu quan tingui necessitat d’explicar-te coses.

Guarda’m un raconet en aquest cel del qual gaudeixes i envia forces als papis

que no han deixat de plorar-te.

Maria Dolors Majoral i Tort

Agost del 2017.

Excursió a Barcelona organitzada pel Casal

juliol 4th, 2017

El llibre que em va despertar les ànsies de viatjar

maig 20th, 2017

De menuda no vaig ser una criatura malaltissa, però gairebé com tothom no m’escapava al menys un cop l’any de les desagradables angines que em feien passar unes jornades al llit amb febre, a més d’haver de patir les antipàtiques indiccions de penicil·lina que des de els anys quaranta i escaig havien arribat a Espanya i ajudat a salvar moltes vides, però que per mi eren un martiri al qual temia, i que la meva mare intentava compensar amb les pastilles “Formitrol” que tenien un gust molt bo i a mi m’encantaven. Hi havia però, una cosa que em rescabalava en aquests dies pèssims: un llibre al qual la mama tenia en gran estima i que només em deixava quan em veia trista. Recordo que el títol era més o menys; Alguns Països del Món. Naturalment, com tot en aquella època estava editat en castellà. Era un manuscrit que a més de revelar-te l’existència d’altres indrets t’endinsava en una aventura meravellosa . Cada capítol era un país diferent i estava imprès amb la lletra del propi autor. El van editar una colla de professors viatgers, entre ells, el marit d’una mestra que havia tingut la mama i que jo també vaig conèixer encara que en edat molt avançada.

Aquest llibre, que quan em trobava bé desapareixia com per art de màgia, era per mi com un tresor que m’allunyava de la realitat i em feia somniar amb terres remotes i estranyes per a mi. Al principi era tan menuda que em conformava mirant les fotografies en blanc i negre, algunes de les quals em van quedar gravades a la retina. Tant és així, que molts anys després, quan he tingut l’ oportunitat de viatjar a algunes d’aquestes nacions he buscat en els seus carrers l’estampa que anys ha em feia vibrar, no cal dir que inútilment.

Ben aviat em vaig espavilar i aprendre a conèixer les lletres que formaven les paraules i aquestes les frases que em desvetllaven secrets de països llunyans que en aquella època, era inimaginable n’hi tan sols pensar en descobrir personalment. Era el temps en què contemplàvem embadalits els pocs avions que veiem volar com si fossin ocells, dibuixant al seu pas una estela blanca en mig d’un cel blau immaculat i que a mi em semblaven cossos estranys en el món real en el qual estava submergida.

Quan ens vam traslladar a viure a Anglès el llibre es va perdre durant la mudança. Ell però, n’estic segura, va desvetllar en mi la curiositat de saber d’altres indrets on hi vivia gent de raça i tradicions ancestrals tan diferents a les de la nostra Catalunya. Anys més tard, el destí va voler que aquest afany s’intensifiques quan vaig tenir la sort de conèixer el que ha estat el meu company des d’aleshores, d’això ja en fa gairebé 40 anys, ja que l’atzar va voler que compartíssim aquesta afició que ens ha portat a viure en terres llunyanes moments molt dolços en mútua companyia.

El temps ha passat, i sense adonar-nos-en hem arribat a l’edat del “si no fos”. Tot i així intentem aprofitar tot el què està al nostre abast. I… fins que el cos aguanti!

Maria Dolors Majoral Tort

    Totes les entrades
    gener 2018
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « nov.    
    1234567
    891011121314
    15161718192021
    22232425262728
    293031