CAMINANT PER FER SALUT

juliol 1st, 2018

Just faltaven 10 minuts per la set del matí, quan he sortit de casa per començar el dia caminant tot fent salut.

A l’horitzó el sol començava a despuntar per un costat, mentre per l’altre, la lluna s’anava desdibuixant poc a poquet, com si li requés esborrar-se del tot. Bufava un aire fresquet molt agradable que convidava a respirar a fons, i en fer-ho, els pulmons s’eixamplaven escampant per tot el cos una sensació agradable de benestar.

He caminat lleugera fins arribar a la sendera on fa molts anys, s’estenia la via del carrilet d’Olot a Girona, aquell del que deien: “marxa quan vol i arriba quan pot” avui només present en el record un xic nostàlgic d’aquells que sumem uns quants anys.

Envoltada d’hortes, he apreciat la dedicació dels hortolans que tenen els camps polits; sense males herbes, i amb les mates de verdures perfectament arrenglerades com traçades a dret fil. Llavors… M’ha vingut a la memòria aquell paràgraf de “Solitud” en el qual la Mila , tot pujant muntanya amunt admira els horts ben conreats que s’estenen als seus peus, i m’he sentit perfectament identificada amb aquest personatge de ficció creat per “Caterina Albert”, coneguda literàriament amb el pseudònim de Victor Català.

Aquest any les pluges abundants caigudes a la primavera, han fet que el blat de moro pugi esvelt i d’un verd intens que contrasta amb la immensitat del cel blau només entretingut aquí i allà pels ocells que volen gaudint de la tranquil·litat del matí. Quin bé de Déu!

He seguit un canal d’aigües cristallines que els pagesos desvien pels camps de regadiu, i he sentit la temptació de refrescar-me els peus, encara que no ho he fet. Els rierols , els torrents i canals per mi tenen poders relaxants!

Més endavant m’he endinsat en un petit corriol que travessa un troç de bosc. Allà immenses alzines, roures, algun ciraré d’arboç entre d’altres espècies no tan notòries, fan que hom prengui consciència de la seva insignificança enfront la grandesa de la natura. Una lliçó d’humilitat que ens hauria de fer reflexionar.

Pel camí he saludat alguns parroquians que, com jo mateixa, aprofitaven la fresca del matí per gaudí de les petites coses que ens envolten i ens descobreixen l’excel·lència de sentir-nos vius.

A les portes del poble em sentia tan bé que he pensat en plasmar les sensacions que m’embargaven al temps que era conscient que estirant el braç, amb la punta del dits gairebé, gairebé, podia tocar allò que descriuen com la FELICITAT!

Maria Dolors Majoral Tort

Bescanó, 1 de juliol del 2018

Els avis i l’Imserso

març 18th, 2018

Des de sempre he tingut una fascinació per les cases centenàries ubicades en els carrers antics dels nostres pobles. El perquè no el sabria explicar, però les pedres esmolades de les seves façanes em fan pensar en els secrets que guarden de totes les generacions que han aixoplugat. Quantes alegries, penes i desenganys hi han viscut els seus habitants?

D’un temps ençà m’adono que, igual que els edificis, també em sedueixen les persones d’edat avançada. Cada arruga del seu rostre em parla de l’època que els ha tocat viure.

Per això m’agrada espiar les reaccions dels meus coetanis i mentalment imaginar com ha pogut ser la seva existència.

Un lloc privilegiat per observar els avis, sens dubte, és en un viatge de l’Imserso. Sovint penso que estudiar el comportament de la gent gran en un menjador d’hotel podria ser un treball de camp extraordinari per qualsevol sociòleg.

Quan s’arriba a l’última etapa de la vida, que avui en dia pot ser molt llarga, hom ha après a mostrar-se tal com és, no li cal dissimular. Les obligacions queden enrere i cal aprofitar fins a l’últim minut.

Recordo que quan tot just era una adolescent vaig llegir el paràgraf d’un llibre que explicava que quan encara érem joves havíem de carregar-nos a l’esquena una sac molt gros ple d’il·lusions, perquè a mesura que s’avança en el camí se’n van perdent moltes. Per això, el sac ha de ser ben ple, perquè n’hi quedi alguna.

Per això, em pregunto: s’han acomplert algunes de les expectatives que somniava aquesta gent?

En aquesta època de la vida, quan un torna de tot, no solament s’han endurit les faccions, també ho ha fet la nostra ànima. I tant ! Com ho hauríem fet sinó per tirar endavant, després de cada clatellada que hem rebut amb el pas del temps?:

Les absències doloroses dels que hem anat deixant pel camí. Les preocupacions quotidianes, malalties, la lluita perquè els fills se’n surtin, si pot ser millor que nosaltres. I tantes coses!

Però també les il·lusions i alegries; la satisfacció per tot el que s’ha aconseguit. I molt més!

Sí, és hora de fer balanç, desitjant que sigui positiu per a tothom. Però també és l’hora de gaudir de totes aquelles coses que al llarg de la nostra vida hem anat deixant aparcades per falta de temps.

Tant de bo, quan ens cridin per retrobar-nos amb els que ens han

precedit, puguem dir amb satisfacció:

Ha valgut la pena!!!

Maria Dolors Majoral Tort

Març del 2018

Els camps d’extermini i després dels anys la sensació de pau.

gener 15th, 2018

L’altre dia vaig tenir l’ocasió de veure un reportatge al canal 33 en el que un senyor, ja molt gran, explicava a una noia joveneta l’amarga experiència viscuda en un dels camps de la mort nazi. Mentrestant, junts recorrien les sales i els exteriors del campament, testimoni del confinament de l’avi, quan tot just sortia de la infantesa i s’enfrontava a la cruel realitat del vell continent europeu, immers en una guerra cruenta.

Quan vaig sintonitzar el canal català, el reportatge ja estava força avançat, per això em vaig quedar amb les ganes de saber de quin camp en concret parlaven, ja que més grans o més petits aquest llocs s’assemblen força.

Al final del documental ambdós protagonistes relataven el que havia representat per ells l’aventura compartida durant la filmació televisiva.

I em va tranquil·litzar l’explicació que va donar la noia, perquè des que vaig visitar Auschwitz, ja fa alguns anys, sentia un deix de culpabilitat quan pensava en les sensacions que vaig experimentar al trepitjar els llocs on havien sofert i mort tants éssers humans.

Efectivament, aquella noia joveneta tot hi estar acompanyada d’ un supervivent del drama, que li parlava dels horrors viscuts, no era capaç d’imaginar la magnitud de la tragèdia, però si d’experimentar una pau singular.

I vaig comprendre, que no només era jo qui havia tingut la percepció d’una pau total i absoluta. Una pau que no sé definir perquè no trobo les paraules per fer-ho. Recordo que passava davant dels forns crematoris, les dutxes, el pati on els afusellaven, i volia concentrar-me en el dolor d’aquella bona gent; però no vaig poder aconseguir-ho. Per què, aquesta falta d’empatia davant la tragèdia humana i en canvi, gaudir d’ un benestar espiritual desconegut fins aleshores?

Recordo el silenci respectuós de tots els visitants, només profanat per la remor de les fulles dels arbres dansant al ritme del vent. En les avingudes on havia imperat la mort i la desolació, i on ara, jo, només era papaç de respirar tranquil·litat d’esperit.

Anys més tard, vaig conèixer un altre camp d’extermini a Berlín. Aquesta vegada, potser per què anava molt conscienciada, vaig ser capaç d’implicar-me molt més en la dura realitat.

M’agradaria que la humanitat hagués pres nota del dolor que va causar el genocidi, per no tornar-hi hi mai més. Per desgràcia, però, cada dia tenim raons per pensar que no és així. I em pregunto: Per què tanta maldat, si només estem de pas en aquest món i la mort ens exhibirà a tots com a trofeu d’aquí a dos dies? Sincerament no ho entenc!

Un record sentit per totes les víctimes del genocidi d’aleshores i d’ara!

Maria Dolors Majoral Tort.

Bescanó, gener de 2018

Celebració de Nadal amb el Casal

gener 7th, 2018

Amb la Festivitat de Reis, que avui celebrem, s’acaba el cicle de Festes Nadalenques d’enguany. 

Nosaltres, els avis de Bescanó, vam començar la roda amb el ja tradicional dinar de Nadal que cada any organitza el Casal de jubilats. Vam menjar bé,  i després, vam gaudir de l’actuació d’un mag que va amenitzar la festa amb els seus trucs de fantasia que sovint ens deixaven bocabadats .

Aquesta va ser l’última trobada d’avis del 2017, any que a hores d’ara ja és història. I quina història! Mesos molt durs per als catalans aqui gent forana ha volgut trepitjar la nostra dignitat i l’orgull de ser part d’aquesta terra que portem al cor: Catalunya! Però ni ho han aconseguit ni ho aconseguiran mai.

Desplega el nou any amb la conferència que al polivalent farà, si Deu vol, en Francesc Mauri, meteoròleg de TV3, que vindrà a fer-nos una xerrada a finals d’aquest mes de gener.

Esperem, aquest any sí, tenir el plaer de descobrir alguns racons d’aquesta Catalunya que estimem tant, amb les excursions que de ben segur organitzarà el Casal i que últimament hem trobat a faltar per manca de personal. Són excursions que ens il·lustren i amb les quals es gaudeix de la companyia d’ uns i d’altres a més de passar-nos-ho bé.

Tant de bo el 2018 sigui prolífic per a tots !

Maria Dolors Majoral Tort

Bescanó, 6 de gener del 2018

REFLEXIONS SOBRE LA VELLESA D’AVUI I D’AHIR

gener 7th, 2018

Aquesta setmana he gaudit d’un viatge amb l’Imserso a terres andaluses. L’ experiència, com sempre, ha estat molt profitosa, però sobretot m’ha servit per reflexionar sobre la trista vellesa dels nostres ancestres.

Hem visitat poblets preciosos, carrers nets, plens de flors, però en l’ambient es percebia falta d’alegria. Per què?

Ben aviat vaig descobrir el misteri; no hi havia crits ni rialles de mainada, ni de jovent, tot era quiet. Només els avis descansaven els seus ossos adolorits tot prenent el sol asseguts a la plaça de l’església. Sí, són pobles de persones velles que escolen les seves vides en solitud i un deix de tristesa. Pobles, on la joventut ha hagut d’anar-se’n lluny per guanyar-se la vida.  . Pobles d’emigrats.

Mentalment vaig fer la comparança entre ells i els avis que ens trobàvem allà “en plan” viatger. Consultant el mòbil i amb de ganes de gresca, contents de passar uns dies d’esbarjo.

Llavors, vaig recordar els vells dels nostres pobles quan tot just jo era un infant: asseguts en una cadira baixa davant del portal de casa, o bé a la vora del foc deixant que es fongués el temps, sovint depenent dels fills perquè no es cobraven pensions. Després d’una vida plena de privacions i sacrificis aquesta era la recompensa!

Aprofitem i agraïm a la vida el fet haver nascut en un temps en què les vides de la majoria de les persones han millorat moltíssim, tant en qualitat com en salut (gràcies a la medicina actual). Ens falta però, poder dir que no és la majoria sinó la totalitat.

Tant de bo els nostres fills i nets puguin gaudir d’una jubilació sense ensurts i que els compensi de

l’esforç del treball de tota una vida.

Maria Dolors Majoral Tort

Bescanó, novembre del 2017

LES NENES DE LES DOMINIQUES

novembre 23rd, 2017

Crec que era l’any 2010 quan una trucada telefònica amb va fer recular 47 anys enrere. A l’altre costat del telèfon algú, amb certa timidesa, preguntava per mi. Alhora que s’identificava i em demanava si em recordava d’ella.

És clar que me’n recordava! Quantes vegades al llarg d’aquests anys m’havia preguntat que hauria estat d’ella i  de la resta d’amiguetes que per circumstàncies de la vida m’havia separat l’octubre del 1963, quan amb els meus pares vaig anar a viure a Anglès.

Al principi les vaig enyorar molt, moltíssim. Durant el primer any vam mantenir una relació epistolar que es va anar espaiant en el temps fins extingir-se.

Després, vaig anar sabent d’elles a través de la meva família. Molt poques vegades havíem coincidit quan tornava al poble en visites esporàdiques. Havíem parlat algun cop, sí, però la falta del tracte diari havia refredat les nostres relacions i no sabíem gaire que dir-nos.

L’autora de la trucada era una de les quatre amigues que vivíem al mateix carrer. Jugàvem, sortíem el diumenge, anàvem a l’escola i estàvem gairebé sempre juntes. Des d’altre costat del fil telefònic ella m’informava que estaven preparant un sopar d’ex-alumnes de les Germanes Dominiques i em convidava a participar-hi.

Per descomptat, vaig acceptar amb la il·lusió de reviure un passat, que queda ja molt llunyà. També, amb ganes de compartir unes hores amb totes elles i saber una mica de les seves vides.

L’experiència va ser un èxit; tant, que l’hem anat repetint aquests últims anys.

Més o menys elles s’havien anat veien, per tant, ja es coneixien. Però jo, després de 47 anys vaig d’haver-me de presentar. Quina il·lusió quan vaig adonar-me que totes es recordaven de mi!

La timidesa dels primers sopars ha anant deixant pas al tracte franc d’altres temps. Els àpats, cada cop s’allarguen més, i els amenitzem amb fotografies de quan anàvem a escola i fins i tot amb alguna cançó que el temps no ha pogut esborrar de la nostra memòria.

En el fons no hem canviat tant, me n’adono que la que era un belluguet, continua sent-t’ho i les que érem xerraires també. només que ara cap monja ens fa callar. Per això l’endemà estic afònica!

 L’última celebració va ser dissabte passat. Les que la van preparar van passar el relleu a d’altres que faran possible la de l’any que ve. Ens ho vam passar pipa, però  sempre falta temps per posar-nos al dia.

Aquestes altures de la vida, quan ja s’han revelat la majoria d’incògnites de la nostra existència i conscients que hem recorregut gran part del camí que tenim marcat; es bo recordar les coses bones que ens hem anat trobant. Per descomptat, una d’elles és la infància. 

Fins aviat noies de les Dominiques!

Maria Dolors Majoral Tort.

Novembre de 2017

Trobada de la família Majoral

novembre 12th, 2017

Ahir vam tenir el goig de reunir-nos la família Majoral i vaig ser feliç (Montse només faltaves tu i et vam trobar a faltar). Amb els cosins vam recordar anècdotes d’infància, quan ens veiem molt més sovint que ara, i encara vivien els avis . Ens vam abraçar i em vaig adonar que l’amor que sentim els uns pels altres és ben viu tot i la distància que ens separa físicament.

A més, vam gaudir de l’escalf dels oncles que sortosament ens resten de la generació anterior , el tiet Xavier, pal de paller de la nissaga, i les tietes Angelina i Carme.

Vam acabar la jornada convençuts que havíem de retrobar-nos més sovint, tot i la dificultats de reunir tantes persones un dia determinat. Val tant la pena!

Estic segura que des de allà on siguin els que ja ens han deixat van beneir la nostra trobada i el seu esperit ens va fer companyia.

I és que certament, la sang mai no es torna aigua!

Maria Dolors Majoral i Tort

Novembre del 2015

EUROPA

octubre 28th, 2017

Europa

Quan Espanya va entrar a formar part de la UE, ens sentíem eufòrics. Per fi els catalans estaríem a recer d’aquesta vella Europa que vetllaria per nosaltres i ens defensaria dels continuats atacs amb què la madrastra espanyola profanava una vegada i una altra la nostra estimada Catalunya.

Aleshores ignoràvem que la UE no era més que un grup de països del vell món que idolatrava el capitalisme. No vam saber veure que les persones que habitàvem aquestes nacions no significàvem res per als dirigents, que només els servíem per votar-los i obeir-los com xais.

Actualment les polítiques de la Unió es desenvolupen cada vegada més a la dreta. Per això els rics són més rics i els pobres més pobres. Pobra Europa!

Dels drets humans no en parlem, només cal veure com reben els immigrants que arriben a casa nostra fugint de guerres cruentes. Tampoc no fan d’àrbitres: els diners que deixa l’armament és massa suculent. Llàstima d’Europa!

Fan costat a un Govern espanyol corrupte, el President del qual s’ha demostrat que ha cobrat comissions del seu partit fora de la llei. I han estat incapaços d’ estendre la mà a una petita part del territori europeu quan s’ha vist sotmès pel seu veí a cops de porres i de tot el que tenien al seu abast! Això és Europa!

Per això ens plau dir amb majúscula: ADEU ESPANYA, ADEU EUROPA.

BENVINGUDA REPÚBLICA CATALANA!

 Maria Dolors Majoral i Tort
Octubre de 2017

Els catalans només volem votar.

setembre 27th, 2017

La ignorància és molt mala companya. Em pregunto si se n’ adonen aquests que no tenen res a fer i van a exaltar a la “Benemerita”perquè carreguin contra els catalans, els quals amb el seu treball, ajuden a sostenir els pressupostos de les comunitats menys afavorides.

Crec que la solidaritat entre els pobles ha d’existir, però també crec que per part dels qui la reben hi ha d’haver el neguit d’espavilar-se per arribar a ser autosuficients, i no plegar-se de braços esperant viure tota la vida de les subvencions que els hi venen donades per aquells que sí ajupen l’esquena.

En aquestes comunitats però, hi ha moltíssima gent que no es conforma, per això han abandonat la terra que els va veure néixer assumint tot el dolor que això comporta, per cercar un futur millor per ells i els seus fills. Aquests han deixat d’estar subvencionats per subvencionar als altres. Enhorabona!

Apel·lo als espanyols a reflexionar sobre si els catalans en mereixem el què ens estàn fent. Crec que si ho fan amb la mà al cor s’haurà acabat el conflicte. NOMÉS VOLEM VOTAR!

MARIA DOLORS MAJORAL TORT

BESCANÓ, 27 DE SETEMBRE DE 2017

Martí Botlló al any de la seva mort.

agost 23rd, 2017

Enyorat Martí,

Segurament pensaràs que sóc molt exagerada quan empro la paraula “enyorat” ja que tu i jo ens havíem vist ben poc. Tens raó, però certament t’he tingut present molt sovint al llarg d’aquests mesos en que tu ja gaudeixes d’una altra dimensió. Però enyorat també per quantitat de persones que t’havien estimat en vida i guardaran per sempre el teu record.

T’explicaré un secret: recentment he tingut la oportunitat de viatjar a les Cascades del Niàgara: per l’efecte del sol i l’aigua es produeix sovint aquell fenómen òptic tan bonic que consisteix en fer visibles al cel, en forma ovalada, tots els colors de l’espectre de la llum. Aquest prodigi el coneixem com arc Iris, o de Sant Martí. El teu nom!

Durant uns segons vaig imaginar-te, un xic difuminat, emmarcat dins aquesta manifestació de colors. I aquesta visió tan esporàdica em va encomanar una calma infinita. I vaig saber; que la pau immensa que irradia el teu esperit té el poder de fer-nos arribar a nosaltres pobres mortals, un xic d’aquest assossec que necessitem per creure en un més enllà tranquil i feliç.

Saps? De menuda, era molt reflexiva, i quan vaig començar a assimilar que a una hora o a una altre tots hem de morir no volia pensar-hi perquè m’angoixava molt. Em mirava a les persones que ja tenien una edat amb cert recel, i agraïa ser tot just un infant perquè pensava- candida de mi- que la mort era molt lluny .

Després, te n’adones que el temps passa volant; els dies, les setmanes, els mesos i els anys s’escolen ràpidament. Entretant, vas deixant pel camí persones amb les que t’has identificat molt. Primer els avis, els pares, els oncles i de tant en tant alguna personeta a qui no tocava perquè tenia tota la vida per endavant, com és el teu cas Martí.

I sense proposar-t’ho deixes de témer la mort, i acceptes resignadament que cada dia és més propera. Llavors, mires enrere per fer balanç de la vida que t’ha tocat viure i arribes a la conclusió de que has d’aprofitar cada minut dels que et resten per gaudir de la companyia dels que t’estimes i t’estimen, mentre esperes tranquil l’hora d’abraçar als que tan precedit!

Pensant en tu m’han vingut a la memòria, força vegades, unes reflexions que va fer un dia el meu pare (germà de la teva àvia), quan la malaltia i la vellesa trucaven a la seva porta. Va dir fent referència a una germana que havia mort als 21 anys: *La vaig plorar moltíssim i la vaig trobar a faltar encara més, però ara penso que es va estalviar tot el que, els qui la vam sobreviure ens toca patir*!

Bé Martí, t’he explicat tot això perquè m’ha sortit del cor. Potser perquè s’apropa el cap d’any del teu comiat i tinc fresc en la memòria aquell dia tan tràgic, no ho sé. Tinc clar però, que em tornaré adreçar a tu quan tingui necessitat d’explicar-te coses.

Guarda’m un raconet en aquest cel del qual gaudeixes i envia forces als papis

que no han deixat de plorar-te.

Maria Dolors Majoral i Tort

Agost del 2017.

    Totes les entrades
    setembre 2018
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « jul.    
     12
    3456789
    10111213141516
    17181920212223
    24252627282930