Els camps d’extermini i després dels anys la sensació de pau.

gener 15th, 2018

L’altre dia vaig tenir l’ocasió de veure un reportatge al canal 33 en el que un senyor, ja molt gran, explicava a una noia joveneta l’amarga experiència viscuda en un dels camps de la mort nazi. Mentrestant, junts recorrien les sales i els exteriors del campament, testimoni del confinament de l’avi, quan tot just sortia de la infantesa i s’enfrontava a la cruel realitat del vell continent europeu, immers en una guerra cruenta.

Quan vaig sintonitzar el canal català, el reportatge ja estava força avançat, per això em vaig quedar amb les ganes de saber de quin camp en concret parlaven, ja que més grans o més petits aquest llocs s’assemblen força.

Al final del documental ambdós protagonistes relataven el que havia representat per ells l’aventura compartida durant la filmació televisiva.

I em va tranquil·litzar l’explicació que va donar la noia, perquè des que vaig visitar Auschwitz, ja fa alguns anys, sentia un deix de culpabilitat quan pensava en les sensacions que vaig experimentar al trepitjar els llocs on havien sofert i mort tants éssers humans.

Efectivament, aquella noia joveneta tot hi estar acompanyada d’ un supervivent del drama, que li parlava dels horrors viscuts, no era capaç d’imaginar la magnitud de la tragèdia, però si d’experimentar una pau singular.

I vaig comprendre, que no només era jo qui havia tingut la percepció d’una pau total i absoluta. Una pau que no sé definir perquè no trobo les paraules per fer-ho. Recordo que passava davant dels forns crematoris, les dutxes, el pati on els afusellaven, i volia concentrar-me en el dolor d’aquella bona gent; però no vaig poder aconseguir-ho. Per què, aquesta falta d’empatia davant la tragèdia humana i en canvi, gaudir d’ un benestar espiritual desconegut fins aleshores?

Recordo el silenci respectuós de tots els visitants, només profanat per la remor de les fulles dels arbres dansant al ritme del vent. En les avingudes on havia imperat la mort i la desolació, i on ara, jo, només era papaç de respirar tranquil·litat d’esperit.

Anys més tard, vaig conèixer un altre camp d’extermini a Berlín. Aquesta vegada, potser per què anava molt conscienciada, vaig ser capaç d’implicar-me molt més en la dura realitat.

M’agradaria que la humanitat hagués pres nota del dolor que va causar el genocidi, per no tornar-hi hi mai més. Per desgràcia, però, cada dia tenim raons per pensar que no és així. I em pregunto: Per què tanta maldat, si només estem de pas en aquest món i la mort ens exhibirà a tots com a trofeu d’aquí a dos dies? Sincerament no ho entenc!

Un record sentit per totes les víctimes del genocidi d’aleshores i d’ara!

Maria Dolors Majoral Tort.

Bescanó, gener de 2018


Trackback URI | Comments RSS

Leave a Reply

Name (required)

Email (required)

Lloc web

Speak your mind

    Totes les entrades
    gener 2018
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « nov.   març »
    1234567
    891011121314
    15161718192021
    22232425262728
    293031