Els camps d’extermini i després dels anys la sensació de pau.

gener 15th, 2018

L’altre dia vaig tenir l’ocasió de veure un reportatge al canal 33 en el que un senyor, ja molt gran, explicava a una noia joveneta l’amarga experiència viscuda en un dels camps de la mort nazi. Mentrestant, junts recorrien les sales i els exteriors del campament, testimoni del confinament de l’avi, quan tot just sortia de la infantesa i s’enfrontava a la cruel realitat del vell continent europeu, immers en una guerra cruenta.

Quan vaig sintonitzar el canal català, el reportatge ja estava força avançat, per això em vaig quedar amb les ganes de saber de quin camp en concret parlaven, ja que més grans o més petits aquest llocs s’assemblen força.

Al final del documental ambdós protagonistes relataven el que havia representat per ells l’aventura compartida durant la filmació televisiva.

I em va tranquil·litzar l’explicació que va donar la noia, perquè des que vaig visitar Auschwitz, ja fa alguns anys, sentia un deix de culpabilitat quan pensava en les sensacions que vaig experimentar al trepitjar els llocs on havien sofert i mort tants éssers humans.

Efectivament, aquella noia joveneta tot hi estar acompanyada d’ un supervivent del drama, que li parlava dels horrors viscuts, no era capaç d’imaginar la magnitud de la tragèdia, però si d’experimentar una pau singular.

I vaig comprendre, que no només era jo qui havia tingut la percepció d’una pau total i absoluta. Una pau que no sé definir perquè no trobo les paraules per fer-ho. Recordo que passava davant dels forns crematoris, les dutxes, el pati on els afusellaven, i volia concentrar-me en el dolor d’aquella bona gent; però no vaig poder aconseguir-ho. Per què, aquesta falta d’empatia davant la tragèdia humana i en canvi, gaudir d’ un benestar espiritual desconegut fins aleshores?

Recordo el silenci respectuós de tots els visitants, només profanat per la remor de les fulles dels arbres dansant al ritme del vent. En les avingudes on havia imperat la mort i la desolació, i on ara, jo, només era papaç de respirar tranquil·litat d’esperit.

Anys més tard, vaig conèixer un altre camp d’extermini a Berlín. Aquesta vegada, potser per què anava molt conscienciada, vaig ser capaç d’implicar-me molt més en la dura realitat.

M’agradaria que la humanitat hagués pres nota del dolor que va causar el genocidi, per no tornar-hi hi mai més. Per desgràcia, però, cada dia tenim raons per pensar que no és així. I em pregunto: Per què tanta maldat, si només estem de pas en aquest món i la mort ens exhibirà a tots com a trofeu d’aquí a dos dies? Sincerament no ho entenc!

Un record sentit per totes les víctimes del genocidi d’aleshores i d’ara!

Maria Dolors Majoral Tort.

Bescanó, gener de 2018



Celebració de Nadal amb el Casal

gener 7th, 2018

Amb la Festivitat de Reis, que avui celebrem, s’acaba el cicle de Festes Nadalenques d’enguany. 

Nosaltres, els avis de Bescanó, vam començar la roda amb el ja tradicional dinar de Nadal que cada any organitza el Casal de jubilats. Vam menjar bé,  i després, vam gaudir de l’actuació d’un mag que va amenitzar la festa amb els seus trucs de fantasia que sovint ens deixaven bocabadats .

Aquesta va ser l’última trobada d’avis del 2017, any que a hores d’ara ja és història. I quina història! Mesos molt durs per als catalans aqui gent forana ha volgut trepitjar la nostra dignitat i l’orgull de ser part d’aquesta terra que portem al cor: Catalunya! Però ni ho han aconseguit ni ho aconseguiran mai.

Desplega el nou any amb la conferència que al polivalent farà, si Deu vol, en Francesc Mauri, meteoròleg de TV3, que vindrà a fer-nos una xerrada a finals d’aquest mes de gener.

Esperem, aquest any sí, tenir el plaer de descobrir alguns racons d’aquesta Catalunya que estimem tant, amb les excursions que de ben segur organitzarà el Casal i que últimament hem trobat a faltar per manca de personal. Són excursions que ens il·lustren i amb les quals es gaudeix de la companyia d’ uns i d’altres a més de passar-nos-ho bé.

Tant de bo el 2018 sigui prolífic per a tots !

Maria Dolors Majoral Tort

Bescanó, 6 de gener del 2018



REFLEXIONS SOBRE LA VELLESA D’AVUI I D’AHIR

gener 7th, 2018

Aquesta setmana he gaudit d’un viatge amb l’Imserso a terres andaluses. L’ experiència, com sempre, ha estat molt profitosa, però sobretot m’ha servit per reflexionar sobre la trista vellesa dels nostres ancestres.

Hem visitat poblets preciosos, carrers nets, plens de flors, però en l’ambient es percebia falta d’alegria. Per què?

Ben aviat vaig descobrir el misteri; no hi havia crits ni rialles de mainada, ni de jovent, tot era quiet. Només els avis descansaven els seus ossos adolorits tot prenent el sol asseguts a la plaça de l’església. Sí, són pobles de persones velles que escolen les seves vides en solitud i un deix de tristesa. Pobles, on la joventut ha hagut d’anar-se’n lluny per guanyar-se la vida.  . Pobles d’emigrats.

Mentalment vaig fer la comparança entre ells i els avis que ens trobàvem allà “en plan” viatger. Consultant el mòbil i amb de ganes de gresca, contents de passar uns dies d’esbarjo.

Llavors, vaig recordar els vells dels nostres pobles quan tot just jo era un infant: asseguts en una cadira baixa davant del portal de casa, o bé a la vora del foc deixant que es fongués el temps, sovint depenent dels fills perquè no es cobraven pensions. Després d’una vida plena de privacions i sacrificis aquesta era la recompensa!

Aprofitem i agraïm a la vida el fet haver nascut en un temps en què les vides de la majoria de les persones han millorat moltíssim, tant en qualitat com en salut (gràcies a la medicina actual). Ens falta però, poder dir que no és la majoria sinó la totalitat.

Tant de bo els nostres fills i nets puguin gaudir d’una jubilació sense ensurts i que els compensi de

l’esforç del treball de tota una vida.

Maria Dolors Majoral Tort

Bescanó, novembre del 2017



    Totes les entrades
    gener 2018
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « nov.    
    1234567
    891011121314
    15161718192021
    22232425262728
    293031