LES NENES DE LES DOMINIQUES

novembre 23rd, 2017

Crec que era l’any 2010 quan una trucada telefònica amb va fer recular 47 anys enrere. A l’altre costat del telèfon algú, amb certa timidesa, preguntava per mi. Alhora que s’identificava i em demanava si em recordava d’ella.

És clar que me’n recordava! Quantes vegades al llarg d’aquests anys m’havia preguntat que hauria estat d’ella i  de la resta d’amiguetes que per circumstàncies de la vida m’havia separat l’octubre del 1963, quan amb els meus pares vaig anar a viure a Anglès.

Al principi les vaig enyorar molt, moltíssim. Durant el primer any vam mantenir una relació epistolar que es va anar espaiant en el temps fins extingir-se.

Després, vaig anar sabent d’elles a través de la meva família. Molt poques vegades havíem coincidit quan tornava al poble en visites esporàdiques. Havíem parlat algun cop, sí, però la falta del tracte diari havia refredat les nostres relacions i no sabíem gaire que dir-nos.

L’autora de la trucada era una de les quatre amigues que vivíem al mateix carrer. Jugàvem, sortíem el diumenge, anàvem a l’escola i estàvem gairebé sempre juntes. Des d’altre costat del fil telefònic ella m’informava que estaven preparant un sopar d’ex-alumnes de les Germanes Dominiques i em convidava a participar-hi.

Per descomptat, vaig acceptar amb la il·lusió de reviure un passat, que queda ja molt llunyà. També, amb ganes de compartir unes hores amb totes elles i saber una mica de les seves vides.

L’experiència va ser un èxit; tant, que l’hem anat repetint aquests últims anys.

Més o menys elles s’havien anat veien, per tant, ja es coneixien. Però jo, després de 47 anys vaig d’haver-me de presentar. Quina il·lusió quan vaig adonar-me que totes es recordaven de mi!

La timidesa dels primers sopars ha anant deixant pas al tracte franc d’altres temps. Els àpats, cada cop s’allarguen més, i els amenitzem amb fotografies de quan anàvem a escola i fins i tot amb alguna cançó que el temps no ha pogut esborrar de la nostra memòria.

En el fons no hem canviat tant, me n’adono que la que era un belluguet, continua sent-t’ho i les que érem xerraires també. només que ara cap monja ens fa callar. Per això l’endemà estic afònica!

 L’última celebració va ser dissabte passat. Les que la van preparar van passar el relleu a d’altres que faran possible la de l’any que ve. Ens ho vam passar pipa, però  sempre falta temps per posar-nos al dia.

Aquestes altures de la vida, quan ja s’han revelat la majoria d’incògnites de la nostra existència i conscients que hem recorregut gran part del camí que tenim marcat; es bo recordar les coses bones que ens hem anat trobant. Per descomptat, una d’elles és la infància. 

Fins aviat noies de les Dominiques!

Maria Dolors Majoral Tort.

Novembre de 2017


Trackback URI | Comments RSS

Leave a Reply

Name (required)

Email (required)

Lloc web

Speak your mind

    Totes les entrades
    novembre 2017
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « oct.   gen. »
     12345
    6789101112
    13141516171819
    20212223242526
    27282930