El llibre que em va despertar les ànsies de viatjar

maig 20th, 2017

De menuda no vaig ser una criatura malaltissa, però gairebé com tothom no m’escapava al menys un cop l’any de les desagradables angines que em feien passar unes jornades al llit amb febre, a més d’haver de patir les antipàtiques indiccions de penicil·lina que des de els anys quaranta i escaig havien arribat a Espanya i ajudat a salvar moltes vides, però que per mi eren un martiri al qual temia, i que la meva mare intentava compensar amb les pastilles “Formitrol” que tenien un gust molt bo i a mi m’encantaven. Hi havia però, una cosa que em rescabalava en aquests dies pèssims: un llibre al qual la mama tenia en gran estima i que només em deixava quan em veia trista. Recordo que el títol era més o menys; Alguns Països del Món. Naturalment, com tot en aquella època estava editat en castellà. Era un manuscrit que a més de revelar-te l’existència d’altres indrets t’endinsava en una aventura meravellosa . Cada capítol era un país diferent i estava imprès amb la lletra del propi autor. El van editar una colla de professors viatgers, entre ells, el marit d’una mestra que havia tingut la mama i que jo també vaig conèixer encara que en edat molt avançada.

Aquest llibre, que quan em trobava bé desapareixia com per art de màgia, era per mi com un tresor que m’allunyava de la realitat i em feia somniar amb terres remotes i estranyes per a mi. Al principi era tan menuda que em conformava mirant les fotografies en blanc i negre, algunes de les quals em van quedar gravades a la retina. Tant és així, que molts anys després, quan he tingut l’ oportunitat de viatjar a algunes d’aquestes nacions he buscat en els seus carrers l’estampa que anys ha em feia vibrar, no cal dir que inútilment.

Ben aviat em vaig espavilar i aprendre a conèixer les lletres que formaven les paraules i aquestes les frases que em desvetllaven secrets de països llunyans que en aquella època, era inimaginable n’hi tan sols pensar en descobrir personalment. Era el temps en què contemplàvem embadalits els pocs avions que veiem volar com si fossin ocells, dibuixant al seu pas una estela blanca en mig d’un cel blau immaculat i que a mi em semblaven cossos estranys en el món real en el qual estava submergida.

Quan ens vam traslladar a viure a Anglès el llibre es va perdre durant la mudança. Ell però, n’estic segura, va desvetllar en mi la curiositat de saber d’altres indrets on hi vivia gent de raça i tradicions ancestrals tan diferents a les de la nostra Catalunya. Anys més tard, el destí va voler que aquest afany s’intensifiques quan vaig tenir la sort de conèixer el que ha estat el meu company des d’aleshores, d’això ja en fa gairebé 40 anys, ja que l’atzar va voler que compartíssim aquesta afició que ens ha portat a viure en terres llunyanes moments molt dolços en mútua companyia.

El temps ha passat, i sense adonar-nos-en hem arribat a l’edat del “si no fos”. Tot i així intentem aprofitar tot el què està al nostre abast. I… fins que el cos aguanti!

Maria Dolors Majoral Tort




Trackback URI | Comments RSS

Leave a Reply

Name (required)

Email (required)

Lloc web

Speak your mind

    Totes les entrades
    maig 2017
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « abr.   jul. »
    1234567
    891011121314
    15161718192021
    22232425262728
    293031