La Il·lusió del Nadal

desembre 24th, 2016

Recordo la il·lusió que ens feien les Festes de Nadal quan érem criatures. La mama, des del primer any que vam viure a S. Julià, guarnia un arbre que li baixava del bosc el seu oncle; el papa, feia el pessebre.
Els veïns del costat de casa, un matrimoni ja gran, mai no es perdien la festa del tió de la nit del 24. També hi solien ser els seus fills amb les respectives parelles. Allò era una festassa!
Un dies abans el Sr. Pepet desempolsava un tió gros i li repintava unes ratlles negres (com si fos un tigre) i el portava a la vora del foc. Aquest tió tenia unes concavitats a l’altura dels ulls, i quan nosaltres l’anàvem a veure eren plenes de brases de foc. El Sr. Pepet ens contava que li espurnejaven els ulls de tan tip com estava, esperant l’hora d’evacuar-ho tot la nit de Nadal, que era quan es produïa el miracle.
La mainada jugàvem pels carrers del poble amb la il·lusió dibuixada al rostre, desitjant que passessin les hores que faltaven pel gran esdeveniment.
I arribava l’esperat moment de garrotejar el tronc: a fe que ho fèiem a consciència, convençudes que, com més fort picàvem el tros de fusta, més ens cagaria. Fins de la xemeneia, queien caramels!
Després, una mica esvalotades, a la meva germana i a mi ens tocava anar a dormir, si és que podíem!
Els adults celebraven la diada fent un bon àpat i rematàvem la festa assistint a la Missa del Gall.
El dia de Nadal era especial, ja que solíem representar algun pessebre vivent a l’escola, que es convertia, durant aquells dies, en teatre improvisat.
Crec que era per Sant Esteve que el papa ens portava a Vic a veure els Pastorets d’en Folc i Torres. Quina bona estona ens feien passar en Lluquet i en Rovelló!
Força anys després, l’últim d’escola abans d’anar a l’institut, el meu fill va fer de Lluquet en la mateixa representació. Vaig gaudir d’allò més!
I els Reis? Ai els Reis! Aquests personatges màgics que produeixen en les criatures i·lusió, respecte, fins i tot una mica de basarda, que ens han deixat els records més bonics i innocents, i que amb el pas del temps retrobem amb els nostres fills.
Al poble, S. M. els reis d’Orient repartien el dia 5 de gener. És a dir, mentre la quitxalla honorava els tres màgics amb fanals i cançons, els patges aprofitaven per deixar els regals.
En tornar a casa amb els pares, una mica afòniques de tan cantar, miràvem el balcó des d’un tros lluny i n’endevinàvem els presents. Recordo l’any que em van portar la bicicleta, va ser apoteòsic!
Tot això queda tan lluny!
Ara que ja torno una mica de tot, aquestes festes tan entranyables em resulten cada cop més tristes. Trobo a faltar els que ja no hi són (a aquestes alçades, per desgràcia, ja són molts) : pares, avis, oncles …..
Per això, a les primeries de desembre, quan els carrers dels nostres pobles i ciutats s’il·luminen anunciant les festes que s’acosten, la malenconia m’envaeix i voldria que ja fossin passades.
I més aquest any d’aflicció, en què la meva família ha sumat, a les que ja tenia, una nova absència molt injusta i molt sentida, perquè no tocava. Per això el dia 25, quan aixequem les copes per fer el brindis nadalenc, al voltant de la taula ben parada, pensarem en tu, Martí. I també en els teus pares, perquè de ben segur seran les festes més amargues de la seva existència.
Però la vida segueix, i els petits de la colla reclamen la nostra atenció, els ho devem.
Igual que els passats van fer amb nosaltres, qui sap si alguna vegada amb el cor adolorit!
Que l’estrella d’Orient, aquella que de menuts arribàvem a veure si hi posàvem molta imaginació, ens porti salut i esperança a tots!
Que l’any 2017 sigui millor!
Maria Dolors Majoral Tort




Trackback URI | Comments RSS

Leave a Reply

Name (required)

Email (required)

Lloc web

Speak your mind

    Totes les entrades
    desembre 2016
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « nov.   març »
     1234
    567891011
    12131415161718
    19202122232425
    262728293031