Els 90 anys de la tieta Mercè.

octubre 24th, 2015

Un dia de tardor del 1925 mentre els boscos es vestien de vermell i daurat lluint les seves millors gales per donar la benvinguda a l’hivern, en un indret de les Guilleries també preparaven el bressol pel primer plançó dels hereus dels masovers de la Cau, masia del terme municipal de Sant Hilari Sacalm.

Així, la nounada que van batejar amb el nom de Mercè va obrir els ulls a la vida per ocupar el lloc que li corresponia dins la nissaga de Cal Sagal.

Com tots els nadons va néixer amb els interrogants de com seria la seva vida, enigmes que s’han anat desvetllant al llarg d’aquests noranta anys que avui celebra.

Va ser la gran dels quatre germans d’una família que sempre es va estimar els seus membres sense prodigar-ho massa, però amatent a qui els havia de menester. Efectivament no eren de carantoines, però s’hi podia confiar. La vida del pagès era molt dura i modelava el caràcter d’aquells que s’ajupien per aprofitar els fruits que els donava la terra. Les mans i el cos encallits per la duresa del treball, les faccions del rostre seques a causa del sol i l’aire. L’ànima empedreïda per les desgràcies i les males collites.

Eren temps molt difícils, sí, però la Mercè i els seus germans van gaudir d’una infantesa protegida i mai els va faltar el més essencial: d’això se’n va cuidar prou bé el pare, en Julià, i la mare, la Maria.

L’esclat de l’adolescència de la Mercè va coincidir amb l’inici de la guerra del 1936, fet que la marcaria per sempre més, com a gairebé tothom a qui va tocar patir aquell desgraciat episodi. Per sort , la família sempre van tenir quelcom per portar-se a la boca, ja que l’aviram els proveïa d’ous i d’algun pollastre o conill, les vaques de llet, i molt de tant en tant es permetien matar algun porc que els aprovisionava el rebost per una temporada.

Quan va començar la guerra feia ja alguns anys que la família s’havia traslladat al poblet de Vilatorta, i des d’allà la Mercè i la seva germana (la meva mare) eren les encarregades de baixar sovint a Calldetenes on hi havia un flequer que els subministrava el pa que podia, i carregades amb aquell bé tan preuat refeien el camí cap a casa; el trajecte fet a peu resultava llarg i pesat, però al menys menjaven pa.

La Mercè ben aviat va deixar entendre que no seria una nena conformista, revelant-se una mica contra els costums, un pèl masclistes, que regien en els ambients rurals de l’època.

Juntament amb la seva germana Teresa (que la seguia en edat i amb qui dormia al mateix llit) van tenyir-se el cabell de ros, en una època en la qual això no era massa ben vist. El disgust de la família va durar uns dies. Aviat, però, s’hi van acostumar i va tornar la calma.

D’amagat del seu pare es va apuntar per treballar a la fàbrica del poble, això tampoc va agradar al cap de família, que no volia que les seves filles fossin escarràs de fàbrica. En canvi veia bé que anessin a servir, ves a saber per què!

Bona treballadora -com tots els de Cal Sagal- no es va plànyer mai, i allà on hi havia un duro per guanyar ella hi era.

Era una noia neta i endreçada a qui li agradava fer goig, per això estrenava sovint. Diuen els que la coneixen de jove que tenia un tipet molt vistós i es feia mirar. Això li portà tant a ella com a les seves germanes algun disgust amb l’àvia que era molt garrepa i no suportava que gastessin diners en roba. En canvi, tenien el vist-i-plau de la seva mare, a qui també li plaïa vestir bé.

Generosa de naturalesa, no ha deixat mai ningú a l’estacada, ni a parents ni amics. D’això en dono fe, ja que el què va fer per la meva mare després que es sotmetés a una operació molt difícil en aquells anys, no podrem pagar-li mai. Ni tampoc al seu marit, el tiet Ramon i la meva cosina Rosa.

El primer disgust de debò li va produir la mort del pare, quan ella i els seus germans encara eren molt joves.

La vida però, seguia el seu curs i el destí li portà noves alegries. Aviat va conèixer en Ramon, la persona amb el qual compartiria trajecte, un home culte i bondadós que li va fer companyia fins a una edat ja molt avançada, quan el sorprengué la mort. Fruit del matrimoni va ser la Rosa que la cuida i la mima d’ençà que falta el tiet.

La família es va anant fent gran, La Rosa va portar en Blai, ambdós varen tenir en Jordi, que massa aviat va volar al cel; després va néixer en Marc, que avui comparteix vida amb la Cristina i han regalat a la Mercè quatre besnéts preciosos. Indiscutiblement els noranta anys de la gran de Cal Sagal han sigut molt profitosos i el balanç molt positiu.

Des de sempre la tieta Mercè ha estat per mi aquella parenta amb la qual es pot comptar . Tinc la seguretat que la meva mare, en cas de qualsevol necessitat, hauria estat a la primera a qui hauria acudit. El fet de portar-se tan poca edat i haver dormit juntes fins que es van casar, feia que tinguessin una complicitat especial.

Fins els 12 anys que vaig viure al poble, la Rosa va ser per mi més que una cosina una germana, ja que molt sovint era a casa. De vegades a l’hivern el tiet la portava de bon matí, ja que ells treballaven fora. Feia fred i la mama se la posava al llit una estoneta fins que era hora de llevar-se.

Com que fa anys vivim en localitats diferents, estem temporades sense veure’ns, però quan ens retrobem és com si haguéssim estat juntes el dia abans.

Per això ara que compleixes noranta anys, tieta, aprofito l’avinentesa per adreçar-te aquestes quatre línies escrites de tot cor per homenatjar la teva generositat amb la meva mare quan ho va necessitar.

Moltes gràcies i per molts anys!

Maria Dolors Majoral i Tort

octubre del 2015.



    Totes les entrades
    octubre 2015
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « set.   nov. »
     1234
    567891011
    12131415161718
    19202122232425
    262728293031