VISITA A BARCELONA.

desembre 26th, 2014

.

Un dels privilegis d’ estar jubilat és que disposes de tot el temps del món per fer allò que et plau. Fent ús doncs, d’aquesta prerrogativa, el diumenge a la nit vam decidir amb en Joan que l’endemà, o sigui el dilluns, baixaríem a Barcelona per gaudir de l’ambient nadalenc que es respira a la capital catalana en aquestes dates. I així ho vam fer:

El matí ens vam adreçar sense presses a l’estació de Caldes de Malavella, on vam aparcar el cotxe per continuar viatge amb tren aprofitant els descomptes que la companyia Renfe i la Caixa tenen establerts pels pensionistes, ja que valen molt la pena.

Sempre m’ha agradat anar amb tren, el seu sotragueig em relaxa, i em distrec contemplant el paisatge. Em venen a la memòria les classes d’urbanitat que ens impartien les monges de menudes. Recordo que seguíem les pautes d’un llibre, que si no m’erro se’n deia “Amanecida,” que ens ensenyava a comportar-nos en cada ocasió, entre les quals destacava la conducta que havíem de mostrar en els viatges. Després de tants anys encara sembla que tinc davant meu la germana Josefina que ens advertia com havíem de seure i fruir de l’espectacle de cada una de les coses que anàvem contemplant: Si creuàvem pobles, memoritzar on s’ubicaven i a quina província pertanyien. Endevinar els noms dels arbres del paisatge i s’hi eren de fulla perenne o caduca. Recordar el nom dels rius que creuàvem. Si el terreny era muntanyós o pla. Fixar-nos en el color de les flors. En fi… Tantes coses es poden aprendre al llarg d’un l’itinerari..

En aquella època jo baixava sovint a Barcelona per visitar la família, i tenia molt en compte el que havia après , gràcies això mai se’m va fer llarg un viatge, al contrari, estava quieta i entretinguda al temps que assimilava com les petites coses fan tan gran la natura. Des d’aleshores han passat molts anys, però el meu objectiu continua sent el mateix: aprofitar les sortides, siguin curtes o llargues, per impregnar-me de cada detall, amb la seguretat que tot ajuda a formar-nos. I, certament, a aquestes altures de la vida en dono fe perquè l’experiència m’avala. Per això em costa entendre, (serà que em faig vella ),quan entro en un vagó de tren o en un autocar, el comportament del jovent estirat als seients amb els cascos posats per escoltar música i pendents del telèfon mòbil. No saben el què es perden !

La ciutat Comtal vestida de gala en aquestes dates, és tot un luxe, i nosaltres estàvem disposats a gaudir-ne. Així que vam fer cap al Passeig de Gràcia, on un cop més, vam admirar els meravellosos edificis que formen aquesta senyorial avinguda esmentada arreu del món. Que bonica que és Barcelona!!!

La plaça Catalunya, el Portal de l’Àngel, on seguin la tradició vam comprar els torrons artesans que ens endolciran les Festes. Després, mirant l’edifici que anys enrere havia estat Can Jorba, avui Corte Ingles, vaig evocar el pare, ja que durant anys ell havia fet les joguines de fusta que es venien en els magatzems, i que feien les delícies de la canalla, sobretot durant la campanya de Reis. Més enllà, la Plaça de la Catedral amb les paradetes típiques d’aquestes dates, i que, juntes, formen el mercat de Santa Llúcia. I, un cop més, vam ser testimonis de la majestuositat de la Seu gòtica que s’alça en aquell indret . Seguint els carrerons adjacents vam arribar a la Plaça de Sant Jaume on s’ubiquen el palau de la Generalitat i l’Ajuntament de la ciutat, com sempre, estava plena de gom a gom i ens va agradar el tradicional pessebre que anys ha, munten en el lloc per aquestes dates.

Caminant pels estrets carrers medievals encara es poden veure algunes botigues centenàries que conserven l’encant de l’antigor i deixen entreveure com es desenvolupava vida a la capital catalana molts anys enrere. Vam caminar pel carrer Petritxol, per la plaça del Pi on vam apreciar l’ església dedicada a Santa Maria. I així, fins a la Rambla: Ens vam entretenir davant del teatre del Liceu, gran exponent de la burgesia catalana. Vam veure el palau Moja o del marquès de Comilles, a l’altre costat del Passeig l’església de Betlem, en la qual va ser destinat el poeta osonenc Jacint Verdaguer en els últims anys de la seva vida eclesiàstica, abans de recloure’s a Vallvidrera, on va morir. I un cop més vam contemplar el fabulós palau de la Virreina d’estil barroc amb reminiscències rococó, que va fer construir el marquès de Castellbell en el segle XVIII. Avui és propietat de l’Ajuntament i acull l’àrea de cultura, també és seu d’exposicions. En l’edifici s’hi exhibeixen permanentment els gegants de la ciutat.

Després vam entrar al mercat de la Boqueria on ens vam extasiar contemplant fruites i queviures exòtics arribats d’arreu del món. L’efecte de la globalització ha fet que enguany no ens sorprenguin tant, però anys enrere ens deixaven bocabadats.

Encara vam ramblejar una estona més, fins que la gana ens va portar a dinar. Quan ens vam asseure ens varem adonar de lo molt cansats que estàvem i vam decidir que en acabat de menjar tornaríem a casa, amb la convicció, això sí, de repetir l’experiència qualsevol dia. I és que Barcelona val tant la pena!!!.

Maria Dolors Majoral i Tort

Desembre de 2015



EL MEU SOMNI DE NADAL

desembre 13th, 2014

El meu somni per aquest Nadal:.

Doncs somnio, que la fabulosa història del Jesuset nascut a una establia dels carrers de Betlem que ens explicàvem de menuts i que la majoria escoltàvem embadalits, sigui una realitat i es tradueixi en amor envers la gent de bona voluntat. Que tothom tingui una llar en la qual aixoplugar-se a redós d’un gran foc i una taula ben parada que acabi amb la fam del món.

En el meu  somnis no hi ha guerres, ni armes, ni arsenals, però si respecte per la natura i els éssers que l’habitem.

També somnio que les famílies que ens reunim en aquestes dates, no ho fem només perquè toca, perquè la rutina ho marca, sinó perquè tenim la necessitat d’estar junts. Que a la nostra taula no hi manqui ningú dels presents ni el record d’aquells passats dels quals nosaltres som testimoni.

I el somni creix…  i amb ell, la il·lusió. I hom arriba a imaginar que es guareixen totes les malalties que ataquen  la humanitat . Fins el punt d’haver de tancar  els hospitals del món per falta de clientela.

I encara creix més, i s’estén envers la mainada,  perquè tots i cadascú d’ells trobi en el balcó de casa seva, la matinada de reis, allò que esperava, i, quan creixin, recordin els Nadals de la seva infantesa amb el goig que jo recordo el meus. Que tots els pares del món aconsegueixin sembrar en el cors dels seus fills l’escalf d’estar en mútua companyia alhora que fan realitat els anhels de les criatures.

En el  somni  no s’albiren ni  riqueses, ni diners, ni poder. Però s’endevina que tothom viu dignament, sense man-cances..

I continuo somniant… que junts  al voltant d’un pessebre cantem les nadales de sempre, encara que no afinem massa, mentre en els nostres cors s’aviva la flama de l’amor per no apagar-se mai més.

 Quin bell món que habitaríem si el miratge es materialitzes !!!

Però el despertar és dolorós. La dura realitat s’imposa, i el somni  meravellós s’esvaeix com el fum en la immensitat del cel. És hora de  tocar de peus a terra .  Llàstima!  tot plegat no ha estat més que una utopia, bonica…i tant ! però per desgràcia irreal. Aleshores  m’han vingut a la memòria les paraules d’en Calderón de la Barca en la seva obra de < la vida és somni>: “I és que els somnis, somnis són”…

Tant de bo es compleixin tots els vostres desitjos. Bones Festes a tothom !

Maria Dolors Majoral i Tort

Desembre de 2014.



LA VALL DE KATMANDÚ

desembre 2nd, 2014

LA VALL DE KATMANDÚ

Tot contemplant les amples i fèrtils planes de la Vall de Katmandú, hom entén perquè la capital del Nepal s’ ha erigit precisament allà. La terra fecunda regada pel riu Bagmati, és immillorable per conrear l’arròs, bàsic en l’alimentació nepalí.

L’agricultura té un paper fonamental en la vida quotidiana d’aquest país que toca el cel. El cicle de les estacions és reflecteix pel canvi de colors del paisatge: del verd i groc dels camps de cereals i mostassa als d’arròs tot just recol·lectat que brilla com l’or, o el vermell encès de les cireretes.

Els forans, com jo mateixa, queden embruixats davant la generositat en què ha dotat aquesta terra la naturalesa. I també per la seva gent amable i vistosa, sovint molt pobre però alegre i generosa.

Des de les muntanyes que envolten la vall s’albiren multitud de rius grans i petits com si fossin artèries platejades que recorden els dels nostres pessebres.

Des de la vall, i adornant les faldes muntanyenques, aquí i allà es descobreixen casetes de fang que formen llogarrets. I al fons, visibles des de qualsevol lloc, les siluetes del Himalaia coronades de neu, la puresa blanca de la qual contrasta amb la immensitat del cel blau. En mig de la carena sobresurt majestuós el cim més alt de la terra: l’Everest.

Podria explicar tantes coses! però no em vull oblidar de les Stupes adornades amb quantitat de banderetes d’oració que onegen al vent. Les quatre cares estan decorades amb pintures que simulen els ulls de Buda que contemplen des d’altura als pelegrins que segueixen el ritual que els mana donar una volta al temple, en sentit de les agulles del rellotge tot fent girar una espècie de campanes, mentre que amb la mà fan rodar una espècie de bola amb mànec on guarden una oració.

El Nepal em va guanyar el cor, i en guardo tan bon record que no em pensaria gens tornar-hi.

 

 

 

 

 

 



    Totes les entrades
    desembre 2014
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « nov.   gen. »
    1234567
    891011121314
    15161718192021
    22232425262728
    293031