TROBADA ANUAL DELS DESCENDENTS DE CAL SAGAL

octubre 29th, 2014

Ja fa molts anys, vam acordar els descendents de la família Tort, o el què és el mateix de cal Sagal, fer al menys una trobada a l’any per reunir-nos tots al voltant d’una taula ben parada a l’hora de dinar d’un diumenge qualsevol de tardor per gaudir de mútua companyia i així avivar el caliu, perquè no s’apagui, de la flama que ens uneix per sang . Aleshores encara feien goig la generació que precedeix la nostra, pares i oncles. Però el temps passa i, enguany, de molts d’ells només en resta el record, això sí, ben viu.
Per sort encara queden alguns testimonis d’aquesta branca robusta a la qual nosaltres devem l’existència. Desgraciadament però, els anys i la salut ja no els permeten segons quins esforços i l’humor tampoc és òptim. Per això vam decidir continuar la tradició el cosins.
I així ho hem fet. Diumenge ens vam aplegar molts de nosaltres,- per diferents motius en faltava algun-, a un restaurant del llogarret d’Adri. Jo que estimo la família m’ho vaig passar molt bé, però com sempre les hores se’m van fer curtes. Hi ha tantes coses per explicar i moments per recordar que el temps no condeix.
Voldria pensar que aquest costum de retrobar-nos al menys un cop l’any, no sigui tan sols una rutina, ben al contrari, tant de bo que el temps no mati la il·lusió de poder-nos abraçar. Conscients, això sí, que soms els últims de la llista, perquè la majoria dels nostres fills ja no porten el cognom Tort, per tant, la tradició que al menys a mi, tant m’il·lusiona, s’extingirà amb nosaltres.
Voto perquè això només succeeixi d’aquí a molt temps!

Maria Dolors Majoral i Tort
Octubre de 2014



BENARÉS O VARANASI CIUTAT SANTA DE L’ÍNDIA ON LA VIDA I LA MORT ES CONFONEN.

octubre 18th, 2014

BENERÉS O VARANASI CIUTAT SANTA DE L’ ÍNDIA ON LA VIDA I LA MORT ES CONFONEN.

L’any 1996 amb en Joan vam visitar l’Índia. En el transcurs d’aquest viatge inoblidable vam tenir l’ocasió de conèixer la ciutat santa de Benarés, l’etimologia de la qual en sànscrit és Varanasí i així l’anomenen els locals. Situada a la riba del sagrat Ganges, explica la llegenda, que va ser fundada per el Déu Shivà a principis de l’era Kali. Possiblement té més de 4000 anys de història. Sembla que va ser un centre religiós dedicat a Surià déu del Sol.

A més de ser una ciutat espiritual va ser un centre industrial i comercial important conegut per les delicades sedes que es teixien als seus talers, per la fragància dels seus perfums, i també per l’art de les escultures, a més dels treballs artesanals que elaboraven amb marfil.

Segons l’hinduisme, aquell que tingui la sort de morir a Benarés queda alliberat del cicle de les reencarnacions. Tot hindú que s’ho pugui permetre ha de visitar la ciutat al menys un cop a la vida. Per això aquesta metròpolis és l’aixopluc de molts malalts terminals que esperen la mort en els temples i centres destinats a assistir els moribunds, per tal de poder reposar tranquils la resta de l’eternitat.

De totes maneres això no ens ha de fer creure que és una ciutat sense vida, ben al contrari, enlloc l’he palpat com a Varanasí.

Baixant les avingudes que porten al riu, el viatger es veu immers en una multitud que el deixa perplex. En els altars vestits al carrer per honorà Shiva, a la deessa Kali i altres, es multipliquen les ofrenes. La gent es barreja amb les vaques que ronden pel carrer sense que ningú les toqui, ja que són sagrades. En fi, un espectacle de vida que no he vist, ni crec que torni a veure.

Hi ha més de 100 ghats (escales) que baixen fins al riu, gairebé totes construïdes el segle XVIII i cadascuna té un nom i una funció molt especial, ja que els replans d’algunes són els crematoris.

Les postes de sol al Ganges són molt boniques, jo diria que espectaculars. Llavors és l’hora de baixar els difunts a la pira funerària. Aquí i allà veus familiar, sempre homes, que porten amb respecte una espècie de llitera casolana construïda amb bambú, en la qual traginen els seus morts fins al lloc de la cremació.

Entretant, la foscor de la nit es va estenent i la preparació de la cerimònia és a punt: El fill gran de la família, o al qui li toca per ordre de categoria , es disposa a començar la celebració. S’ha de tenir en compte que, pel seus, el cadàver és font d’impuresa. Per protegir-se’ doncs, fan quantitat de rituals mentre reciten les oracions pertinents. Primer, renten a consciència el cadàver en el riu sagrat que neix a l’Himalaia. Després, si és un home o una vídua, l’embolcallen amb un llenç blanc, i a la resta de dones amb un llençol vermell. Tot seguit, els deixen en postura supina sobre un llit d’estelles de fusta. Les d’arbre de sàndal són les preferides, però també les més cares , i no tothom s’ho pot permetre, per qual cosa, sovint s’han de conformar amb branques seques d’arbres més vulgars que no exhalen olor . Per una cremació normal solen emprar-se cinc- cents kg. de fusta. Hi ha famílies que per poder pagar les despeses del funeral es veuen obligades a vendre els bous, un bé preuat que els fa més fàcil el conreu de la terra i els estalvia esforços. A l’Índia, és més car morir-se que viure.

A continuació, els familiars  que han portat ofrenes, donen tres voltes a la pira que ja crema, i el cap de cerimònia lliura un cop al crani del difunt, diuen; perquè surtin els mals esperits del cos.

Aquest espectacle on la vida i la mort es donen la mà, em va fer recapacitar moltíssim. Més que mai vaig entendre que l’òbit d’una persona no és res més que una part de la mateixa vida. La impressió que em va causar, perdurarà en mi per sempre, no l’oblidaré mentre visqui.

Els cadàvers de les criatures, fins els quatre anys, no els cremen, ja que no necessiten purificació, perquè encara no tenen maldat. Tampoc cremen als qui moren a causa d’una infecció: lepra, verola etc. Perquè tenen por que l’esperit del malalt atrapi als qui l’envolten. Simplement, els emboliquen amb roba, a l’ estil mòmia, i amb l’ajuda d’una pedra pesada perquè no surin els tiren directament al riu. De vegades però, la pedra es desfà del cos i aquest es deixa veure a la superfície . En dono fe, perquè vaig veure perfectament el cadàver embolcallat  d’un infant surant sobre les aigües.

Dins la foscor de la nit, navegant amb una barqueta petita pel mig del Gran Ganges en un silenci absolut carregat de respecte, escoltàvem el trillar que lentament emetien les campanes dels molts temples que s’alcen al llarg de la riba del riu sant  escampant als quatre vents l’himne de la mort. Va ser aleshores, entre batec i esbatec, quan mentalment vaig recitar sense proposar-m’ho, les sàvies paraules del poeta:

<“ Escolta, branden les campanes.

Per qui? Demanes;

I et diu la veu silent d’algú,

Avui per mi, demà per tu”>

Entretant, el fum purificador de les pires mortuòries s’enfilava cap el cel en mig de l’ espiritualitat que es respirava a l’ambient, i que fins els forans palpàvem. El resplendor de les fogueres sumat al de les petites ofrenes en forma de llànties surant per la superfície del riu, era l´única claror que divisàvem en la negre nit..

L’endemà de bon matí, a l’hora en què l’aurora dóna pas a la claror del dia i el sol començava a treure el cap a l’altre costat de riu, descobríem un decorat completament diferent del què havíem presenciat feia només unes hores. Tornàvem estar asseguts a la barqueta de la nit anterior i altra vegada, des del mig del Ganges, érem espectadors privilegiats de la gran comèdia de la vida: Milers de hinduistes, homes i dones, començaven la jornada amb un bany per depurar-se, en el transcurs del qual, a més, feien ofrenes i resaven. A ells s’hi sumaven els gossos i bestiar domèstic . Dones que rentaven la roba i l’estenien als graons de les escales, per tal que l’assequés el sol. Més enllà, el cadàver d’una vaca que feia poc havia mort. N’hi havia que es rentaven les dents, s’afaitaven, o alliberaven el cos de les necessitats fisiològiques . I gairebé tothom, portava un got per poder veure de l’aigua miraculosa, que deu ser-ho perquè sinó que m’expliquin com és que aquesta gent no es mor  d’infeccions.

Suposo que la cendra de les pires crematòries que després llencen a l’aigua deu tenir-hi molt a veure, potser fa la funció de lleixiu, no ho sé, aquesta és una teoria meva que ningú no em va explicar.

L’Índia obre al viatger les portes d’un món fascinant, d’una cultura mil·lenària . D’una manera de viure que està a les antípodes de la nostra. Val tant la pena !

Indubtablement és un subcontinent ple de contrastes: Les riqueses immenses d’alguns fan més evident encara la pobresa més absoluta de la majoria. El somriure dels nens, que et roba el cor… La lepra, malaltia llegendària que afortunadament a occident només coneixem d’oïda o per les pel·lícules, ja que a Europa, fa temps que es va extingir. Piles d’escombraries pels carrers. O el fet diferencial entre les castes, molt difícil d’entendre fora del País . I sobretot, l’alegria de la seva gent tan desheretada i pobre,  que mai no es queixa de la seva sort,  convençuda  que està pagant les malifetes d’una vida anterior.

Penso que de tant en tant els habitants que ens diem del primer món hauríem d’emmirallar-nos amb la humilitat d’aquesta gent. Si ho féssim, segur que moltes de les coses per les quals ens amoïnem deixarien de tenir importància.

M’agradaria molt tornar a l’Índia, però no crec que ho faci. Des que em van diagnosticar diabetis, miro d’escollir països que sé que tenen hospitals decents, per si de cas. Que mai no arribi !

Voldria acabar aquesta petita crònica homenatjant a tots els habitats de l’Índia, per això, ajunto les mans a l’altura del pit i amb una lleu inclinació de cap, goso dir: NAMASTÉ!!!

Maria Dolors Majoral i Tort.

Octubre de 2014



15 D’OCTUBRE SANTA TERESA. EL TEU SANT MARE..

octubre 16th, 2014

Avui, 15 d’octubre, es celebra la festivitat de Santa Teresa. El teu Sant…

Instintivament giro els ulls vers la immensitat del cel blau i amb el cor xop de nostàlgia goso dir: Et trobo a faltar mama …



Els cursets del Casal d’Avis.

octubre 7th, 2014

Avui he començat un curs de català a veure si esmeno les faltes. Només és una hora a la setmana, però passem una estona agradable.
Demà possiblement comenci anglès. Tant de bo en tregui algun profit!!
Són cursets que ens ofereix gratuïtament el Casal d’avis. Cal aprofitar-los.

7 d’octubre de 2014

VEURE PASSAR LA VIDA DES DEL MARC D’UNA FINESTRA O BALCÓ

octubre 4th, 2014

VEURE PASSAR LA VIDA DES DE EL MARC D’UNA FINESTRA O BALCÓ

Ben segur que tinc molts defectes, però afirmo amb rotunditat que entre ells no hi ha el de la xafarderia. En el ben entès, és clar, que no em preocupa gens ni mica la vida dels altres. La proba és que fa gairebé disset anys que visc a Bescanó i conec ben poca gent. Sóc molt casolana i durant la setmana gairebé no surto si no és per anar a caminar o a fer gimnàs. En cavi, si que sóc molt observadora, és a dir, són una badoca nata. M’explico:

M’agrada veure passar la vida des de la terrassa de casa meva, on m’assento sovint  en un balanci , i,  mentre em gronxo,  deixo anar la imaginació i contemplo el què passa a redós del barri; la canalla quan entra i surt de l’escola, o de l’Institut que tinc molt aprop, els pares i avis quan van a portar o recollir els més menuts, una persona que s’adreça al mercat del dimarts per mercadejar. Algú que va a buscar el pa, l’altre que ve de comprar. Avis que, xino-xano van a passejar una estona. Un grup de gent que s’entretenen parlant .Un gat que travessa, un altre que pren el sol estirat sobre una tanca, un gos que borda, els estornells i orenetes que s’apleguen una vegada i una altra per alçar el vol alhora, oferint un espectacle meravellós. En fi, tantes i tantes coses passen per davant d’una finestra o balcó que donaria per escriure quantitat de novel·les.

Probablement tothom ha vist “La finestra indiscreta” de l’Alfred Hitchcok, protagonitzada per en James Stewart i la Grace Kelly . Vam ser conscients durant l’hora i mitja que dura el film d’ estar pendents del què passava darrera d’una finestra, encara que fos ficció? No oi?

El pensament és lliure i la imaginació dóna per molt si la deixem anar.

Recordo que de petita, quan apuntava la primavera, a l’escola, les monges obrien les finestres de bat a bat per purificar l’ambient i alliberar-nos de la calor primerenca que ens apropava al bon temps. Sovint, en el silenci de la classe es feia perceptible el grinyol que feien en obrir-se i tancar-se les portes dels comerços propers. Per la fresa, identificava perfectament de quina botiga es tractava i em deia:

– Algú ha entrat a comprar a Can Cadis, o a ca l’Antònia!

Aleshores, sense donar-me’n em muntava la pel·lícula: potser hi trobarà gent i s’haurà d’esperar una estona. Qui sap si s’entretindrà xerrant i se li farà tard per preparar el dinar. Tal vegada trobarà una romeguera que li explicarà els seus problemes fent-li oblidar el què ha anat a comprar. De fet no sabia de qui es tractava ni tampoc m’importava, però el simple soroll d’ una porta feia que fluís fins a desbordar-se la meva fantasia.

És per això que afirmo que no sóc tafanera. Tal com he deixat palès, no tinc cap curiositat per la vida real dels meus veïns. En canvi, necessito saber que hi són, que m’envolten, perquè, a més de fer-me companyia són els protagonistes d’unes faules que no podrà llegir mai ningú, ja que només en té constància un trosset minúscul del meu cervell. Històries cap i a la fi… Però que em fan més amena i entretinguda l’existència.

M. Dolors Majoral i Tort

Bescanó 4 d’octubre de 2014.

    Totes les entrades
    octubre 2014
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « set.   nov. »
     12345
    6789101112
    13141516171819
    20212223242526
    2728293031