DOS DELS EDIFICIS MÉS IMPORTANTS DEL MODERNISME BARCELONÍ CONTEMPLATS DES DE LA FINESTRA DE CASA.

setembre 27th, 2014

Sempre quan em refereixo a la meva infància parlo del poble, del meu poble, el que en gran mesura em va marcar la personalitat . Allà viuen la meva família materna i aquelles amigues d’infantesa de les quals la distància em va separar durant molts anys i que he recuperat a la maduresa. Ens trobem al menys un cop l’any i fem un dinar. I és curiós, però, quan parlo amb elles, és com si la desconnexió que vam tenir durant gairebé quaranta anys i escaig no hagués existit, com si ens haguéssim vist el dia anterior. Els anys d’absència no han refredat per res l’efecte que sento per elles.

Explico això per dir que en realitat jo vaig néixer i viure a Barcelona fins els tres anys i mig. Els records que guardo d’aquesta època són molt escassos, perquè, a més de ser molt menuda, ja aleshores passava moltes temporades a Sant Julià, a casa de l’àvia. Hi ha una estampa però que tinc gravada a la memòria; ni més ni menys que la de la Sagrada Família. Des de la finestra de l’habitació d’un cinquè pis de l’Avinguda Gaudí, on vaig veure la llum per primer cop, gairebé es pot dir que estirant el braç tocava l’església.

Ja instal·lada al poble, amb freqüència visitava els avis paterns que continuaven visquen a la Ciutat Comtal i recordo que els diumenges em portaven a la cripta de l’església, on esta enterrat Gaudí, per oir la Missa obligatòria en aquella època. El meu avi era un admirador de Gaudí en més d’una ocasió m’havia explicat la mort accidental del genial arquitecte, i es lamentava de la seva mala sort. A més, afegia:

-Va morir sol i pobre!

Hi ha un altre edifici que retinc a la memòria: l’hospital de Sant Pau de l’arquitecte, també modernista, Domènech i Montaner. Es pot dir, que, si sortint a la finestra de casa, tocava la Sagrada Família amb el braç dret, amb l’esquerre i un pal arribava a l’hospital de Sant Pau.

Sovint, quan baixava a Barcelona, acompanyava la meva  tia,  a visitar una coneguda ingressada permanentment a Sant Pau. Aquelles sales llargues amb llits a banda i banda m’impressionaven molt i em causaven angoixa. En canvi, admirava des de fora l’edifici singular, que ha quedat, per sempre més, lligat als records que guardo de la ciutat on vaig néixer.

Des d’aleshores han passat molts anys, i ambdues edificacions han experimentat canvis notables, al meu modest entendre, per engrandir-les encara més. Avui el nom de la Sagrada Família, encimbellada a la categoria de Basílica, és conegut arreu del món. Les cues per visitar-la es fan eternes i el seu prestigi, molt merescut, s’escampa als quatre vents.

Superades les pors de criatura, admiro Sant Pau i al·lucino quan passo per davant. És tan bonic! A més de la funció d’atendre malalts, actualment està immers en la investigació i la ciència, aspectes molt importants per continuar escalant en l’estat del benestar.

Els edificis dels quals he parlat,  juntament amb molts d’altres prou valuosos,  han fet de Barcelona una ciutat que tothom vol visitar. D’ençà dels jocs Olímpics del 1992 el seu prestigi no ha deixat de créixer i any rere any augmenten els turistes que volen conèixer els encants de la capital de Catalunya. Tant és així, que es col·loca entres les quatre ciutats més visitades del món.

A mi, que des de sempre m’agradat  i he  estimat  la vida de poble, amb els seus defectes i les seves virtuts, que de tot hi ha i en abundància, sóc conscient que em costaria molt adaptar-me a la ciutat, però això no treu que estigui orgullosa de les meves arrels barcelonines.

Dolors Majoral i Tort.

Bescanó 27 de setembre de 2014.

 



NO HA PUGUT SER

setembre 20th, 2014

NO HA POGUT SER.

Cada any per el setembre el casal d’avis de Bescanó organitza una sortida de 7 dies en el transcurs dels quals es visita Europa: Paris, el Tirol, Polònia, un creuer pel Rhin, i d’altres.

Enguany la fita era conèixer les costes de Normandia i el Mont Sant Michael a França. De moment però, no s’ha pogut realitzar degut a l’escassa repercussió que ha suscitat el projecte. Potser és que no ha arribat a tothom, no ho sé. Del què si estic segura que no és per falta d’atractiu de l’itinerari, ja que aquesta zona del país veí és un encant, i no deixa indiferent a ningú.

Però no ens desanimem que hi ha més dies que llonganisses i ben segur que la direcció del Casal farà mans i mànigues per portar a terme aquesta sortida que ens il·lusiona a molts i sens dubte l’atractiu del què gaudeix n’engrescarà d’altres, només cal que els hi sabem transmetre l’entusiasme que embarga als que ja estem convençuts.

És sabut que la gent gran necessitem projectes per tal de veure la vida amb optimisme. I aquest viatge a Normandia en pot ser un. Fem-lo doncs, entre tots possible, i adelitem-nos ampliant els coneixements que tota expedició aporta al viatger, i amb la satisfacció afegida de conviure uns dies amb mútua companyia.

Maria Dolors Majoral i Tort

20 de setembre de 2014.



Tertulians de Bar o xafarders de poble

setembre 17th, 2014

Ahir pul·lulant per Facebook vaig llegir un escrit que em va treure de polleguera, feia referència al miracle que es produïa en les dones quan es quedaven vídues. Textualment resava:




No fa gaires dies tot fent una tertúlia en un bar, varem arribar a la conclusió de que tota una bona llista de dones viudes de Bescanó, han fet un gran canvi a millor en el seu “look” i en tots es aspectes de la vida actual a partir de que han enterrat el marit. Segur que ara diuen: Quin descans !!!!
 “

Bé, jo preguntaria en aquest tertulià de cafè què és el què ha de fer una dona quan queda vídua? Cremar-se de viu en viu en la pira funerària del marit com antany es feia en algunes comunitats de la Índia? Tancar-se a casa per sempre més? O com les nostres besàvies adoptar el negre per tota la vida i si pot ser amb el mocador el cap?. La ironia està molt bé quan és intel·ligent, però no és el cas.

Aquests tertulians de bar, o xafarders de poble, s’han preguntat mai el calvari que han passat aquestes pobres vídues durant la malaltia del marit? El buit que els ha deixat? la soledat en què estan immerses? No, és clar que no, els sentiments pel què fa a les dones no tenen cap importància per segons qui.

Com és possible què l’any 2014 encara hi hagi gent tan retrograda i masclista ?

Més que mai em sento orgullosa de la meva condició femenina i em solidaritzo amb tots els éssers humans, homes i dones, que han passat la dura experiència d’enviudar.

Dolors Majoral i Tort

17 de setembre de 2014.



RELAXANT PASSEIG MATINAL

setembre 13th, 2014

RELAXANT PASSEIG MATINAL
M’ agrada matinar, sobretot ara a l’estiu em plau aixecar-me amb la fresca de l’albada i contemplar com es va aixecant el dia, tot regant el jardí, mentre contemplo els diferents matisos de colors que m’ofereixen les flors en aquesta hora serena de la jornada, quan tot just el món es va despertant. Després esmorzo al pati, i quan el campanar del poble toca tres quarts de vuit surto de casa per reunir-me amb algunes companyes amb les quals anem a caminar una horeta.
Avui però, les companyes estaven ocupades i he decidit que hi aniria sola. Com que no tenia amb qui entretenir-me, m’he centrat amb el bé de Déu que ens ofereix la natura i que molt sovint per culpa de la inèrcia diària ens passa desapercebut.
Tot avançant pel carril bici, antic corredor per on transitava el carrilet d’Olot, m’he fixat amb les hortes conreades a les vores del camí, admirat la traça dels pagesos que les menen. Les mongeteres enasprades en rengleres tan rectes que semblen fetes a dret fil, pebrots, cebes, bledes i tota classe de cultius de l’època, quin goig!
L’ ufanor del blat de moro o panís dels camps del voltant a punt per la recol·lecció, i el verd intens que arreu s’albira té molt a veure amb l’abundància de pluges caigudes durant l’estiu.
Més amunt, m’he aturat davant d’ un roure gegantí i m’he fixat que estava farcit de glans. He admirat l’elegància d’aquest arbre tan comú en els nostres boscos, mai l’havia trobat tan bonic com avui. I m’ha vingut a la memòria l’escriptor Josep Pla, quan deia que havíem de badar més. Quina raó tenia ! Quants detalls ens perdem per no parar prou esment!
Seguint el camí m’he apropat a una plantació de pomeres i m’he assegut prop d’un torrent que serveix per regar els fruiters. El soroll de l’aigua m’ha relaxat del tot, he agafat aire i he tancat els ulls mentre l’ànima i el cos s’asserenaven fruint d’aquest moment de pau. He continuat estàtica una estoneta i després he reprès el camí.
En els marges he reconegut les herbes senzilles, el nom de les quals m’havia ensenyat la mare de menuda quan l’acompanyava a buscar herba per als conills que, com gairebé totes les cases, teníem per consum propi. Quan vaig ser més grandeta era jo la que sortia a buscar l’herba, sovint amb les amigues, i, entre totes, convertíem aquesta tasca en esbarjo.
Algunes vegades a l’estiu hi anava amb l’àvia a recollir menjar. Ella m’esperava a les set del matí
davant del cementiri, ja que veníem de carrers diferents. Juntes ens encaminàvem en algun camp manat per la família, i amb el volant, l’àvia segava o bé falç, o bé trepadella, fins que en teníem prou. Mentre omplíem la cistella el meu nas s’impregnava de l’ olor del ferratge, tot just tallat, i encara avui, quan algú sega gespa, o, qualsevol herba, l’aroma que desprèn em retorna a aquella època feliç de la infantesa quan encara la meva existència era una incògnita i no sabia el que em reservaria el destí.
Després, tornàvem totes dues mentre jo li explicava les trifulgues de l’escola o de les amigues. Ella m’escoltava i m’aconsellava que no em barallés ni em deixes entendre per ningú, (un record per a tu àvia estimada ). Mentrestant, arribàvem al punt on ens havíem trobat, era hora d’acomiadar-nos, ella tirava cap el carrer de la Mercè i jo al de Sant Roc amb la promesa de que no es mouria de davant del cementiri fins que jo ja fos al capdamunt del carreró , (no fos cas que algun difunt sortís a prendre l’aire).
Els meus llavis esbossen un somriure evocant una conversa de la iaia i la mama a la cuina de casa, es pensaven que jo no les sentia, i l’àvia, tota cofoia, comentava a la mare la traça que jo tenia en fer anar l’aixadell. D’això en fa cinquanta anys i em pregunto, què faria ara amb un magall a les mans, conservaria encara la traça ?
Quan he arribat a casa m’he assegut davant l’ordinador per intentar plasmar les sensacions viscudes . Aquest petit escrit, doncs, és el resultat d’aquesta experiència matinal que m’ha omplert de bones auguris el dia.

Maria Dolors Majoral i Tort
10 de setembre de 2014.

LA CARA D’ALBERT RIVERA. TOT UN POEMA !

setembre 12th, 2014

Què li passava avui a l’Albert Rivera en la tertúlia d’Antena 3 que se li endevinava una cara desencaixada, a més d’un nerviosisme que era incapaç de dissimular i que testimoniaven els moviments convulsos de les seves mans, que traïen a contra cor les seves paraules ? Serà que per fi s’ha adonat de la realitat catalana que amb tant d’esforç ha volgut tapar durant anys? LES COSES SÓN COM SÓN I TARD O D’HORA SURTEN A LA LLUM SR. RIVERA, I AIXÒ VA PER VOSTÈ I PER TOTS ELS QUI ÉS PENSAVEN QUE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA NO ERA MÉS QUE UNA QUIMERA!

12 de setembre de 2014.

    Totes les entrades
    setembre 2014
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « ag.   oct. »
    1234567
    891011121314
    15161718192021
    22232425262728
    2930