ELS CAMPS DE LA MORT.

juliol 12th, 2014

 

ELS CAMPS DE CONCENTRACIÓ O D’EXTERMINI.

Fa quatre anys, quan vaig tenir ocasió de visitar el camp nazi d’Auschwitz a Polònia em vaig fer una promesa a mi mateixa: Mai més en trepitjaria cap altre. No em va agradar la reacció que vaig experimentar. Passejant pel recinte avui convertit en museu vaig ser incapaç de sentir la més mínima compassió per les explicacions d’horror que a través d’un auricular arribaven a la meva oïda. Ni les càmeres de gas, ni els forns crematoris, res em feia reaccionar, tan sols em va impressionar la poca intimitat de què gaudien els deportats a l’hora d’usar les latrines.

Els carrers del recinte són plens d’arbres, les fulles dels quals, en l’època que jo hi vaig anar, vestien d’un verd preciós i es movien al ritme d’un oreig gairebé imperceptible, calmós i relaxant. Dins el clos tot i estar ple de visitants hi havia un silenci sepulcral que ningú interrompia per respecte al patiment humà que no fa tants anys s’ hi va viure. I això és molt curiós perquè ningú dóna cap consigna, simplement surt de cadascun dels que trepitgen el sòl on tantes persones van patir-hi i moltes d’elles hi van deixar la vida. Repeteixo que no vaig sentir horror ni aversió, tot el contrari, vaig experimentar una pau total i absoluta seguida d’un benestar que poques vegades he sentit. I això em va espantar.

És com si l’esperit de patiment de la bona gent que va passar pel camp volgués estalviar al visitant (al menys en el meu cas) percebre el terror que ells mateixos van patir, i, a canvi, li encomanessin la pau de la qual de ben segur, a hores d’ara gaudeixen.

Posteriorment vaig tenir ocasió de llegir un llibre escrit per un jueu italià que per la seva desgràcia va patir en pròpia pell el terror d’Auchwitz, i em va tranquil·litzar moltíssim, tampoc ell va sentir res al trepitjar el camp de l’horror. Simplement no era el mateix decorat.

Però com que les persones solem entrebancar-nos més d’una vegada amb la mateixa pedra, servidora va reincidir, i amb motiu d’una petita escapada a Berlín vaig tornar a trepitjar un camp que devia ser l’infern a la terra per la pobra gent que el va patir: El camp de treball i posteriorment d’extermini de Sachenhausen.

Aquesta vegada, però, la percepció va ser molt diferent. Vam tenir la sort de trobar un guia apassionat pel tema que ens va encomanar la seva passió i podríem dir que ens va fer sentir, encara que fos virtualment, l’aversió patida per tanta gent durant els cinc anys de guerra.

Vam seure en un banc en el que els deportats s’havien assegut, vam recolzar-nos en la taula on ells havien begut un líquid brut que en deien sopa. Vam tocar les lliteres en què s’amuntegaven els cossos llassats pel treball, els càstigs, i la desnutrició. Per fortuna nosaltres només érem allà per testimoniar uns fets que mai haurien d’haver ocorregut , però la visita ens va donar una visió més propera de la tragèdia que va significar l’holocaust.

Penso que no estaria de més, ara que el món està tant trastornat per circumstàncies que s’assemblen molt a les dels anys anteriors a la 2a. Guerra mundial, que al menys un cop,  tothom passes per algun camp de l’horror.  Segur que els ànims es calmarien.

Maria Dolors Majoral Tort

 




Trackback URI | Comments RSS

Leave a Reply

Name (required)

Email (required)

Lloc web

Speak your mind

    Totes les entrades
    juliol 2014
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « juny   ag. »
     123456
    78910111213
    14151617181920
    21222324252627
    28293031