CASES I HABITATGES

juny 24th, 2014

Sovint em pregunto, per què m’atrauen tant els habitacles, sobretot les cases ? Em fascinen ! Si els cap vespres haig de sortir, ben segur que em fixaré amb les finestres que tenen llum, en les cortines,  si estan tirades o recollides, en les persianes, en les ombres que s’intueixen dins: què deuen fer ? són feliços ?.. Però , és en els pobles, davant de cases de pedra centenàries on la meva curiositat va més enllà. Quantes generacions han vist créixer les parets sòlides del casal ? Quantes misèries i alegries han albergat ? Elles són testimoni de la gaubança del naixement del primer fill, i qui sap si també de la frustració de l’arribada del últim, quan entre els dos,  ja n’hi ha molts i és difícil omplir cada dia la boca de tots. Murs espectadors de la joia del casament dels fills carregats d’expectatives, que algunes es compliran, però d’altres, sovint la majoria, s’aniran perdent per el camí. Sostres que han aixoplugat als seus hostes dels freds rigorosos de l’hivern, i els ha reunit vora el foc en dies de tempesta i desolació. Si poguessin parlar !. Saben, de les tensions que per força es produeixen quan conviuen dos o tres generacions sota el mateix embigat. De l’amor i l’odi que genera la pròpia convivència. I sobretot, de l’art d’aprendre a callar davant el patriarca, tingui o no raó. La submissió de la dona i l’obediència dels fills. Saben, dels plors desesperats i sincers en els anys de males collites. Però sobretot,  per les malalties i els dols prematurs que per desgràcia, en els anys als quals ens referim, sovintegen. I els avis ja mig baldats, juntament amb els pares adolorits, acompanyen impotents el nét i el fill al cementiri. Saben dels sentiments contradictoris produïts per la mort dels avis. Alleugement per part de les dones del pes d’haver-los d’atendre, càrrega feixuga que els correspon a elles. I per part d’ells, ha arribat el moment de decidir sense haver de consultar. Malgrat tot, no es deslliuren de la pena d’enterrar als pares, conscients de ser els propers de la llista. Saben, de la complicitat dels esposos en el tàlem conjugal, al fons de l’alcova. Dels jocs il·lícits entre la parella en bona sintonia, que els fan oblidar per una estona, la monotonia diària i el tedi de l’existència. Però saben també, aquestes mateixes alcoves, de l’angoixa d’algunes mestresses, quan quietes al llit, fent-se l’adormit, esperen amb angoixa l’arribada de l’home incomprensiu, que per el dret que li atorga el matrimoni, i el fet de ser mascle, deixa a l’altura del betum la dignitat de la muller, convertida en un objecte per sadollar la seva luxúria, sense tenir cap consideració pels sentiments d’ella, oblidant, fins i tot, la seva condició d’ésser humà. Tot això i molt més guarden les parets d’aquests casals ubicats en un carrer qualsevol del cas antic dels nostres pobles. Han sobreviscut a guerres, epidèmies sequeres i riades. I han vist passar pel carrer: enterraments, Viàtics i processons, (amb les finestres guarnides amb la millor vànova de l’aixovar, en senyal de respecte). Durant anys han sentit tocar les campanes amb alegria, escampant a reu el bateig d’un nou nat , i han bategat amb pena pel traspàs d’un parroquià. Han sentit com cridaven a missa, anunciaven l’àngelus i el toc d’oració. També han sentit el toc d’advertiment quan s’apropava algun perill,- com ara el foc- i han repicat alegres per la festa major. S’han emocionat amb el refilar de la tenora entonant una sardana, i gaudit amb els joves dansant al compàs d’un vals. És per això i moltes altres coses (impossible relatar-les totes), que m’atrauen les cases centenàries dels pobles de les nostres contrades, pels secrets i misteris que guarden i que no explicaran mai. Per la qual cosa, aquests vells casals no deixaran mai de ser una font inesgotable per la meva imaginació.



Les fogueres de Sant Joan

juny 24th, 2014

Ja les podeu fer ben altes
les fogueres aquest any
cal que brillin lluny i es vegin
els focs d’aquest Sant Joan.
Cal que es vegin de València,
de Ponent i de Llevant…
i en fareu també en la Serra
perquè els vegin més enllà…
i el crit d’una sola llengua
s’alci dels llocs més distants
omplint els aires encesos
d’un clamor de Llibertat!

 

Poema de Joan Maragall



SORTIDA DELS JUBILATS 24 MAIG 2014

juny 10th, 2014

 

Dissabte 24 de maig tocava excursió amb el casal d’Avis de Bescanó, per això els que volíem aprofitar la sortida, a les set del matí estàvem asseguts a l’autocar disposats a passar-nos -ho bé. Ens separaven del nostre destí gairebé dues hores i escaig en el transcurs de les quals l’òmnibus en el que viatjàvem conduit per en Joan (xofer i amic que sovint ens explica el recorregut talment com si fos un guia, fet que agraïm perquè així el viatge resulta més profitós) s’adreçà a l’eix transversal. Vam deixar enrere la comarca del Gironès, d’on partíem, per endinsar-nos a la de la Selva en la qual vam gaudir del paisatge meravellós de les Guilleries amb el Montseny al fons. Mica a mica vam entrar a Osona que ens va adelitar amb la immensa Plana de Vic. Després, en el cor de Catalunya, el Bages, des d’on vam esguardar les singulars muntanyes de Montserrat, aixopluc de la Patrona de tots els catalans.

També vam trepitjar l’Anoia, terra de vins i caves. I fins la Segarra, comarca de secà que ens obsequià amb l’esclat dels camps d’ordi, civada, sègol, però sobretot de blat sense aresta, no gaire alt, però ben daurat, i amb les espigues farcides de gra. Més enllà, a La Noguera, vam travessar Pons per dirigir-nos a Tiurana, un llogarret molt recent, ja que data dels anys noranta del segle passat, encara que la seva inauguració oficial no es va fer fins el 2007. L’actual nucli guarda la història del veritable poble de Tiurana que dorm sota les aigües del pantà de Rialb format pels cabals dels rius Segre, Rialb i Ribera Salada. La tenacitat d’un poble per conservar la seva identitat va quedar reflectida en la reconstrucció del nou nucli, prop de l’ermita de la seva Patrona : La Mare de Déu de Solès.

La perseverança dels tiuranencs en impedir la mort del llogarret que els va veure néixer ens parla del seu amor per la terra. Fins algunes edificis, com l’esglesiola, es van reconstruir amb part de les pedres de les construccions que van ser cobertes per l’embassament . Els habitants de Tiurana són el testimoni inequívoc de la manera de ser dels catalans, arrelats profundament a la terra dels nostres ancestres i de la que per la força, mai ningú ens en podrà arrencar (tot i que ja ho intenten, ja, però no se’n surten).

A Bassella comarca de l’Alt Urgell vam tenir l’ocasió de visitar el Museu de la moto, un dels millors d’Europa. En uns 1000m2 d’exposició hom pot admirar 200 motocicletes de totes les èpoques i especialitats. Ubicat en un entorn privilegiat de muntanya, el Pre-Pirineu, l’edifici s’inaugurà l’any 2002, això n’obstant és molt més antic, ja que, igual que a Tiurana, en la reconstrucció del Museu-Hostal van integrar una part dels materials centenaris recuperats de les cases antigues del poble de Bassella: Pedres de façanes, teules, però sobretot un mític passamà de ferro de l’antic hostal de la vila, engolida també, per les aigües del pantà de Rialb .

Ben aviat es va fer l’hora de dinar, com que teníem reservat restaurant a la localitat d’Oliana allà ens varem adreçar. He de dir que tothom va sortir molt satisfet ja que es va menjar molt bé a més de poder triar. Pels llaminers, com jo mateixa, les postres van resultar una temptació.

El temps no s’atura i va ser hora de tornar pujar a l’autocar. Així doncs, amb una mica de mandra ens vam acomiadar de l’Alt Urgell per endinsar-nos al Solsonès i saludar la seva capital, Solsona, que vam travessar sense parar-nos-hi. Mica a mica vam retrobar el Bages i directes a la nostra cita vam arribar a Cardona, ciutat famosa per les seves salines.

El parc cultural de la muntanya de Salt que avui es visita turísticament, va ser durant anys una de les mines de sal potàssica més important del món. Van explotar-la fins l’any 1990 quan els seus propietaris van arribar a la conclusió que ja no era rentable. Avui, el clos miner esdevé un gran equipament cultural que aspira a divulgar la importància de la sal.

Una noia ens va guiar per les antigues instal.lacions mineres a 86 mts de profunditat obertes al públic des de l’any 1997. Mentre ens feia les explicacions pertinents sobre la història de la mina, els ulls admiraven l’esplendor que ens manifestava l’excepcionalitat geològica d’aquesta salina que durant anys va dona vida als habitants de Cardona, i que avui obsequia al visitant amb els diferents filons i vetes del jaciment, a més de precioses estalactites de sal que semblen coralls.

Amb la visita a les mines de sal de Cardona vam arribar al final de l’excursió que vam segellar amb nota alta. L’autocar ens esperava ben apropet, era hora de tornar a casa…

L’òmnibus va enfilar l’eix desfent el camí que el matí havíem fet. La ginesta,

ja florida dels marges de la carretera ens va acompanyar tot el viatge. A mesura que avançàvem el paisatge es va anar fent més familiar, fins arribar al poble que ens acull. Era l’hora del comiat i ho vam fer amb un: Fins la propera !

 

Maria Dolors Majoral Tort

 

 

 



BALADA DE LA NEU DEL POETA AUGUSTO GIL.

juny 9th, 2014

 

 

 

BALADA DE LA NEU

 

Truquen poc a poc, lleument,

com si truquessin per mi…

Serà pluja? Serà gent?

Gent no n’és , no, certament,

i el ruixat no truca així…

 

És potser el vent;mes diria

que ara tot just, al venir,

ni una fulleta movia

la quieta melangia

dels pinetells del camí…

 

Qui truca així, tan lleument,

amb tan suau lleugeresa

que ni gairebé se sent ?…

No és la pluja, ni és la gent,

ni el vent, amb tota certesa.

 

Trec el cap. Trèmola, queia

d’un cel plomis, l’alba neu

freda i blanca, blanca i lleu…

-Quant temps fa que no la veia!

Com l’enyorava, Déu meu!

 

De la finestra tancada

tot ho veig color de lli.

Passa gent adelerada

deixant la petja marcada

en la blancor del camí…

 

Resto mirant els senyals

de la gent que no s’atura,

i veig pels blancs caminals

les petges miniaturals

d’uns peuets de criatura…

 

Descalçadets, dolorits…

que la neu s’ha de commoure:

de primer, ben definits;

després, amb solcs més seguits

perquè no es podien moure!…

 

Que el que sigui pecador

sofreixi turments… en fi!

Però a la mainada, Senyor,

perquè els doneu tan dolor?

Perquè pateixen així?…

 

I una infinita tristesa

em torba tan i tan fort,

que n’emmudeix de sorpresa.

Neva en la Naturalesa…

-I neva dintre mon cor.

 

(Poema d’Augusto Gil)

 

 

 

CITES PRONUNCIADES PER DESTACATS CATALANS.

juny 3rd, 2014

 

CITES PRONUNCIADES PER DESTACATS CATALANS:

 

HEUS ACÍ CATALUNYA, ESCLAVA D’INSOLENTS, QUÈ ÉS EL QUE US MANCA, CATALANS, SI NO ÉS LA VOLUNTAT?

Pau Claris Casademunt, (1586-1641) 94è President de la Generalitat de Catalunya.

 

EL SENY SI NO VA ACOMPANYAT D’UNA FERMA VOLUNTAT DE COMBAT, NOMÉS SERVEIX PER TAPAR COVARDIES.

Francesc Macià i Llusà (1859-1933) 122è President de la Generalitat de Catalunya.

 

VINC A PARLAR-VOS DE LA PÀTRIA CATALANA, QUE, PETITA O GRAN, ÉS LA ÚNICA PÀTRIA NOSTRA.

Prat de la Riba (1870-1917) President de la Diputació de Barcelona.

 

LA LLIBERTAT NO ÉS NEGOCIABLE.

Pau Casals i Defilló (1876-19639) Violoncelista.

 

NO ES TRACTA QUE ELS POLÍTICS DE MADRID ENS GOVERNIN BÉ, ES TRACTA QUE DEIXIN DE GOVERNAR-NOS.

Antoni Rovira i Virgili (1882-1949) 4t. President de la Generalitat de Catalunya a l’exili.

 

SENSE LA INDEPENDÈNCIA, NO HI HA POSSIBILITATS DE CREAR A CATALUNYA UNA POLÍTICA JUSTA, HONESTA I REGENERADORA.

Antoni Gaudí i Cornet (1852-1926) Arquitecte.

 

QUI PERD ELS ORÍGENS, PERD LA IDENTITAT.

J. Salvat i Papasseit (1894-1924) Poeta.

 

CAP CIUTADÀ NO ÉS LLIURE, SI EL POBLE NO N’ES.

Josep Pallach i Carolà (1920-1977) Pedagog i escriptor.

 

ESTEM FARTS D’HAVER DE DEMANAR PERDÓ PER EXISTIR.

Joan Fuster i Ortells (1922-1992) Escriptor i filòleg valencià.

 

LA LEGALITAT ESPANYOLA ÉS INJUSTA I ANTIDEMOCRÀTICA PEL QUE FA AL POBLE CATALÀ. PER TANT NO ÉS VÀLIDA.

Carme Forcadell i Lluís (1956) Presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana.

 

CAP FRED, COR CALENT, PUNY FERM I PEUS A TERRA.

Artur Mas i Gabarró (1956) 129é President de la Generalitat de Catalunya.

 

 

    Totes les entrades
    juny 2014
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « maig   jul. »
     1
    2345678
    9101112131415
    16171819202122
    23242526272829
    30