LA MEVA MODESTA I SUBJECTIVA IMPRESSIÓ SOBRE LA SOCIETAT XINESA.

maig 21st, 2014

 

En pocs anys la societat xinesa esta canviant a passos agegantats. El jovent fuig de les tradicions mil·lenaris en les que havien basat l’existència fins fa ben poc els seus ancestres.

Les supersticions tan esteses en la cultura xinesa vant donant pas a les noves tecnologies i no es percep diferencies entre el joventut occidental i oriental.

La desigualtat entre rics i pobres és abismal i així com a les ciutats la gent treballa i s’espavila, encara que tot s’ha de dir, els sous són molt baixos si els comparem amb el cost de la vida, a les zones rurals amb gairebé un 40 % d’analfabetisme sembla que han perdut el tren.

Les grans metròpolis creixen i es modernitzen, mica a mica els colossals edificis de vidre i formes diverses van creixent com bolets, al mateix temps que desapareixen les cases típiques xineses que queden reduïdes en uns carrers del centre de la ciutat com atracció turística. Això si, molt ben cuidades i conservades.

Les immenses places i avingudes són netes i enjardinades, les roses proliferen per tot arreu. Tot molt ben cuidat. Els espais oberts dels que disposen conviden a passejar tot i la contaminació que fa que es percebi el sol de manera diluïda.

Les estacion de tren i aeroports són tan colossals i moderns que quan vaig arribar a l’aeròdrom de Frankfurt de retorn a casa no em vaig poder estar de comentar al meu home: – Hem arribat al tercer món-. I no precisament per la falta d’estructures, simplement són més antics.

Les religions que imperen són: El Budisme, el Taoisme i l’Islam, que practiquen les persones de certa edat. Les noves generacions es declaren atees o no practicants com passa gairebé arreu del món.

Als xinesos els agrada tenir la casa en propietat, però degut als preus inaccessibles actuals estan aprenen a compartit amb parella el cost d’un lloguer. El costum de conviure diverses generacions sota un mateix sostre es cada vegada més escàs.

Els habitacles solen tenir uns 52 m2 i disposen de cuina i bany, però estic parlant sempre de les ciutats, perquè en els llogarrets petits continuen proliferant construccions molt bàsiques i minúscules amb manca total de comoditats.

Cada vegada són menys les parelles de fet o casades que tenen fills. Els agrada divertir-se i fer el què els plau, com si volguessin rescabalar-se de la situació de repressió que van patir els seus predecessors. A més, són conscients de que la bombolla en la que viuen pot explotar en qualsevol moment.

Els serveis socials són escassos, existeixen algunes escoles estatals, però molt allunyades dels nuclis petits, d’aquí el gran nombre de canalla sense escolaritzar. El que s’ho pot permetre estudia en centres privats.

Per accedir a la sanitat pública és imprescindible estar en actiu i cotitzant a la SS. Tot i així no és gratuïta del tot. El percentatge que abona l’estat va en funció dels anys cotitzats. La resta s’ho ha de pagar cadascú així com també el medicament. Quan hom es jubila o està a l’atur perd tots els drets. Naturalment en aquestes circumstàncies gran part de la població queda fora del sistema i en els que estan dintre se’ls fa molt difícil pagar la medicació. És per això que els xinesos quan emmalalteixen continuen recorrent a les infusions i guariments tradicionals que sovint ratllen la superstició.

El sou mitjà d’un mestre, guia, etc és d’un 4000 iuans al més, que venen a ser uns 480€ . Els camperols però, viuen del què recullen i em sembla recordar que van explicar que alguns tenen una subvenció que equival a un 96 € anuals.

Els nous rics exhibeixen els seu estatus conduint cotxes caríssims per les grans avingudes i comprant en establiments ubicats als carrers luxosos com en qualsevol ciutat europea: Cartier, Burberry i tants d’altres. Mentre que el treballador fa mans i mànigues per arribar a final de mes, com a tot arreu. Per desgràcia aquesta situació també s’ha globalitzat.

No sóc optimista de cara el futur, tampoc per la societat xinesa. Crec que tots plegats si no ho corregim a temps ens encaminem cap a una hecatombe. Però no feu gens ni mica de cas del meu pessimisme, al cap i a la fi no té cap base. Simplement és fruit de la pròpia mediocritat que no em deixa veure més enllà dels nas.

Maria Dolors Majoral Tort

 

 

 

 

 

 

 

 



El llibre viatger de la meva mare

maig 20th, 2014

De menuda no vaig ser una criatura malaltissa, però gairebé com tothom no m’escapava al menys un cop l’any de les desagradables angines que em feien passar unes jornades al llit amb febre, a més d’haver de patir les antipàtiques indiccions de penicil·lina que des de els anys quaranta i escaig havien arribat a Espanya i ajudat a salvar moltes vides, però que per mi eren un martiri al qual temia, i que la meva mare intentava compensar amb les pastilles “Formitrol” que tenien un gust molt bo i a mi m’encantaven. Hi havia però, una cosa que em rescabalava en aquests dies pèssims: un llibre al qual la mama tenia en gran estima i que només em deixava quan em veia trista. Recordo que el títol era més o menys; Alguns Països del Món. Naturalment, com tot en aquella època estava editat en castellà. Era un manuscrit que a més de revelar-te l’existència d’altres indrets t’endinsava en una aventura meravellosa . Cada capítol era un país diferent i estava imprès amb la lletra del propi autor. El van editar una colla de professors viatgers, entre ells, el marit d’una mestra que havia tingut la mama i que jo també vaig conèixer encara que en edat molt avançada.

Aquest llibre, que quan em trobava bé desapareixia com per art de màgia, era per mi com un tresor que m’allunyava de la realitat i em feia somniar amb terres remotes i estranyes en les que els seus pobladors tenien hàbits i tradicions molt diferents als de la meva quotidianitat.

Al principi era tan menuda que em conformava mirant les fotografies en blanc i negre, algunes de les quals em van quedar gravades a la retina. Tant és així, que molts anys després, quan he tingut l’ oportunitat de viatjar a algunes d’aquestes nacions he buscat en els seus carrers l’estampa que anys ha em feia vibrar, no cal dir que inútilment.

Ben aviat em vaig espavilar i aprendre a conèixer les lletres que formaven les paraules i aquestes les frases que em desvetllaven secrets de països llunyans que en aquella època, era inimaginable n’hi tan sols pensar en descobrir personalment. Era el temps en què contemplava embadalida els pocs avions que veia volar com si fossin ocells, dibuixant al seu pas una estela blanca en mig d’un cel blau immaculat, i que per l’infant que jo era es manifestaven com si fossin cossos estranys en el món real en el qual estava submergida.

Quan ens vam traslladar a viure a Anglès el llibre es va perdre durant la mudança. Ell però, n’estic segura, va desvetllar en mi la curiositat de saber d’altres indrets on hi vivia gent de raça i tradicions ancestrals tan diferents a les de la nostra Catalunya. Anys més tard, el destí va fer que aquest afany s’intensifiques quan vaig tenir la sort de conèixer el que ha estat el meu company des d’aleshores, d’això ja en fa gairebé 40 , ja que l’atzar va voler que compartíssim aquesta afició que ens ha portat a viure en terres llunyanes moments molt dolços en mútua companyia.

El temps ha passat, i sense adonar-nos-en hem arribat a l’edat del “si no fos”. Tot i així intentem aprofitar tot el què està al nostre abast. I… fins que el cos aguanti!

Maria Dolors Majoral Tort



    Totes les entrades
    maig 2014
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « abr.   juny »
     1234
    567891011
    12131415161718
    19202122232425
    262728293031