EL DIJOUS LLARDER

febrer 27th, 2014

Dijous LLarder,temps de CARNAVAL

 RESUM EXTREM D’INTERNET.

Rei Carnestoltes,temps de disbauxa,rauxa i alegria

Ja tenim el Carnaval aquí,el proper avui és dijous llarder o “Dijous Gras”,dia de la botifarra d’ou o de la truita,es el començament de les festes de Carnestoltes.
El costum gastronòmic d’aquest dia ens porta a les truites i ous remenats amb carn, a la botifarra d’ou i a la coca de llardons. Antigament es solien fer “captes” d’ous per part del infants a les cases de cara a fer les truites per dijous gras.

Ens han quedat dites populars molt clares:
“Per dijous llarder,botifarra menjaré”
“Per dijous gras,botifarra fins el nas”

Aquests “excessos” amb la carn i els greixos ara ja no tenen cap sentit,però quan la Quaresma era Quaresma amb l’abstinència i dejunis d’obligat compliment per tothom,aquestes festes abans de començar el “suplici” quaresmal prenien tot els seu ple sentit. Per entendre aquest regnat “efímer” de la disbauxa i el poc seny,trobem un escrit de Bernat Ferrer i Frigola ,que ens ho deixa molt clar:
“El Dijous Gras és el dia indicat per iniciar les celebracions carnestolelenques, el Rei Carnestoltes, l’Abat dels Folls, no arriba fins dissabte, quan pronuncia el seu discurs incitant a la gresca i la gatzara. Tanta xerinola, però, l’acaba fent emmalaltir, dimarts. Una munió de metges el visiten, però, davant la imminència de la mort, l’Abat dels Folls redacta el seu testament i acaba fent un pet com una gla. L’endemà, Dimecres de Cendra, el poble en massa acudeix al seu enterrament, l’Enterrament de la Sardina. Aquest regnat efímer que avui comença, tot i tractar-se d’una burla del poder establert, lluny de deslegitimar-lo, el reafirma entre el populatxo. De fet, sempre és millor que la plebs es burli d’una representació dels poderosos durant una setmana a l’any, que no pas que es burli dels qui realment manen durant els 358 dies restants. El període festiu que comença amb el Dijous Llarder trenca totalment amb les rutines de la vida quotidiana, subvertint l’ordre establert fins el moment, tant en l’àmbit gastronòmic com el social o el sexual. El revers de la moneda, però, ja l’apunta la saviesa popular: “rialles de Carnestoltes, ploralles de Tots Sants“. Tanta disbauxa sexual pot provocar que, al cap de nou mesos, cap al novembre, els instints libidinosos de Carnestoltes s’hagin convertit en els plors del nounat, gestat durant tot aquest període”



ELS PENSAMENTS DE LA LAIA

febrer 26th, 2014

Petit compte escrit pensant en la meva fillola.

 

Els pensaments de la Laia.

 

 

La Laia tanca la porta de casa seva i travessa el petit jardí fins a la reixa d’entrada que la separa del carrer. A banda i banda del curt camí la flanquegen una renglera de rosers de tots colors, farcits d’unes roses que fan les seves delícies. És una enamorada de les flors i de la natura en general, per això la primavera és la seva estació predilecta.

S’atura una vegada i una altra per saludar amics i coneguts fins deixar enrere les últimes cases del petit llogarret. És el seu poble i el porta al cor.

Segueix un corriol envoltat de camps que comparteixen el blat, encara verd, i el vermell de les roselles, oferint al caminat un espectacle de color fantàstic. Mica a mica adreça els passos cap a un petit turó. Quan passa prop del cementiri té un record pels familiars i amics que allà reposen. I comença a pujar la muntanya.

Esguarda amb admiració roures i alzines i gaudeix del groc de la ginesta que tenyeix la petita muntanya. Aquí i allà algun cirerer tintat de flor blanca que es convertiria en fruit si no fos que són bords.

Per fi arriba al cim. Mira el seu voltant i se sent afortunada de poder contemplar tal bellesa . Està tranquil·la i serena, i el què és més important : en pau amb ella mateixa.

Busca un lloc còmode per seure. Tanca els ulls i escolta la remor de l’aigua que li arriba d’un petit torrent alimentat per una font que brolla molt aprop. Està completament relaxada. Treu de la bossa un llibre i l’obre.

És vol concentrar en la lectura, però l’hi costa. El seu enteniment està ocupat per l’eterna pregunta: el per què de l’existència. Quin sentit té venir al món si sovint comporta patiment?

Com sempre que es planteja aquest tema es deixa endur per la malenconia. Aixeca el cap i novament admira l’encant del paisatge. Veu el petit poble com dibuixat dins la vall, sota el turó:

-Quina bellesa-, pensa.

I és en aquest moment que se li revela la resposta del gran interrogant. L’hi ha costat però ara ho veu  clar i ho comprèn de seguida: Només per gaudir un instant de la meravella que li descobreix la mirada i la pau que allà es respira té sentit la vida!

Sap que quan tingui un mal dia, potser l’endemà mateix, oblidarà aquest moment, però està convençuda que passi el que passi, sempre estarà en deute, no sap ben bé amb qui, d’ haver-li brindat aquest instant, tan efímer però intens de lucidesa, que li ha permès constatar l’enigma de l’existència.

 

 

M. Dolors Majoral i Tort

Bescanó, 26 de febrer de 2014                                                         



QUE BONICA QUE ÉS GIRONA !

febrer 25th, 2014

QUE BONICA QUE ÉS GIRONA !

 

 

Fa 50 anys quan la meva família es va traslladar a Anglès des de la Plana de Vic, per qüestions de la feina del meu pare. Girona, la capital de província, tot i el seu abundós llegat històric, s’oferia als ulls dels nouvinguts com una ciutat lúgubre i grisa. Al menys aquesta va ser la meva impressió quan per primera vegada vaig trepitjar el seu sòl.

Poc a poc però, la població es va anar eixamplant i canviant la seva fisonomia,  fins arribar a ser l’esplèndida ciutat en la qual s’ha convertit. La quantitat de turistes cada cop més nombrosos ho corroboren.

Les cases avui acolorides de l’Onyar donen vida a una part de Girona abans trista i humida. Crec que en la transformació de la ciutat hi ha tingut molt a veure en Quim Nadal.

Entrant per la carretera de França, a l’altura de la Devesa,  hom descobreix el complex mític format per la Catedral i la basílica de Sant Feliu (abans Sant Fèlix) que s’alcen majestuoses sobre la ciutat i donen la benvinguda al viatger, convidant-lo a visitar-la.

La fabulosa Catedral es va començar a construir el segle XI amb personalitat romànica, estil que es conserva en el claustre i la torre. La edificació es va continuar en estil gòtic i s’enorgulleix de tenir la nau ogival única al món per la seva amplada.

La Basílica Menor de Sant Feliu és original dels primers temps del cristianisme expressada posteriorment també, en romànic i gòtic.

Ambdues, restaurades recentment, formen un conjunt medieval que dóna a Girona una caràcter especial.

El call jueu, els banys àrabs, el passeig arqueològic, els jardins de la Francesa, els antics palaus ubicats al carrer Ciutadans i de la Força. En fi, tot convida al vianant a descobrir els racons d’aquesta ciutat singular.

Jo, que visc a només sis o set kilòmetres de Girona, sovint hi baixo per encàrrecs, metges etc. Només en Temps de Flors trepitjo la ciutat per passejar-m’hi. Per això dissabte aprofitant que en Joan havia de fer uns encàrrecs que li requerien temps, vaig optar per donar-hi un tom . Durant gairebé tres hores vaig petjar els carrers més concorreguts de la capital de província: Juli Garreta, la Gran via, el carrer Nou. Travessant el Pont de Pedra vaig arribar a la Rambla. Després, l’Argenteria,  i creuant novament el riu vaig sortir a la Plaça de la Independència, coneguda també com de Sant Agustí. Caminant un xic més vaig arribar a la Devesa. Com cada dissabte si celebrava el mercat i em vaig entretenir una bona estona badant per les parades. Després vaig enfilar la Ronda Ferran Puig fins a la plaça Marquès de Camps. Direcció a Santa Eugènia vaig esguardar la Farinera Teixidor, avui seu del Punt Diari, més enllà vaig admirar l’edifici modernista de la Punxa de l’arquitecte Rafael Masó Valentí, on avui s’ubica el col·legi d’ Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Girona. Travessant l’antiga estació del carrilet d’Olot vaig fer cap al Parc Central, punt en el qual m’havia de trobar amb en Joan.

M’ho vaig passar tan bé que vaig reptar-me a mi mateixa a repetir l’experiència més sovint. I jo que sóc osonenca pels quatre costats, per primera vegada en tants anys em vaig sentir gironina.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 



CAMINADA QUINZENAL AMB UN GRUP DE JUBILATS DE BESCANÓ

febrer 20th, 2014

Dos cops al mes un grup d’entre nou i tretze jubilats sortim a caminar per els termes de Bescanó. Seguin camins i dreceres;  ara per la vora del Ter, ara per muntanya,  ens familiaritzem amb la natura, per cert preciosa, que envolta el nostre poble.

Sortim del casal d’avis a 2/4 de nou del matí i solem tornar a casa per aquí de les 11.

Mentre caminem comentem l’espectacle meravellós que la natura ofereix als nostres ulls. Sobretot ara que el verd dels camps comença a despuntar amb força. Aquí i allà s’albira alguna masia a redós dels camps de conreu . Mirat de lluny semble un pessebre!

Avui hem fet cap al carril ” bici”  fins al encreuament que porta al molí. Riu amunt hem arribat fins a la resclosa i hem seguit la drecera que porta a la carretera,  just davant de can Bosc. Allà hem tornat a enganxar la via en la que hi passava del tren d’Olot fins  al poble.

Pel camí del riu hem escoltat la piuladissa dels ocells que ens ha acompanyat en el nostre recorregut , i hem admirat un arbre colossal, el tronc del qual, tenia unes formes precioses, era immens i semblava tenir molts anys. Ens hi hem aturat uns minuts però cap de nosaltres ha sabut de quina espècie es tractava ja que és de fulla caduca i com que en aquest temps està despullat no ens ha donat cap pista per endevinar-ho, ( hi haurem de tornar més endavant, quan rebroti).

Hem comprovat que les faves creixen a bon ritme . Ens hem parat a fer un mos, cadascú el què portava, després hem seguit fins arribar al nucli urbà gaudint d’un sol esplèndid i de mútua companyia. A final del trajecte ens  hem acomiadat satisfets amb un : “Fins d’aquí a quinze dies”.

 

 

 

 

EL MARINER DE SANT PAU

febrer 16th, 2014

EL MARINER DE SANT PAU.

RONDALLA DE JACINT VERDAGUER, EXTRETA DEL LLIBRE RONDALLES (EDITORIAL ARIEL)QUE EM VA REGALAR EL TIET BORDAS I GUARDO COM UNA RELÌQUIA.

 

 

Deu fer molts anys d’això, tal vegada centúries, puix que el meu avi (que al cel sia) quan jo era petit m’ho contava com a cosa molt vella. El mariner de Sant Pau era un veritable mariner nadiu d’un del pobles del Maresme, (que ell segons diuen) mai no volgué anomenar , de tristor que li donava.

Com tenia bons braços per remar i bon cap per aprendre la carta de navegar, la barca se li havia tornat un bastiment i anava i venia de viatge de Mallorca a Barcelona, plena sempre de taronges, fruites i mercaderies.

Dels nòlits que li donava la nau se n’havia fet una caseta a la vora del mar, on tenia la seva esposa i els seus fills, que volien ser mariners com el seu pare.

El vent, sempre que sortia, li anava en popa, i la fortuna li ballava davant dels ulls, dient-li a tota hora: boca què vols, cor què desitges.

Mes la fortuna és una roda que dóna voltes, i els que van lligats a elle poden exclamar, com l’ànima del Pelegrí:

Clavat estic en un gran torn

per mont defalt;

ara som baix, ara som dalt.

Al capdamunt de tota pujada hi ha una baixada, i quan la pujada ha estat molt gran, de vegades la baixada és una cinglera tallada damunt de l’abisme. Els mariners tenen l’abisme més a prop que els altres mortals, i tampoc no els costa tant d’anar a fons. Un hivern, els núvols s’arrastellaren en el cel i vingué un gran mal temps, i una forta llevantada féu estelles del seu bastiment a les costes de Provença.

Ell invocà a Santa Maria dels Socors i en sortí viu; mes, pobre com ella, havent de tornar a l’Empordà amb sols la roba de l’esquena i demanant caritat pel camí.

La pèrdua era tan grossa per ell ! La mar amb mà de lladre li havia pres tota la fortuna; però al costat de la seva esposa i entremig dels seus fills es refarà de forces i de sort, i comprarà un altre vaixell que li tornarà la riquesa perduda. Mes, ai ! Dels seus infortunis ell no en sabia més que la primera part.

La mar, la mar terrible que amb una mà havia estellat el seu bastiment, amb l’altre havia soscavat i arrencat la seva casa de soca-rel i s’havia ajagut en el seu mateix llit.

En arribar-hi, el mariner frisós i amb cor ferit, cerca la seva esposa i els seus fills, i no en trobà rastre; cerca desesperat la seva casa, i no trobà ni els fonaments ; cercà el lloc on s’aixecava entre arbres i flors, i no hi era; la mar dormia en ell, reposada i tranquil·la com un lleó adormit.

Llavors, amb els cabells eriçats i sense esma, aquell fill de la mar la maleí i la tornà a maleir, fins que, vençut per la violència del dolor, caigué sobre un banc de sorra desvariejant i fora de si.

Quan esdevingué un xic, plorà tres dies i tres nits, sense menjar ni beure, com un altre Job; mirà la mar per última vegada, la tornà a maleir i jurà fugir-ne ben lluny, on lo l’hagués de veure mai més ni de lluny ni de prop.

Es posà a l’espatlla un rem, única cosa que trobà de la seva enfonsada hisenda; i, sense acomiadar-se de ningú ni de res, prengué el primer camí que l’allunyà de la mar, anés allí a on anés, amb tal que el conduís ben lluny del monstre devorador dels seus béns i de la seva família.

Al cap d’una estona de caminar per uns aiguamolls i joncars que mai no se li acabaven, arribà a un dels estanys del Baix Empordà, que els pescadors del país anomenen llacunes-

-Aquestes llacunes -va dir- són les filles del mar, i per cert són tan res de bo com el seu pare.

I deixant el camí en sec, es girà cap a l’altra banda, baldament no hi hagés camí ni carrera: sabia prou bé de què fugia, mes no sabia a on anava, caminant i caminant a la perduda com un boig.

Per no trobar-se de nou amb les llacunes ni amb els aiguamolls de l’Empordà, deixà la terra plana i es va enfilar poc a poc per la Garrotxa amunt.

Arribant a Banyoles, s’adonà que la gent no era la mateixa del seu país; ja no marinejava, i fins i tot li venien ganes de quedar-s’hi, quan de trascantó per entremig d’uns roures, veié lluentejar l’estany.

Creient tot plegat que era una gaia de mar que el perseguia en la seva fugida, li tirà un raig de malediccions i arrancà a córrer pel camí morraler de Besalú.

Besalú és ja lluny del mar: Dos dies ha que en fuig. Desitja ja reposar del fatic, i sobretot de la pena; més abans vol fer la prova: se’n va al mig de la plaça, es descarrega del rem, i ensenyant-lo a la gent que el rodeja:

-Què és això ?

-Això és un rem- li respongueren uns traginers de marina que descarregaven peix.

-Dons adéu-siau- respongué ell secament, no donant-li una pipada de tabac que el tinguessin per boix o bé per savi.

Es carrega de nou el rem al coll, i per la rebera del Fluvià s’encaminà cap el cor de la muntanya. No trigà a deixar a mà esquerra Argelaguer, la mare de Sant Damàs; veu a l’altra banda del riu Castellfollit, poble encinglat en mig d’una immensa muralla de columnes basàltiques; veu després eixamplar-se el Congost i desplegar-se en plana oberta, i en mig d’ella, com un camp de fajol en el mes d’octubre, blanquejar la formosa ciutat d’Olot. Tost, entrant-se’n pels seus carrers, s’anava dient a si mateix:

-Aquesta ciutat és ben arraconada en mig de les muntanyes , i ben lluny de la mar, i els seus habitants no sabran res de la meva enemiga mortal.

Quan arriba al mig de la plaça, pren el rem a la mà dreta i pregunta als molt curiosos que l’envolten:

-Sabríeu dir-me què és aixo ?

-És una pala de forn- respongué un noiet que no aixecava dos pams de terra.

-Què saps tu?- li digué el seu pare, qui havia estat a la marina-. Això no és una pala de forner, que és una pala de barca.

-Ja som a prop d’on anem- es diu el mariner-, mes no hi som encara. No vull estar en una població on la mar és coneguda, poc o mol que sigui.

Espolsa les espardenyes, i muntanya amunt falta gent. Deixa la plana de la vall de Vianya, vorejant sempre el torrent que l’ha formada. Part amunt s’enfila per la pujada de Capsacosta i darrera la serralada es troba tot seguit dintre el poblet de Sant Pau de Segúries. Coneixent que arriba, ja era hora ! Al terme del seu viatge, entra amb ull escorcollador pels seus carrerons fins arribar a la placeta de l’església. Allí abaixa el rem, l’ensenya a aquells pastors i pagesos i els diu:

-Bona gent, sabríeu dir-me què és això?

– Ai, Ai! Quina cosa de preguntar!-li respongué el més vell, i per tant el més autoritzat de la rodona-. Això és un culler.

Què diu que és? -pregunta el mariner, no entenent la paraula.

-Un culler-replicà el vell.

-Mes què és un culler?-repregunta l’empordanès.

-Una cullera grossa o una pala per remenar el blat de moro dins la bolla.

-Doncs aquí em quedo- respongué el mariner.

I tal dit, tal fet.

Es posa a conrear un tros de terra verge d’arada i i d’eina de pagès, i després de passar l’aprenentatge, demostrà ser tan bon llaurador com ho fou en altre temps per mariner.

Es tornà a casar, i Déu Nostre Senyor, a qui s’encomanava de debò, beneí el seu nou matrimoni i li donà tants fills i tan bons i formosos com li havia pres, i un d’ells fou qui, per indicació del seu pare ja vell, plantà els fonaments d’aquesta superba masia que s’ha anomenat sempre El Mariner de Sant Pau i té per divisa un bastiment gravat a la llinda de l’entrada.

Maleit càncer

febrer 4th, 2014

El Càncer: Maleïda sigui aquesta malaltia que no respecta ni a infants ni a joves ni a grans ni a vells.

Cada dia el percentatge de curació és més alt, ja ho sé. Tot i així en ple segle XXI continua segant massa vides.

Coratge a tots aquells que esteu lluitant contra aquest gegant. No us doneu mai per vençuts i veureu com la perseverança us farà vèncer. 

ADEU RAMON

febrer 4th, 2014

Te n’has anat en la plenitud de la vida. La mort, sempre ambiciosa t’ha guanyat la partida.

Reposa en pau, Ramon, i des de allà a on siguis envia un bri d’esperança i consol als qui t´han estimat i ara ploren la teva absència.

Aquí a la terra el teu record perdurarà.

 

M. Dolors Majoral i Tort

 

    Totes les entrades
    febrer 2014
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « gen.   març »
     12
    3456789
    10111213141516
    17181920212223
    2425262728