El teu Sant Pare

gener 16th, 2014

Avui 16 de gener és Sant Fulgènci, el teu Sant papa. Pensant en tu evoco aquestes paraules tan sentides d’en Miquel Martí Pol:

 

Em costa imaginar-te

absent per sempre,

tants de records de tu

se m’acumulen,

que ni deixen espai

a la tristesa,

i et visc intensament

sense tenir-te.



La llegenda de Sant Nicolau

gener 6th, 2014

viu a representar la Llegenda de Sant Nicolau?

Si n’eren tres petits infants que van anar a espigolar els camps.

Mireu què els va succeir que es varen perdre pel camí.
Tirem per aquí, tirem per allà, la nostra casa on serà?

Truquen al vespre a un carnisser.
– Que ens obrireu, bon carnisser?
– Entreu, entreu, nois estimats, que aquí hi ha lloc per tots plegats.

Passar el portal només van fer i els va matar aquell carnisser,
els va tallar en sis bocins i al saler els posà com a garrins.

Si n’eren tres petits infants que van anar a espigolar els camps.
Set anys després passà per allí Sant Nicolau tot fent camí.
Al carnisser va anar a trucar:
– Carnisser tens llit i sopar?
– Sant Nicolau, entreu, entreu que aquí dins lloc hi trobareu.

Sant Nicolau així que entrà ja demanava per sopar.
– Voleu pernil d’allò millor?
– No en vull, no en vull, que no és gens bo.
– Voleu un tros de vedell xic?
– No en vull, no en vull, que no és bonic.
– De la carn tendra menjaré que fa set anys és al saler.

El carnisser quan ho sentí de casa seva va fugir.
– Oh, carnisser, no fugis, no; demana a Déu el teu perdó.
Sant Nicolau al saler va, picant tres voltes amb la mà.
– Petits infants que en aquí estau, jo sóc el gran Sant Nicolau.
I va estirar el Sant tres dits i s’aixecaren els petits.

El primer diu: – Que he dormit bé!
El segon diu: – I jo també!
I fa per últim el tercer: – Jo al mig del cel em creia ser!

Si n’eren tres petits infants que van anar a espigolar els camps.

Aquesta història s’ha acabat,
esperem que us hagi agradat
i l’any que ve ja tornarem i el conte representarem.

Si n’eren tres petits infants que van anar a espigolar els camps.

 

 



Les últimes setmanes

gener 1st, 2014

El dia 17 de desembre amb l’Imserso vam adreçar-nos a Andalusia. Comunitat que mai em cansaré de visitar per la seva bellesa i  l’ esperit alegre i acollidor de les seves gents. L’hotel ubicat a la urbanització Torre Blanca del Sol  de Fuengirola, va ser el nostre campament base.

Quan amb en Joan viatgem amb l’Imserso, aprofitem el transport i l’estada a l’hotel,  on,  a més de dormir, solem esmorzar i sopar, la resta del dia anem pel nostre compte, ja que lloguem un cotxe per tots els dies d’estança que ens dóna llibertat per moure’ns per allà on ens ve de gust.

En aquest viatge, però, hem aprofitat dues de les excussions que ens oferien els organitzadors : Tànger i Gibraltar. La primera perquè embarcar el cotxe de lloguer vers l’Àfrica ens resultava més car que anar-hi amb l’autocar. Pel què fa a Gibraltar, com que actualment hi ha molts problemes per passar la frontera vam escollir la manera més fàcil. De totes maneres vam encertar de ple, perquè vam aplegar-nos amb dues parelles, també catalanes, si fa o no fa de la nostra edat que s’allotjaven en el mateix hotel. Com nosaltres,  també tenien un cotxe llogat, però  van preferir fer aquestes dues excursions en comunitat.  I ens ho vam passar “pipa”.

Com a totes les ciutats musulmanes, a Tànger prima el regateig i encara que no vam tenir massa temps,  tots varem tornar carregats d’andròmines que  ens  van venir molt bé  per regalar aquestes festes. Els “zoco” dins la Medina té el seu encant, tot i que no es pot comparar amb els d’Istambul, El Caire, Marràqueix etc. En canvi recorda molt als dels poblets de Tuníssia i els dels llogarrets de les riberes del Nil que vam visitar quan vam fer el típic creuer per l’esmentat riu egipci. Vam menjar cus-cus i ens van ballar la dansa del ventre. La travessia amb el ferri va resultar ràpida i molt còmoda en un Atlàntic calmat.

De Gibraltar destacaria unes coves fantàstiques que ens varen meravellar,  i la vista que es gaudeix des del cim de la roca,  d’on s’albira el continent africà. A més,  la companyia dels “macacos” és molt amena i ens van fer riure molt. La ciutat és petita i  en ella destaca el carrer comercial amb moltes botigues lliures d’impostos. És a dir, molt semblant a Andorra.

Com que les capitals andaluses les coneixem força bé i per descomptat els seus monuments, ja que hem tingut la sort de visitar-les en diverses ocasions,  en aquest viatge vam dedicar-nos als pobles típics. Tan blancs cuidats  i plens de flors tot i ser el mes de desembre. Amb en Joan ens agrada perdre’ns pels  carrers estrets i sovint costeruts,  les cases dels quals sempre semblen acabades d’emblanquinar, les parets curulles de testos penjats amb geranis de tots  colors que aixequen l’ ànim dels més decaiguts. Els patis interiors de les cases més senyorials omplen de serenitat a aquells qui els visita i no costaria gaire d’asseure’s en aquells balancins  que sembla que convidin a gronxar-s’hi a poc a poc,  tot escoltant l’aigua que brolla de la font que sol presidir el jardí, sovint ornamentat per les fantàstiques  aspidistres, també nomenades fulles de saló, tan verdes , elegants i poc exigents amb qui les cuida. Les petites botigues d’artesania escampades per qui i per allà. Les  esglesioles que, per senzilles que siguin,  totes tenen exposats els “Passos de Passió” que treuen per Setmana Santa: Mijas, Frigiliana, Villanueva de la Concepción i tants d’altres. Tot plegat una delícia.

Antequera, ciutat interior,  és la més monumental de tot Andalusia,  segons diuen, ella sola acapara el 80 % dels monuments de tota la Comunitat. El 20 % restant es pot dividir amb l’Alhambra de Granada, La Mesquita de Còrdova, la Giralda de Sevilla etc.

Als peus d’un  castell d’ origen sarraí, l’antiga Antikaria aplega quantitat d’esglésies , convents, col·legiates, i cases molt rellevants de diferents estils: barroc, mudèjar, neoclàssic i d’altres.

Apartat del poble, però dins el terme municipal, vam visitar la “Sierra del Torcal” un parc natural ple de roques grandioses que tenen diferents formes  rares. Val la pena visitar-lo, i també els Dólmens dels voltants.

La part nova de Marbella ja la coneixíem, però no tant l’antiga,  i pels seus carrerons ens vam passejar tot un matí. Té el seu encant.  La Plaça dels Tarongers on s’ubica una església i també l’Ajuntament és molt bonica, però a mi em va recordar la cova d’Alí Babà i els quaranta lladres. Crec que no cal que n’expliqui el perquè !

Puerto Banús no té el luxe que gasta a l’estiu,  quan els iots dels xeics  àrabs i el seu reguitzell es passegen per allà, tot i així ens va venir bé de fer-hi un tomb.

A Nerja vam admirar el balcó d’Europa i  ens vam fer un tip de caminar per aquells carrers fantàstics plens de tavernes que oferien unes tapes per llepar-se els dits. Amb en Joan ens vam posar les botes i vam tastar  una mica de tot.  Deliciós !  A les coves no hi vam anar perquè ja les havíem visitades en una altra ocasió.

Finalment Màlaga, la capital de la província, allà vam passar moltes hores. Les artèries principals de vianants a redós de la fantàstica Catedral, eren plens de gom a gom. L’ambient nadalenc es palpava, i de quina manera! La banda municipal tocant nadales per les avingudes i la gent  passejant carregada amb bosses i cantant sense cap vergonya. Semblava que tothom estava content encara que, per dintre, cadascú devia tenir els seus problemes. De totes maneres els andalusos són alegres per naturalesa, i això els forans ho notem.

Cal destacar la il·luminació nadalenca veritablement fabulosa. Com vulgarment es diu: l’Ajuntament va tirar la casa per la finestra !

I com que tot s’acaba,  el 24 vam arribar a la fi del viatge. Tot just a casa al voltant de les vuit de la tarda vam tenir el temps just per dutxar-nos  i fer cap a casa de la meva germana Sílvia, on ens vàrem aplegar tota la família per sopar i fer cagar el tió.

I fins una altra!

 

 

 

 

 

 



    Totes les entrades
    gener 2014
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « des.   febr. »
     12345
    6789101112
    13141516171819
    20212223242526
    2728293031