SOLIDARITAT AMB ELS TIURANECS

novembre 23rd, 2013

M’agradaria, des d’aquí, solidaritzar-me amb els habitants de Tiurana, poblet de la Noguera, que aquests dies han hagut d’abandonar per sempre el poblat que els ha vist néixer, perquè ben aviat serà engolit per les aigües del Pantà de Rialp.

Per un moment intento imaginar-me el profund sentiment d’angoixa i d’impotència que deu imperar en l’ànima adolorida d’aquesta bona gent, amb la qual, no m’és gens difícil d’identificar-me. Potser perquè penso en el meu de poble, un llogarret com Tiurana, que encara que allunyat geogràficament (el meu s’ubica a la Plana de Vic, Osona), tenen molt de comú  amb aquell.

No vull pensar en la remota possibilitat que un dia pogués desaparèixer, perquè amb fa mal, molt mal.

Pensant en el fet i sense que m’ho proposi, em vénen a la memòria els seus carrers estrets i centenaris, a redòs de la petita església, testimonis del passat. Allà s’alça la casa pairal de la meva mare, construïda fa 288 anys, dels quals en fa uns 160 que pertany a la meva família. Bressol i mortalla de molts avantpassats.

Veig l’entrada de punt rodó amb els brancals de pedra i l’escut esculpit a la llinda.  Evoco a l’àvia avocada a la finestra,  prèviament engalanada amb la millor vànova de l’aixovar, per tal de ser digne del pas del Santíssim portat en processó, tal com es feia anys enrere.

Sense que ho pugui evitar em ve a la memòria el petit cementiri de parets d’un blanc immaculat. D’una tranquil·litat absoluta,  només trencada de tard en tard per la remor d’una llebre despistada veïna del bosquet proper. Allà descansen per sempre les restes dels avis i dels qui els han precedit. On,  quan sigui l’hora, a mi també m’agradaria reposar.

En el meu enteniment es dibuixen les fileres de nínxols vestits amb una làpida senzilla, on resa el cognom del propietari i prou. Recordo l’expressió meravellada del meu fill una vegada que va acompanyar-me:

-Mare, -va dir- tots són catalans!

És cert, la majoria de cognoms que estan esculpits en les pedres són els mateixos que figuren en un cens que es conserva a l’Ajuntament del poble i que data del 1557.

Per això no puc deixar de comparar-lo amb els cementiris de viles més grans i els de les ciutats, on s’han infiltrar costums profanes, alienes a la nostra cultura. Nínxols que semblen aparadors de tantes coses com s’hi exposen darrera dels vidres: imatges de Sants, records de viatges, gerros atapeïts de flors artificials de colors estridents, i per acabar-ho d’adobar unes fotografies tètriques que només serveixen per crear morbositat.

A mesura que els pensaments es fan més intensos, s’aferra en mi la convicció que ningú té dret a destruir el passat de les persones  despullant-les dels seus records.

Hi ha qui diu que s’ha de viure el present i oblidar el passat. Però jo, és precisament dels records d’antany  d’on trec les forces per tirar endavant en les hores baixes, que, com a tothom,  em toquen viure..

Penso que els fills de Tiurana no podran sentir mai més l’emoció que jo experimento quan torno al poble:  a mesura que m’hi apropo, quan deixo enrere les Guilleries i començo albirar la Plana, invariablement els ulls se m’humitegen. No trigaré a veure el campanar de sempre,  que sembla esperar-me per dir-me: ben tornada a casa.

Decididament, res ni ningú podran rescabalar als tiuranecs del què els han arrabassat: sentiments, costums, tradicions, cultura i fins i tot les arrels.

Segurament que els fills de Tiurana que saben de sentiments, però són profans, com jo mateixa, en hidrografia, no entendran mai perquè el pantà no es va construir més amunt o més avall. Més a la dreta o més a l’esquerra, però de manera  que no hagués estat necessari submergir el poble.

Valdria la pena que algú amb coneixement de causa és dignés a explicar-los-ho. Potser llavors,  arribarien a la conclusió que el seu sacrifici no serà del tot inútil.

 

 

Aquest escrit de solidaritat el vaig escriure l’any 1995, quan els pobles de Tiurana i Miralpeix de la comarca de la Noguera estaven destinats a desaparèixer sota les aigües del  pantà de Rialp, aleshores en construcció. Aquest pantà alimentat pels rius ; Segre, Rialb i Riera Salada va començar a  submergir els  municipis esmentats  el 1999 i el van inaugurar l’any 2000.

 



La meva passió per els pobles petits…

novembre 17th, 2013

Sovint em defineix-ho a mi mateixa, com persona de poble. En moltes ocasions em mostro nostàlgica de la vida que es desenvolupava en els llogarrets anys enrere (que no ara). Potser per això, no em canso de rellegir els llibres en els quals, Sabastià Juan Arbó descriu amb detall impecable la vida rural que fins a mitjans del segle XX, es desenrotllava en els pobles ubicats a les ribes de l’Ebre: Amposta, Sant Carles de la Ràpita i d’altres. 



LES COLÓNIES TEXTILS DE PRINCIPIS DEL SEGLE XX

novembre 17th, 2013

Cada mes el casal de jubilats de Bescanó organitza una sortida a algun indret de Catalunya. Amb en Joan ens agrada participar d’aquestes excursions mensuals, trenquen un xic la rutina del dia a dia i ens ho passem bé, ja que solen estar molt ben organitzades. A més, si fa o no fa gairebé sempre som les mateixes persones, per la qual cosa tendim a formar una família.
Ahir la sortida ens va adreçar a la Colònia Vidal, a la comarca del Bergadà. La vida en aquestes colònies, sovint tèxtils, encara que també ni havien de mineres, era la mateixa que  les d’ un poble qualsevol, amb la diferència, això sí, que es desenvolupava a redòs de la fàbrica i sota ull vigilant de l’amo: El bar, la botiga de queviures, la peixateria, la carnisseria, el cinema, l’escola, la biblioteca, els pisos, és a dir tot, fins els carrers i quasi m’atreviria dir els treballadors eren de l’amo.
El burgès els donava feina, i els diners que es guanyaven amb suor del seu front els invertien en els mateixos comerços propietat del senyor, ja que el nucli urbà més proper quedava lluny i els mitjans de transport eren molt escassos, per no dir inexistents.
El patró exercia una política paternalista en tots els aspectes. Quan una família tenia un problema greu, normalment els ajudava a sortir-se’n, això sí, deixant clar, encara que no s’ expresses verbalment, que els favors es tornen.
Els llibres que es llegien, o bé es deixaven, de la biblioteca havien de ser entretinguts, però que no fessin pensar massa. No interessava que els obrers tinguessin pensaments propis.
A l’escola s’aprenien les quatre regles i a llegir i escriure. No gaire res més, ja que no era convenien que sabessin massa, es podrien revoltar. Això sí, les monges es cuidaven de completar l’educació a les noies ensenyant-les a ser submises amb el  marit i bones mestresses de casa.
En algun cas especial, pocs, a alguna criatura que sobresortia en intel·ligència li prorrogaven els estudis fora de la colònia. Solien ser els que més endavant ocuparien llocs rellevants a l’empresa. La majoria de canalla, però, començava a treballar a la fàbrica al deu anys, i fins i tot abans, segons la necessitat de la família. El sou dels infants, tot i ser molt minses, ajudaven en l’economia.
Una de les condicions per viure a la colònia, la més important, era ser catòlic practicant. El capellà destinat al llogarret, era l’encarregat de vetllar per l’ànima de tots els veïns. I a fe que ho feia: ningú podia faltar a la missa del diumenge, si no era per una força major. A més, estava informat de totes les anades i vingudes del jovent. Ho sabia tot, per la qual cosa si el perfil d’algun obrer no s’ajustava a les idees del mossèn, aquest ho transmetia a l’amo i començava el calvari per l’individu, fins que no podia més i s’allunyava de la colònia. Avui en dia d’aquest fet en diem: assetjament o mobbing. Al cap de vall les coses no han canviat tant !
El safareig públic, objectes i costums que s’usaven no fa tants anys, a més de les explicacions que ens donava la guia que ens acompanyava, ens va recordar la situació d’esclavatge en la qual vivia la dona obrera d’ antany. Treballar per compte d’ altri per portar un jornal molt necessari a casa, sovint , fent la mateixa feina que l’home, però amb un salari més escàs. Parir quants més fills millor,  i tenir cura de la llar i la família. Tasca que mai ha estat prou reconeguda, i  en molts cassos, massa feixuga.
Als homes, per esbargir-se en hores de lleure o bé els dies festius, els quedava el recurs de la partida al bar a més del cine o bé  reposar quan arribaven baldats a casa. La dona ni això, l’únic que solia treure-la del tedi quotidià era fer safareig amb les altres dones mentre mauraven la roba bruta de tota la setmana al rentedor públic, el diumenge el matí.,
De totes maneres sembla que la gent no era tan desgraciada. Al cap de vall gaudien d’un lloc de treball segur i tenien aixopluc. No els calia gaire res més. La dignitat en aquell temps consistia en  portar el pa a casa. Es vivia el dia a dia i no s’hi capficaven massa.
Ahir,  de  la colònia Vidal en vaig sortir  amb el convenciment que,  de tant en tant tothom hauriem de reflexionar d’ on venim i a on som.
Ens volen fer creure que des d’ aleshores hem evolucionat moltíssim, per això ara no es porta tenir un lloc de treball assegurat, en canvi si que és normal que els obrers que s’han quedat a l’atur i no poden pagar el lloguer o la hipoteca siguin foragitats de casa seva, i que moltes famílies hagin de viure de la caritat. Com sempre,  guanyen els poderosos, encara que ens vulguin fer creure que hem avançat moltíssim !
Si ens ho mirem bé, la vida del proletariat d’ antany era ben trista. Però, i la d’ara, com és ?

 



Dies de tardor. Esperança en el nou any !

novembre 15th, 2013

Avui fa més fred, però el sol  escalfa i el cel es mostra d’un blau preciós. Vivim els dies més curts de l’any, l’ època que menys m’agrada, però vull ser positiva. Per això,  penso que d’equí a un més i escaig la tendència s’haurà revertit,  i en contes d’escurçar-se,  els jorns s’allargaran. Quan això passi, tindrem per endavant els mesos dels quals gaudeix-ho més de l’anyada !!

    Totes les entrades
    novembre 2013
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « oct.   des. »
     123
    45678910
    11121314151617
    18192021222324
    252627282930