2 de novembre dia dels morts

octubre 30th, 2013
  1. Quan del plujós novembre
  2. espessa boira arriba,
  3. amb trista comitiva
  4. de penes i records,
  5. la fe piadosa ens mena
  6. cada any, amb greu deliri,
  7. a fer al cementiri
  8. una visita als morts.
  9. D’aquell etern silenci
  10. al traspassar la porta,
  11. nostra ànima ens transporta
  12. a una altra eternitat;
  13. i al cor sentim llavores,
  14. amb tota sa inclemència,
  15. la dolorosa absència
  16. dels bons que ens han deixat.
  17. Del llibre dels sepulcres
  18. la funerària llista,
  19. s’estén a nostra vista
  20. com el padró més trist,
  21. i en ell, a recordar-los,
  22. llegim amb ulls plorosos
  23. els noms més carinyosos
  24. que hem honrat i vist.
  25. Allà de la família
  26. tothom hi té una branc,
  27. que signa una flor blanca,
  28. un túmul o una creu;
  29. memòria sempre viva
  30. amb què, sumptuosa  o pobra,
  31. cada any tothom de sobra
  32. renova el dolor seu.
  33. Allà al seu fillet plora
  34. la mare apesarada;
  35. la viuda dessolada
  36. recorda al seu espòs;
  37. d’amics, parents o pares
  38. tothom té una memòria,
  39. i resa per sa glòria,
  40. i son etern repòs.
  41. De l’arbre de la vida
  42. corseques com les fulles
  43. les míseres despulles
  44. allà rodolaran;
  45. i sota aquella terra
  46. plantada de flors tendres,
  47. en pau les nostres cendres
  48. un jorn reposaran.
  49. I així com a les tombes
  50. que es tanquen,  sempre avares,
  51. anem a orar per els pares
  52. amb nostres cors senzills,
  53. també davant la nostra
  54. morada funerària,
  55. a dir una plegaria
  56. vindran els nostres fills.
  57. I allà esperarem l’hora
  58. funesta o meritòria,
  59. que el castic o la glòria
  60. reserva a nostre anhel;
  61. puix sobre de les tombes
  62. vetllant, sempre propici;
  63. hi ha l’Àngel del Judici
  64. que ens signa cap el cel.

 

Vers d’en Boris i Fontestà

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 



LA CASTANYADA

octubre 30th, 2013
  1. Que és bonic, quan els freds deixen
  2. erms els camps i les muntanyes,
  3. veure els tions com cruixeixent 
  4. vora el foc, on s’ennegreixen
  5. i espeteguen les castanyes !
  6. I com dóna bo de veure
  7. en la llar, que el fred concilia,
  8. el bon avi que es ve a asseure,
  9. sempre afanyós de retreure
  10. els records de la família!
  11. -Any ha estat de gran ventura,
  12. -diu el vell, alçant la testa;-
  13. l’any que ve, qui ens assegura 
  14. poder fer amb tanta dolçura
  15. tots plegats aquesta festa!
  16. <Vosaltres sous forts encara
  17. per viure l’edat florida;
  18. teniu l’escalf d’una mare,
  19. i teniu l’amor d’un pare
  20. que és prou per donar-vos  vida.
  21. <Jo sóc el més vell de la colla;
  22. i a la mort, on haig de raure,
  23. l’edat m’hi acosta, m’hi amolla…
  24. i fulla que el vent sorolla,
  25. que poc, que a poc triga a caure!>
  26. I al dir això el bon avi, encara
  27. que amb cor fort, pren de sa vora
  28. l’infant que bressa la mare,
  29. i se l’acosta a la cara ,
  30. i li fa petons… i plora.
  31. Quan la jove, la mestressa,
  32. veu de l’avi la tristesa,
  33. diu als nois: -Au, poseu canyes
  34. i tions, venteu de pressa
  35. i que petin les castanyes!
  36. i a la negra fumerola,
  37. i a la calentona ratxa
  38. que al bon vellet reviscola,
  39. treu la jove la cassola
  40. i els panellets i el garnatxa.
  41. I els diu:-au, mostreu al llavi,
  42. la rialla, xics i grans;
  43. a menjar i que tot s’acabi,
  44. que avui és el Sant de l’avi,
  45. és la festa de Tots Sants.
  46.  
  47. A. Boris i Fontestà



La trobada de cosins descendents de Cal Sagal

octubre 30th, 2013

Un any més,  ens hem reunit els cosins de la família Tort en un dinar de germanor que  aviva el foc de l’afecte que ens professem   des de nadons,  pel fet de tenir la sort de formar part de la mateixa nissaga .  Aquest encontre anual em fa feliç !!

Quan érem  infants,  sovint,  ens trobàvem en esdeveniments i celebracions familiars;  jugàvem i gaudíem de companyia mútua. El pas del temps, però,  ha deixat les seves empremtes i per desgràcia, el fet que anomenem : llei de vida, ens ha anat privant, mica a mica,  de la presència dels qui havien estat els nostres referents: avis, pares, oncles i ties. Els  que encara queden entre nosaltres ,  ja molt minvats, ens han passat el testimoni.

Toca ara a la meva generació atiar les brases perquè no s’apaguin del tot.  Crec que aquests encontres com els d’ahir,  contribueixen a mantenir viva l’espurna que ens han llegat els nostres ancestres i que exhibim amb orgull, perquè tenim la sort  que la nostra casta l’han format persones humils i treballadores però  sobretot bona gent. Mai ningú ha hagut de abaixar el cap per ningú !

Per això estic agraïda a  la vida que m’ha permès formar part d’aquest nucli, adust, però molt humà,  de la gent de Cal Segal !

Gràcies Albert per tenir la feina de reunir-nos cada anys per evocar els detalls i les històries que van formar part  la nostra feliç infantessa!!

 

 

 

 



La insensibilitat.

octubre 27th, 2013

 

Fa un parell d’anys en un viatge a Polònia, vaig tenir l’ocasió de visitar el camp d’extermini nazi d’Auschwitz.   Ubicat en uns paratges de gran bellesa a uns 60 Km. de Cracòvia. En mig d’un silenci només profanat per les explicacions que sortien d’uns auriculars que cadascun dels visitants portàvem a les orelles,  anàvem recorrent el recinte:  la gran plaça,  on feien formar als deportats. El bloc nùm 11, un infern. La sala on els gasejaven, dins la qual van  morir tantes persones. Allà  vaig intentar sentir el què devien experimentar els pobres desgraciats  en el moment que  es tancava el passador de la porta, drets i completament despullats, apilonats els uns amb els altres, contemplant com s’obrien unes espieres al sostre i els llançaven   els pots metàl·lics de gas Zyclon-B,  que també ens van mostrar. Suposo que la impotència devia ser total i absoluta, però  jo,  vaig ser incapaç  de posar-me en el lloc dels deportats.  Després,   els forns crematoris,  on es feien desaparèixer els cossos  del delicte,  i on,  més d’un,  quan hi va entrar encara alenava. En una altre cambra s’hi conserva  una vitrina grandiosa on encara avui s’hi guarden quantitat de cabells dels propis presoners. Segons ens van explicar,  els teixien per fer els famosos pijames de ratlles que tots hem vist en alguna ocasió. Les sales de càstig. El pati,  on els afusellaven, en fi:  horripilant !

Apartats dels pavellons s’alcen els barracots on els presoners s’apilaven el poc temps que els deixaven  dormir.  Més enllà, una barraca molt llarga que albergava uns bancs, de punta a punta de l’estança, plens de forats perquè fessin les necessitats. Crec que no exagero si dic que potser hi podien seure   mil persones alhora, esquena per esquena i costat per costat. A més, s’ha de tenir en compte que tenien una hora fixada per la qual cosa, tenien el temps limitat, ja que després es tancaven les sales i s’havien d’aguantar sota pena d’un tret si els atrapaven descarregant a l’aire lliure. He de confessar que això va ser el que em va impressionar més, potser perquè en aquest sentit sempre he sigut molt curosa de la meva intimitat.  Em costa molt fer us d’un bater públic.

Certament, em va   preocupar  el fet de reconèixer   que tot aquest horror em va deixava  impassible.  Fins i tot  el pòster de la fotografia de la nena holandesa Anna Frank, exposat en una sala,  el diari de la qual, va ser un dels primers llibres que vaig llegir,  i  em va fer vibrar, en aquesta ocasió em deixava indiferent.  He de dir però,  que l’Anna Frank no va morir a Auschwitz, encara que va passar per el camp, on varen gasejar a la seva mare, després,  ella i a la seva germana  van ser traslladades  a  un altre camp de treball a Alemanya,   allà varen finar les dues a conseqüència d’una epidèmia de tifus.

Quan vaig sortir del recinte, el dia era clar i assolellat. Vaig respirar fons per descarregar tensions  i vaig tenir la seguretat que mai més voldria visitar un camp com aquell. De totes maneres em sentia notablement decebuda de mi mateixa per la  inalteribilitat que era incapaç de combatre.

Fa pocs dies,  rellegint el llibre de la  malaguanyada  Montserrat Roig : Els catalans als camps nazis,  vaig descobrir un petit paràgraf en la pàgina 132,  que,  d’alguna manera,  explica la impossibilitat  de posar-se en pell aliena davant catàstrofes que per fortuna no ens ha tocat viure. Aquest petit bloc, resa:

<Encara que cap paraula, cap imatge o cap feliç coordinació d’imatges i de paraules  podrà reconstruir amb tota exactitud i fidelitat allò que era l’univers concentracionari nazi. El temps n’ha esborrat els detalls, els trets precisos,  la pols ha anat colgant les zones on hi havia hagut camps. Només la memòria humana, la voluntat de memòria i el record viu dels qui ho patiren, pot reconstruir tot un món que sembla inversemblant >

 

 

EL SANT DE LA MARE

octubre 16th, 2013

 

Dolors Majoral Tort
El dia 15 d’octubre se celebra la festivitat de Santa Teresa de Jesús. Dia de nostàlgia per mi, ja que la meva mare i la meva sogra és deien Teresa. Que allà a on siguin Reposin en pau !!

L’autonomia de les Canàries

octubre 3rd, 2013

 

Dolors Majoral Tort
He passat l’última setmana a Lanzarote. Allà, m’he assabentat que hi ha molts canaris que també voldrien recuperar la independència de l’arxipèlag, que se’ls va arravatar de males maneres, al ús dels espanyols, i que va costar tanta sang als aborigens, avant-passats seus. Ells vivien tranquil·lament en el seu territori. I mai van demanar que els espanyolitzessin , cristianitzessin i molt menys, que els robessin. Molts dels habitants de les illes se senten agreujats, i em sembla just que vulguin recuperar la independència de les illes per oferir-la a aquells “Guanches” que van perdre la seva vida per tal de preservar la llibertat, encara que no ho aconseguissin.

    Totes les entrades
    octubre 2013
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « set.   nov. »
     123456
    78910111213
    14151617181920
    21222324252627
    28293031