AMOR DE MARE

juliol 30th, 2013

Dolors Majoral Tort
22 juliol
AMOR DE MARE
juliol 22nd, 2013

Quan jo era un infant, la meva mare sovint em recitava la poesia amor de mare. Me la vaig aprendre a trossos, però la veritat és que des de fa temps, l’havia oblidada. Per això, quan avui navegant per internet, he visualitzat el vers m’he emocionat de debò.

Aquesta troballa m’ha retornat a la primera dècada de la meva vida. Els principis, en els quals, el desenvolupament de la meva existència encara era un misteri. Naturalment, he recordat la mama, i fins i tot he sentit la seva veu clara quan m’explicava que l’ amor d’una mare, vers els seus fills, és tan immens que no té fi. Per corroborar-ho em recitava el poema:

AMOR DE MARE

Lo dolent fill a la dolenta filla
digué un matí:
—Tu ets de mon cel l’estrella que més brilla,
¿què vols de mi?
Te portaré de casa del meu pare…
tot un tresor,
te portaré les joies de ma mare
—Porta’m son cor—
Lo dolent fill la troba que dormia
tot somiant,
lo somni dolç que dia i nit somia
n’és son infant.
Obre son pit i amb un coltell arranca
son pobre cor
son cor que viu, com Colometa blanca,
del seu amor
Com llàntia d’or portant-lo en sa mà dreta,
batre lo sent.
—Oh qui et sentís, oh cor de ma mareta,
d’amor batent!—
Tot caminant de sa estimada queia
prop del portal,
i amb dolça veu lo cor hermós li deia:
—Fill t’has fet mal?—

Verdaguer va redactar el poema amb el lema «Lo demés és aire».
Aquest afo



EL FERRER DE TALL D’EN FREDERIC SOLER

juliol 22nd, 2013

EL VERS DEL FERRER DE TALL en realitat és una obra de teatre d’en Frederic Soler.
Jordi: El meu pare
que Déu l’hagi perdonat,
era un mestre daguer honrat,
com son fill present ho és ara.
El meu mall mateix usava:
i aquesta fornal tenia;
l’enclusa, el ferro rebia,
i ell, tot forjant-lo, cantava:
“Repica que pica,
fes dagues, daguer;
fes dagues i espases
si ric et vols fer”.
No va tardar gaire
a córrer son nom;
a fer-li fer dagues venia tothom.
Un dia entre els altres,
vingué un cavaller:
—Feu dagues que passin
les malles d’acer?
—Si vós porteu malles
ben prest ho veureu,
claveu-vos la daga
i amb sang la traureu.
—Doncs feu-me’n —diu—, una
de pom cisellat;
d’allò que ella valgui
sereu ben pagat.
—Traient-se la bossa
va fer dringar l’or;
mon pare, sentint-lo
cantava amb ardor:
“Esmola que esmola,
fes dagues, daguer;
fes dagues que passin
les malles d’acer”.
Mentre ell esmolava
m’ho mirava jo,
la meva germana
filava al racó.
El cavaller estava
amb ella parlant,
el pare, veient-ho,
seguia cantant:
“Esmola que esmola,
fes dagues, daguer;
fes dagues que passin
les malles d’acer”. […]
La noia a qui l’ama,
així, baix, li ha dit:
—T’obriré la porta
al ser mitjanit.
El pare, sentint-ho,
ho escolta callant;
la mola rodava,
i anava cantant:
“Esmola que esmola,
fes dagues, daguer;
fes dagues que passin
les malles d’acer”.
Quan la nit arriba,
el pare amagat,
la daga té llesta
de pom cisellat.
Al tocar dotze hores,
ja entrava el traïdor;
al passar la porta,
cau en terra mort.
—Què heu fet, mon pare
—diu la noia. — El deber:
he provat si passa
les malles d’acer.—
Citat a justícia,
mon pare és lliurat;
qui entrava com lladre,
com lladre ha pagat.
Bé plora la noia,
mes plora amb honor;
content d’això el pare
cantava millor:
“Esmola que esmola,
fes dagues, daguer;
fes dagues que passin
les malles d’acer”.
I mentre cantava
sempre aquest cantar
la mola rodava
sense mai parar.
Jo que m’ho mirava
sentia bé això,
i així vaig aprendre
la vella cançó:
“Esmola que esmola,
fes dagues, daguer;
fes dagues que passin
les malles d’acer”.



CORRANDES D’AXILI

juliol 6th, 2013

martes, 24 de mayo de 2011

CORRANDES D’EXILI  DE JOAN OLIVER, PERE IV

 
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededeu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.

Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Pere Quart Joan Oliver Neix el 29 de novembre de 1899 a Sabadell (Vallès Occidental), en el si d’una família de la burgesia industrial.

 



VINYES VERDES VORA EL MAR D’EN JOSEP M. DE SAGARRA

juliol 6th, 2013

Vinyes verdes vora el mar
Endarrera Endavant

Josep Maria de Sagarra troba en la descripció de la natura inspiració per a la seva obra literària. A Cançons de rem i de vela descriu el paisatge de la Costa Brava en una època que estava plena de vinyes vora el mar. Aquest poema es pot escoltar musicat per múltiples cantants.

Josep Maria de Sagarra

Escolteu el poema

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.Vinyes vora el mar

Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l’hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina…
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes a l'EmpordàVinyes verdes del meu cor…
Dins del cep s’adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d’or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor…

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard…
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!

 

EL FOSSAR DE LES MORERES

juliol 5th, 2013

 

El Fossar de les Moreres
Poema de Frederic Soler, on relata romanticament la caiguda de Barcelona en mans dels Espanyols el 1.714.
document sonor

 

Al fossar de les moreres
no s’hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l’anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell los mata i jo els enterro –
lo fosser deia, enfondint.
Quin vellet lo fosser Jordi!
Jo l’havia conegut;
no hi ha pas qui se’n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l’havia això endurit.
Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, l’aliè, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.
Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell lo seu magall portava,
– Jo – el nin deia – porto el meu! –
I cavant ambdós alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se’ls sentia mormolar:
– Al fossar de les moreres
no s’hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.
Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l’ànima trasbalsada
lo vell cavava amb fatic.
Los fossars de Barcelona
s’omplien de gom a gom.
Pel tros d’or d’una corona
si se’n gastava de plom!
Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en al seu nét:
– Felip Quint que tan se’n reia
vet aquí què n’haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al trono reial.
Ni essent d’or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?
I així dient, lo vell plorava,
i ofegava amb lo seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d’aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d’un secret.
Que aquell fill… taca afrentosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i va vendre’s al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant lo plor;
no hi ha pas qui se’n recordi
que no el planyi amb tot lo cor.
Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal…!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per ço el pobre vell plorava
com si cavés lo clot seu,
i tot cavant, mormolava:
– Si sigués… no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s’hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.
Cava el pobre vell la terra
amb l’ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs los clots que ha fet.
De trenc d’alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
los morts li van com riuada
i ell obre pas amb l’aixada
a aquell riu que no té fi.
– Bé en tenim, fill meu, de feina!
– Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l’arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
– Mes, al fossar – respon l’avi –
no hi hem d’enterrar ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n’abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.
Conec bé de quina banda
són los morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
lo botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per aqueixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.
I, així dient, lo nét i l’avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint tot just lo llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
– Al fossar de les moreres
no s’hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.
Ai, pobreta Barcelona,
Felip Quint l’assalt et dóna
i t’ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s’alcen altres murs de morts.
I a rengleres, a rengleres
los van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
los d’un i d’altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
lo lleial amb lo traïdor!
De sobte, l’avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s’esparvera,
que, de l’esglai, resta mut;
contemplant-se’l, nét i avi
s’estan al mig del fossar
sens obrir per res lo llavi;
a tots dos los sembla agravi
lo mot que han de pronunciar.
I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l’eina mullada
de sang de son fill, al puny.
– Oh – al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu –
Mira’l, Déu n’ha pres venjança
Duu el vestit de l’host de França…
i és lo teu pare, fill meu!
I el vell, que el magall empunya,
diu tot d’una al nin que plora:
– Lo seu crim dels bons l’allunya,
fou traïdor a Catalunya.
– A on l’enterrem? – A fora.
Al fossar de les moreres
no s’hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.

 

La campana de Sant Honorat de Josep M. de Sagarra

juliol 3rd, 2013

LA CAMPANA DE SANT HONORAT
                                 1714
Quan s’anava escolant nostra ciutat
dins del setembre de la mala anyada,
la campana de Sant Honorat,
a dalt del campanar a cada estrebada
movia el seu batall desesperat.

I quan la llengua de la nostra gent
anava renegada d’odi i de gana,
quan s’esberlava el pit d’algun valent,
la llengua de metall de la campana
repicava i cridava a sometent.

I quan el conseller de la ciutat
alçava al cel l’espasa i la bandera,
ja el llop amb la casaca de soldat
i el lladre de la terra forastera
ens ho deixava tot esmicolat,
feia un so ronc com un grinyol de fera
la campana de Sant Honorat.

I després, quan vingué la mala nit
i s’ensorrà per sempre aquell delit,
i era nostra florida ciutadana
cementiri, misèria i cos podrit,
pell que tremola i llavi que demana,
amb un plorar de ràbia i de despit
plorava la campana.

Quatre anys més tard, diuen que el rei prudent
féu despenjar aquella campana altiva,
perquè havia tocat a sometent
amb la veu una mica massa viva.

La varen dur entre brases i carbons,
somicant digué adéu a les germanes;
i la van fondre sense més raons,
i del metall en varen fer canons
per ofegar la veu de les campanes.

I ara, Déu sap el temps que s’ha escolat
des del setembre de la mala anyada,
des del rei que escanyant la llibertat
amb la mà va deixar-nos profanada
la campana de Sant Honorat.

Però poc es pensava el rei valent,
amb tanta voluntat i amb tanta fúria,
que campana que toca a sometent
el foc no li fa injúria.

Que si aixeca la força i el punyal
i l’ungla de les bèsties s’encomana,
a la campana no li fa cap mal,
perquè el so de la campana és immortal,
i encara sona la campana.

Encara sona; hi ha qui no la sent,
qui té l’orella molt rasposa,
qui l’aparta com un mal pensament,
però encara repica a sometent
nostra campana fosa.

Vosaltres, gent de bona voluntat,
catalans de tota hora,
¿no sentiu, caminant dins la ciutat,
la campana de Sant Honorat?
¿No la sentiu com plora?

Escolteu, escolteu quin so més fi
—no és el cor que us enganya—
tant si seguiu les mentes del camí
com si palpeu el cor de la muntanya;
tant si aneu amb la rella dins les mans,
tant si el rem us fadiga i us aplana,
si sou pobres, cridaires o bergants,
fills de lluita, o de calma casolana,
tant se val!, que si sou catalans
hi ha alguna cosa que us farà germans,
aquest so i aquest plor de la campana!

La varen despenjar de vora el cel,
encara més amunt ara repica,
ni grapa de botxí ni foc cruel
de mal no poden fer-n’hi gens ni mica.
Canons i lleis i forques, això rai!
Se’ns menjaran segons la seva gana,
però ningú pot ofegar-nos mai
la Veu de la Campana.
 


Josep Maria de SAGARRAObra completa, I-IV, Tres i Quatre, València, 1994-1998. 

    Totes les entrades
    juliol 2013
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « juny   ag. »
    1234567
    891011121314
    15161718192021
    22232425262728
    293031