Jo hi era !

juny 30th, 2013

Jo hi era,  sí,   vaig ser  present en el  concert per la llibertat que es va celebrar a nit al Camp Nou.  Per això, verifico la pobresa i buidor de les paraules  en el moment d’expressar  el que sentíem   les  noranta mil persones que ens aplegaven dins  el recinte,  en el qual,  els culés han viscut tantes nits de glòria i  que des d’ahir se n’hi  suma una altra de patriota, per a tots els catalans.  Sis hores d’emoció continguda que va esclatar quan és va cantar l’himne nacional de Catalunya, els Segadors,  al temps que es formava el gran mosaic  amb els colors de la  nostra senyera, al mig de la qual es llegia: FREEDOM  2014 CATALONIA . Indescriptible !!

El fet d’estar lluitant constantment amb  l’Estat espanyol per assolir el dret a decidir, i seguir amb el de la  independència,  crispa molt, però,  per sort, moments àlgids com els viscut ahir a la  nit ens rescabalen.

El parlament de  Muriel Casals, presidenta Òmnium Cultural ,  va ser magistral,  sobretot quan va dir,  més o menys,  que no havíem de cercar el somni, perquè el somni érem nosaltres. Va ser aleshores quan els aplaudiments dels assistents al acte  es van deixar sentir amb més força que mai,  i el batecs dels cors de la gent emocionada,  que escoltàvem,  es va accelerar.

Encara ara,  una  esgarrifança amb ressegueix el cos,  quan evoco el vers, recitat amb tant de  sentiment,  per la estimada Carulla:  Les campanes de Sant Honorat ! És cert,  Montserrat,  ho intentaran tot, fins i tot transformar-nos,  però mai, mai, aconseguiran callar-nos.

En   Llac, La Maria del Mar,  La Marina,  els meus ídols de  sempre,   que em van fer  rememorar els concerts que protagonitzaven quan  érem més joves,  i que  jo,   mirava de no perdre-me’n cap.  Cançons reivindicatives  que tots hem cantat amb passió alguna vegada,  amb les quals ens hem emocionat i ens hem sentit més catalans que mai. Gràcies per fer-ho tan bé !

I també gràcies a la resta, fins a 400, entre músics, cantants i  d’altres que van recitar unes poesies de somni. I com no,  en Joel Joan que amb les seves reivindicacions plenes d’esperança ens va fer somriure a tots.

Amb  el  concert per la llibertat,  hem pujat un graó més de la gran escala,  plena de dificultats, que ens porta cap  un País lliure. I,  quan això serà un fet,  i els llibres d’història expliquin, pas a pas,  com es va aconseguir, segur que es   farà  menció  a l’espectacle  celebrat el 29 de juny del 2013.  Aleshores,   pensaré amb orgull:  JO HI VAIG SER !!!.

 

 

 

 



EL MEU POBLE, SANT JULIÀ DE VILATORTA

juny 25th, 2013

Viatjant per l’eix transversal des de Girona en direcció Vic, quan hom deixa enrere les Guilleries i comença albirar la Plana, hi ha un indicador que informa del desviament que  s’ha de prendre per arribar a Sant Julià de Vilatorta,  poble on jo vaig passar la infantesa i que sempre porto al cor. Tot i que ja fa gairebé 50 anys  que visc a les contrades gironines.

L’estreta carretera que porta fins el poble, esta flanquejada a banda i banda per plàtans gegantins i centenaris que ensenyoreixen l’entrada d’ aquesta vila singular. Aquí i allà,  s’alcen majestuoses les fantàstiques torres construïdes a  principis del segle XX, propietat d’ aristòcrates i empresaris   benestants,  que juntament amb la seva família passaven l’estiu  al poble, lluny de la calor xafogosa de la gran ciutat. Algunes d’aquestes cases són d’estil modernista,  però totes elles,  fabuloses. Aquestes edificacions testimonien l’atracció que tenia S. Julià com a lloc d’estiueig.

Noms importants de Catalunya tenien torre al poble: Marquès de Bellota, marquès de Vilallonga, la família dels  Fontcuberta, que pertanyien a la noblesa catalana. A més,  hi havia l’ hotel de Pizà, desaparegut durant la guerra civil, i on sembla s’hi havia hostatjat   Caterina Albert, -escriptora coneguda amb el pseudònim, Victor Català-. També he llegit  que Enric Prat de la Riba hi havia passat algunes temporades  per guarir la  malaltia  que  patia.   Ho deixarè aquí, encara que podria nomenar-ne molts d’altres, tots ells prou importants.

Quan s’arriba al poble,  per la carretera de Sant Hilari et donen la benvinguda les parets mig aterrades i fantasmagòriques del que  la gent del llogarret coneix com: el castell dels moros. En realitat són les runes del casal de Bellpuig que pertanyia a la família feudal del poble, en èpoques medievals.

La vida del llogarret,  quan jo hi vivia a la dècada dels 50 començament dels 60 del segle passat, es desemvolupava en els carrers estrets de la vila,  els més antics,  a redós de de la petita església que encara conserva l’absis sobrealçat, el campanar i la nau central de l’època romànica.

D’aquests carrerons antics, de les fonts escampades pel terme, del col·legi d’orfes del Roser d’estil modernista i de les riques cases construïdes més recentment per tot el municipi,  n’aniré parlant mica a mica, així com dels costums i tradicions dels vilatortins.

Vagi per endavant però, que no és a mi sola que Sant Julià em té el cor robat, ja que per la Plana és coneguda la dita que resa:

Vic i Tona, /flor d’Osona,/ però, si em deixeu triar/em quedo amb St. Julià…

f

 

 

 

 

 

 

 



PENSAMENTS

juny 25th, 2013
Avui he tornat a l’Empordà i he comprovat com el sol d’aquests últims dies ha madurat el blat fins a deixar-lo ben daurat, a punt de sega, fent bona la dita catalana: Pel juny la falç al puny !
A Tarradelles celebraven la fira de la cirera, aquesta fruita saborosa de la que només podem gaudir unes poques setmanes l’any. El seu color vermell, que atrau com un imant, em convidava a provar-les i així ho he fet. Aquest any però, amb tanta pluja, no són tan dolces i sí massa aigualides. Llàstima !
Les cireres m’han recordat la mare. Quan tot just era un infant me les penjava a les orelles a tall d’arracades. Quan penso en ella no puc evitar sentir nostàlgia. Cada dia la trobo més a faltar. Però la seva mort entra dintre l’ordre natural de la vida, i a més, els últims anys van ser massa penosos. Una evocació per tu mare !!
Després de dinar a Figueres, ens hem perdut pels carrerons d’aquesta agradable ciutat daliniana fins arribar a l’altura del Parc Nou. Bufava la tramuntana, i al seu pas, deixava sentir el xiulet que la caracteritza quan llisca pel mig dels arbres. Llavors, he tancat els ulls i he respirat a fons deixant que una alenada d’aire fresc purifiques els meus pulmons. Una sensació de benestar s’ha escampant per tot el cos, mentre l’enteniment s’asserenava i fruïa pel fet d’estar viu !!



L’ESCOLA DE MÚSICA DEL GIRONÈS

juny 24th, 2013

Com cada any per aquestes dates, l’escola de música del Gironès ha fet la cloenda del curs amb un festival a l’auditori de Girona. Familiars i amics ens aplegàvem a la sala per gaudir dels progressos musicals amb els que ens delaiten cada temporada els deixebles i docents de l’esmentada escola.
Els alumnes més joves van actuar al matí, mentre que els grups de instruments i corals, ja més consolidats, ho van fer al cap vespre.
Més que mai aquest any s’ha homenetjat Catalunya: Sant Martí del Canigó, muntanyes regalades, el mariner i d’altres. Finalitzant l’espectacle amb la sardana :
Girona m’enamora i per últim, la Santa Espina.
Els espectadors acompanyant amb palmes vibràvem emocionats d’amor Patri. I jo, amb els ulls negats de llàgrimes, pensava com era possible que volessin privar-nos a tota la gent que sentim Catalunya, de les nostres arrels i cultura ancestrals, tramesa de pares fills, generació rera generació? Com poden dir barbaritats com que ens volen espanyolitzar?. Va ser aleshores que vaig tenir la certesa que no ho aconseguirien mai, i que una idea tan descavellada només podia sortir d’un “cap–Wert” i els seus prosèlits…

    Totes les entrades
    juny 2013
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
        jul. »
     12
    3456789
    10111213141516
    17181920212223
    24252627282930