LA MORT D’EN VICENS

juliol 24th, 2015

Vicenç,

Aquest migdia, quan he rebut la notícia de la teva mort m’he submergit en un malson del qual m’agradaria despertar per respirar a fons i constatar que tot plegat no ha estat més que una mala jugada de Morfeu. Què més voldria jo!

La crua realitat però, s’imposa de manera despietada, i per força si us plau hem d’acceptar que mai més escoltarem cap mot dels teus llavis riallers i optimistes, perquè han quedat sallats per sempre més.

Els últims anys, atrafegats cadascú amb les seves coses, no ens vèiem tant com al principi de casats però sabíem els uns dels altres i això ens conformava. Tant de bo haguéssim aprofitat més el temps de mútua companyia, perquè la vida passa molt ràpid.

En els teus fills has perpetuat la teva existència i ells seran el consol de la M. Gràcia en aquests moments dolorosos.

Fins sempre Vicenç, reposa en pau, t’ho has ben guanyat! I sàpigues que, com diu la cançó: Trobarem a faltar el teu somriure,

Dolors

Bescanó, 24 de juliol de 2015.



VIATGE A GRÈCIA.

gener 28th, 2015

La part moderna de la ciutat d’Atenes esdevé als ulls del viatger com una urbs europea sense pretensions, el centre neuràlgic de la qual és la plaça Sintagma (Constitució en grec)on hi ha el Parlament de la nació ubicat en l’antic palau reial.
És en els barris antics i tradicionals però, com Plaka i plaça Monastiraki on el forà descobreix l’autèntic esperit grec. Els carrers estrets plens de botigues són una còpia exacta de basars com el d’Istambul, del Caire, o de qualsevol ciutat del nord d’Àfrica, encara que amb dimensions més reduïdes: Antiguitats, pells, records, objectes orientals, roba, en fi… si pot comprar de tot, això si, després de regatejar una bona estona. Suposo que no cal dir que m’ho vaig passar pipa.
Restaurants de diverses nacionalitat i cafeteries proliferen per aquests verals. No és estrany doncs, que aquest sector de la ciutat sigui el punt de trobada de joves i grans. A totes hores del dia és ple de gom a gom.

Maria Dolors Majoral i Tort
Gener del 201



ELS PASTORETS DE GIRONA AL TEATRE MUNICIPAL

gener 5th, 2015

Feia temps que no trepitjava el Teatre Municipal de Girona, per això, ahir quan vaig entrar-hi per primera vegada després de la seva remodelació, vaig admirar un cop més la bellesa i senyoriu d’aquest recinte entranyable de tots els gironins. Les pintures dels medallons del sostre tornen a exhibir els colors vius que el pas del temps havia difuminat un xic. Les decoracions daurades de les llotges llueixen com el propi or. Resumint : conserva l’encant de sempre amb la cara un xic més neta.

Un any més la representació dels Pastorets de Girona va ser tot un èxit. Els espectadors ens ho vam passar bé rient i aplaudint als actors amateurs que van actuar d’una manera molt digna i amena…. Enhorabona a tots ells !!

Maria Dolors Majoral i Tort.

Gener del 2015



BENARÉS O VARANASI CIUTAT SANTA DE L’ÍNDIA ON LA VIDA I LA MORT ES CONFONEN.

octubre 18th, 2014

BENERÉS O VARANASI CIUTAT SANTA DE L’ ÍNDIA ON LA VIDA I LA MORT ES CONFONEN.

L’any 1996 amb en Joan vam visitar l’Índia. En el transcurs d’aquest viatge inoblidable vam tenir l’ocasió de conèixer la ciutat santa de Benarés, l’etimologia de la qual en sànscrit és Varanasí i així l’anomenen els locals. Situada a la riba del sagrat Ganges, explica la llegenda, que va ser fundada per el Déu Shivà a principis de l’era Kali. Possiblement té més de 4000 anys de història. Sembla que va ser un centre religiós dedicat a Surià déu del Sol.

A més de ser una ciutat espiritual va ser un centre industrial i comercial important conegut per les delicades sedes que es teixien als seus talers, per la fragància dels seus perfums, i també per l’art de les escultures, a més dels treballs artesanals que elaboraven amb marfil.

Segons l’hinduisme, aquell que tingui la sort de morir a Benarés queda alliberat del cicle de les reencarnacions. Tot hindú que s’ho pugui permetre ha de visitar la ciutat al menys un cop a la vida. Per això aquesta metròpolis és l’aixopluc de molts malalts terminals que esperen la mort en els temples i centres destinats a assistir els moribunds, per tal de poder reposar tranquils la resta de l’eternitat.

De totes maneres això no ens ha de fer creure que és una ciutat sense vida, ben al contrari, enlloc l’he palpat com a Varanasí.

Baixant les avingudes que porten al riu, el viatger es veu immers en una multitud que el deixa perplex. En els altars vestits al carrer per honorà Shiva, a la deessa Kali i altres, es multipliquen les ofrenes. La gent es barreja amb les vaques que ronden pel carrer sense que ningú les toqui, ja que són sagrades. En fi, un espectacle de vida que no he vist, ni crec que torni a veure.

Hi ha més de 100 ghats (escales) que baixen fins al riu, gairebé totes construïdes el segle XVIII i cadascuna té un nom i una funció molt especial, ja que els replans d’algunes són els crematoris.

Les postes de sol al Ganges són molt boniques, jo diria que espectaculars. Llavors és l’hora de baixar els difunts a la pira funerària. Aquí i allà veus familiar, sempre homes, que porten amb respecte una espècie de llitera casolana construïda amb bambú, en la qual traginen els seus morts fins al lloc de la cremació.

Entretant, la foscor de la nit es va estenent i la preparació de la cerimònia és a punt: El fill gran de la família, o al qui li toca per ordre de categoria , es disposa a començar la celebració. S’ha de tenir en compte que, pel seus, el cadàver és font d’impuresa. Per protegir-se’ doncs, fan quantitat de rituals mentre reciten les oracions pertinents. Primer, renten a consciència el cadàver en el riu sagrat que neix a l’Himalaia. Després, si és un home o una vídua, l’embolcallen amb un llenç blanc, i a la resta de dones amb un llençol vermell. Tot seguit, els deixen en postura supina sobre un llit d’estelles de fusta. Les d’arbre de sàndal són les preferides, però també les més cares , i no tothom s’ho pot permetre, per qual cosa, sovint s’han de conformar amb branques seques d’arbres més vulgars que no exhalen olor . Per una cremació normal solen emprar-se cinc- cents kg. de fusta. Hi ha famílies que per poder pagar les despeses del funeral es veuen obligades a vendre els bous, un bé preuat que els fa més fàcil el conreu de la terra i els estalvia esforços. A l’Índia, és més car morir-se que viure.

A continuació, els familiars  que han portat ofrenes, donen tres voltes a la pira que ja crema, i el cap de cerimònia lliura un cop al crani del difunt, diuen; perquè surtin els mals esperits del cos.

Aquest espectacle on la vida i la mort es donen la mà, em va fer recapacitar moltíssim. Més que mai vaig entendre que l’òbit d’una persona no és res més que una part de la mateixa vida. La impressió que em va causar, perdurarà en mi per sempre, no l’oblidaré mentre visqui.

Els cadàvers de les criatures, fins els quatre anys, no els cremen, ja que no necessiten purificació, perquè encara no tenen maldat. Tampoc cremen als qui moren a causa d’una infecció: lepra, verola etc. Perquè tenen por que l’esperit del malalt atrapi als qui l’envolten. Simplement, els emboliquen amb roba, a l’ estil mòmia, i amb l’ajuda d’una pedra pesada perquè no surin els tiren directament al riu. De vegades però, la pedra es desfà del cos i aquest es deixa veure a la superfície . En dono fe, perquè vaig veure perfectament el cadàver embolcallat  d’un infant surant sobre les aigües.

Dins la foscor de la nit, navegant amb una barqueta petita pel mig del Gran Ganges en un silenci absolut carregat de respecte, escoltàvem el trillar que lentament emetien les campanes dels molts temples que s’alcen al llarg de la riba del riu sant  escampant als quatre vents l’himne de la mort. Va ser aleshores, entre batec i esbatec, quan mentalment vaig recitar sense proposar-m’ho, les sàvies paraules del poeta:

<“ Escolta, branden les campanes.

Per qui? Demanes;

I et diu la veu silent d’algú,

Avui per mi, demà per tu”>

Entretant, el fum purificador de les pires mortuòries s’enfilava cap el cel en mig de l’ espiritualitat que es respirava a l’ambient, i que fins els forans palpàvem. El resplendor de les fogueres sumat al de les petites ofrenes en forma de llànties surant per la superfície del riu, era l´única claror que divisàvem en la negre nit..

L’endemà de bon matí, a l’hora en què l’aurora dóna pas a la claror del dia i el sol començava a treure el cap a l’altre costat de riu, descobríem un decorat completament diferent del què havíem presenciat feia només unes hores. Tornàvem estar asseguts a la barqueta de la nit anterior i altra vegada, des del mig del Ganges, érem espectadors privilegiats de la gran comèdia de la vida: Milers de hinduistes, homes i dones, començaven la jornada amb un bany per depurar-se, en el transcurs del qual, a més, feien ofrenes i resaven. A ells s’hi sumaven els gossos i bestiar domèstic . Dones que rentaven la roba i l’estenien als graons de les escales, per tal que l’assequés el sol. Més enllà, el cadàver d’una vaca que feia poc havia mort. N’hi havia que es rentaven les dents, s’afaitaven, o alliberaven el cos de les necessitats fisiològiques . I gairebé tothom, portava un got per poder veure de l’aigua miraculosa, que deu ser-ho perquè sinó que m’expliquin com és que aquesta gent no es mor  d’infeccions.

Suposo que la cendra de les pires crematòries que després llencen a l’aigua deu tenir-hi molt a veure, potser fa la funció de lleixiu, no ho sé, aquesta és una teoria meva que ningú no em va explicar.

L’Índia obre al viatger les portes d’un món fascinant, d’una cultura mil·lenària . D’una manera de viure que està a les antípodes de la nostra. Val tant la pena !

Indubtablement és un subcontinent ple de contrastes: Les riqueses immenses d’alguns fan més evident encara la pobresa més absoluta de la majoria. El somriure dels nens, que et roba el cor… La lepra, malaltia llegendària que afortunadament a occident només coneixem d’oïda o per les pel·lícules, ja que a Europa, fa temps que es va extingir. Piles d’escombraries pels carrers. O el fet diferencial entre les castes, molt difícil d’entendre fora del País . I sobretot, l’alegria de la seva gent tan desheretada i pobre,  que mai no es queixa de la seva sort,  convençuda  que està pagant les malifetes d’una vida anterior.

Penso que de tant en tant els habitants que ens diem del primer món hauríem d’emmirallar-nos amb la humilitat d’aquesta gent. Si ho féssim, segur que moltes de les coses per les quals ens amoïnem deixarien de tenir importància.

M’agradaria molt tornar a l’Índia, però no crec que ho faci. Des que em van diagnosticar diabetis, miro d’escollir països que sé que tenen hospitals decents, per si de cas. Que mai no arribi !

Voldria acabar aquesta petita crònica homenatjant a tots els habitats de l’Índia, per això, ajunto les mans a l’altura del pit i amb una lleu inclinació de cap, goso dir: NAMASTÉ!!!

Maria Dolors Majoral i Tort.

Octubre de 2014

ELS CAMPS DE LA MORT.

juliol 12th, 2014

 

ELS CAMPS DE CONCENTRACIÓ O D’EXTERMINI.

Fa quatre anys, quan vaig tenir ocasió de visitar el camp nazi d’Auschwitz a Polònia em vaig fer una promesa a mi mateixa: Mai més en trepitjaria cap altre. No em va agradar la reacció que vaig experimentar. Passejant pel recinte avui convertit en museu vaig ser incapaç de sentir la més mínima compassió per les explicacions d’horror que a través d’un auricular arribaven a la meva oïda. Ni les càmeres de gas, ni els forns crematoris, res em feia reaccionar, tan sols em va impressionar la poca intimitat de què gaudien els deportats a l’hora d’usar les latrines.

Els carrers del recinte són plens d’arbres, les fulles dels quals, en l’època que jo hi vaig anar, vestien d’un verd preciós i es movien al ritme d’un oreig gairebé imperceptible, calmós i relaxant. Dins el clos tot i estar ple de visitants hi havia un silenci sepulcral que ningú interrompia per respecte al patiment humà que no fa tants anys s’ hi va viure. I això és molt curiós perquè ningú dóna cap consigna, simplement surt de cadascun dels que trepitgen el sòl on tantes persones van patir-hi i moltes d’elles hi van deixar la vida. Repeteixo que no vaig sentir horror ni aversió, tot el contrari, vaig experimentar una pau total i absoluta seguida d’un benestar que poques vegades he sentit. I això em va espantar.

És com si l’esperit de patiment de la bona gent que va passar pel camp volgués estalviar al visitant (al menys en el meu cas) percebre el terror que ells mateixos van patir, i, a canvi, li encomanessin la pau de la qual de ben segur, a hores d’ara gaudeixen.

Posteriorment vaig tenir ocasió de llegir un llibre escrit per un jueu italià que per la seva desgràcia va patir en pròpia pell el terror d’Auchwitz, i em va tranquil·litzar moltíssim, tampoc ell va sentir res al trepitjar el camp de l’horror. Simplement no era el mateix decorat.

Però com que les persones solem entrebancar-nos més d’una vegada amb la mateixa pedra, servidora va reincidir, i amb motiu d’una petita escapada a Berlín vaig tornar a trepitjar un camp que devia ser l’infern a la terra per la pobra gent que el va patir: El camp de treball i posteriorment d’extermini de Sachenhausen.

Aquesta vegada, però, la percepció va ser molt diferent. Vam tenir la sort de trobar un guia apassionat pel tema que ens va encomanar la seva passió i podríem dir que ens va fer sentir, encara que fos virtualment, l’aversió patida per tanta gent durant els cinc anys de guerra.

Vam seure en un banc en el que els deportats s’havien assegut, vam recolzar-nos en la taula on ells havien begut un líquid brut que en deien sopa. Vam tocar les lliteres en què s’amuntegaven els cossos llassats pel treball, els càstigs, i la desnutrició. Per fortuna nosaltres només érem allà per testimoniar uns fets que mai haurien d’haver ocorregut , però la visita ens va donar una visió més propera de la tragèdia que va significar l’holocaust.

Penso que no estaria de més, ara que el món està tant trastornat per circumstàncies que s’assemblen molt a les dels anys anteriors a la 2a. Guerra mundial, que al menys un cop,  tothom passes per algun camp de l’horror.  Segur que els ànims es calmarien.

Maria Dolors Majoral Tort

 

CASES I HABITATGES

juny 24th, 2014

Sovint em pregunto, per què m’atrauen tant els habitacles, sobretot les cases ? Em fascinen ! Si els cap vespres haig de sortir, ben segur que em fixaré amb les finestres que tenen llum, en les cortines,  si estan tirades o recollides, en les persianes, en les ombres que s’intueixen dins: què deuen fer ? són feliços ?.. Però , és en els pobles, davant de cases de pedra centenàries on la meva curiositat va més enllà. Quantes generacions han vist créixer les parets sòlides del casal ? Quantes misèries i alegries han albergat ? Elles són testimoni de la gaubança del naixement del primer fill, i qui sap si també de la frustració de l’arribada del últim, quan entre els dos,  ja n’hi ha molts i és difícil omplir cada dia la boca de tots. Murs espectadors de la joia del casament dels fills carregats d’expectatives, que algunes es compliran, però d’altres, sovint la majoria, s’aniran perdent per el camí. Sostres que han aixoplugat als seus hostes dels freds rigorosos de l’hivern, i els ha reunit vora el foc en dies de tempesta i desolació. Si poguessin parlar !. Saben, de les tensions que per força es produeixen quan conviuen dos o tres generacions sota el mateix embigat. De l’amor i l’odi que genera la pròpia convivència. I sobretot, de l’art d’aprendre a callar davant el patriarca, tingui o no raó. La submissió de la dona i l’obediència dels fills. Saben, dels plors desesperats i sincers en els anys de males collites. Però sobretot,  per les malalties i els dols prematurs que per desgràcia, en els anys als quals ens referim, sovintegen. I els avis ja mig baldats, juntament amb els pares adolorits, acompanyen impotents el nét i el fill al cementiri. Saben dels sentiments contradictoris produïts per la mort dels avis. Alleugement per part de les dones del pes d’haver-los d’atendre, càrrega feixuga que els correspon a elles. I per part d’ells, ha arribat el moment de decidir sense haver de consultar. Malgrat tot, no es deslliuren de la pena d’enterrar als pares, conscients de ser els propers de la llista. Saben, de la complicitat dels esposos en el tàlem conjugal, al fons de l’alcova. Dels jocs il·lícits entre la parella en bona sintonia, que els fan oblidar per una estona, la monotonia diària i el tedi de l’existència. Però saben també, aquestes mateixes alcoves, de l’angoixa d’algunes mestresses, quan quietes al llit, fent-se l’adormit, esperen amb angoixa l’arribada de l’home incomprensiu, que per el dret que li atorga el matrimoni, i el fet de ser mascle, deixa a l’altura del betum la dignitat de la muller, convertida en un objecte per sadollar la seva luxúria, sense tenir cap consideració pels sentiments d’ella, oblidant, fins i tot, la seva condició d’ésser humà. Tot això i molt més guarden les parets d’aquests casals ubicats en un carrer qualsevol del cas antic dels nostres pobles. Han sobreviscut a guerres, epidèmies sequeres i riades. I han vist passar pel carrer: enterraments, Viàtics i processons, (amb les finestres guarnides amb la millor vànova de l’aixovar, en senyal de respecte). Durant anys han sentit tocar les campanes amb alegria, escampant a reu el bateig d’un nou nat , i han bategat amb pena pel traspàs d’un parroquià. Han sentit com cridaven a missa, anunciaven l’àngelus i el toc d’oració. També han sentit el toc d’advertiment quan s’apropava algun perill,- com ara el foc- i han repicat alegres per la festa major. S’han emocionat amb el refilar de la tenora entonant una sardana, i gaudit amb els joves dansant al compàs d’un vals. És per això i moltes altres coses (impossible relatar-les totes), que m’atrauen les cases centenàries dels pobles de les nostres contrades, pels secrets i misteris que guarden i que no explicaran mai. Per la qual cosa, aquests vells casals no deixaran mai de ser una font inesgotable per la meva imaginació.

El dijous llarder

març 14th, 2017

Dijous llarder .

Quan érem tot just infants els que avui tenim certa edat, esperàvem amb il·lusió el dia del dijous llarder. Era un jorn d’esbarjo a l’escola que trencava la monotonia del dia a dia. Sovint, anàvem a berenar a una font propera i ens ho passàvem d’allò més bé menjant la truita i el tros de botifarra que la mare ens havia preparat dins d’una carmanyola d’alumini, ja que en aquell temps no se’n coneixien de plàstic.

Després, era temps de jocs: el pare carbasser, el joc dels disbarats i tants d’altres. Tornàvem a casa cansats tot cantant l’estrofa famosa que tots recordem: “El dijous llarder, botifarra menjaré”.

En fer-nos adults les obligacions convertiren aquesta festa en un dia més de la setmana; dins la rutina diària no teníem temps per a berenades… en tot cas, ho vivíem de lluny quan eren els nostres fills els qui gaudien aquesta jornada.

Però el temps passa, i, gairebé sense adonar-nos-en, arriba la jubilació, i al mateix temps, diuen, la segona joventut; això sí, acompanyada del si no fos. És temps de recuperar tradicions i passar-s’ho bé.

Per això, un any més, el casal de jubilats de Bescanó va organitzar un berenar al polivalent. Vam menjar botifarra o truita segons el gust, coca de llardons i vam beure cava, vam parlar, riure i gaudir de bona companyia. La música del Duet Giravolt va amenitzar la festa i els avis vam ballar a plaer oblidant-nos del si no fos. En fi: crec que aquestes festes i excursions són adients per fer poble i poder passar junts una bona estona. Fins la propera!

Maria Dolors Majoral Tort

Març del 2017.

La Il·lusió del Nadal

desembre 24th, 2016

Recordo la il·lusió que ens feien les Festes de Nadal quan érem criatures. La mama, des del primer any que vam viure a S. Julià, guarnia un arbre que li baixava del bosc el seu oncle; el papa, feia el pessebre.
Els veïns del costat de casa, un matrimoni ja gran, mai no es perdien la festa del tió de la nit del 24. També hi solien ser els seus fills amb les respectives parelles. Allò era una festassa!
Un dies abans el Sr. Pepet desempolsava un tió gros i li repintava unes ratlles negres (com si fos un tigre) i el portava a la vora del foc. Aquest tió tenia unes concavitats a l’altura dels ulls, i quan nosaltres l’anàvem a veure eren plenes de brases de foc. El Sr. Pepet ens contava que li espurnejaven els ulls de tan tip com estava, esperant l’hora d’evacuar-ho tot la nit de Nadal, que era quan es produïa el miracle.
La mainada jugàvem pels carrers del poble amb la il·lusió dibuixada al rostre, desitjant que passessin les hores que faltaven pel gran esdeveniment.
I arribava l’esperat moment de garrotejar el tronc: a fe que ho fèiem a consciència, convençudes que, com més fort picàvem el tros de fusta, més ens cagaria. Fins de la xemeneia, queien caramels!
Després, una mica esvalotades, a la meva germana i a mi ens tocava anar a dormir, si és que podíem!
Els adults celebraven la diada fent un bon àpat i rematàvem la festa assistint a la Missa del Gall.
El dia de Nadal era especial, ja que solíem representar algun pessebre vivent a l’escola, que es convertia, durant aquells dies, en teatre improvisat.
Crec que era per Sant Esteve que el papa ens portava a Vic a veure els Pastorets d’en Folc i Torres. Quina bona estona ens feien passar en Lluquet i en Rovelló!
Força anys després, l’últim d’escola abans d’anar a l’institut, el meu fill va fer de Lluquet en la mateixa representació. Vaig gaudir d’allò més!
I els Reis? Ai els Reis! Aquests personatges màgics que produeixen en les criatures i·lusió, respecte, fins i tot una mica de basarda, que ens han deixat els records més bonics i innocents, i que amb el pas del temps retrobem amb els nostres fills.
Al poble, S. M. els reis d’Orient repartien el dia 5 de gener. És a dir, mentre la quitxalla honorava els tres màgics amb fanals i cançons, els patges aprofitaven per deixar els regals.
En tornar a casa amb els pares, una mica afòniques de tan cantar, miràvem el balcó des d’un tros lluny i n’endevinàvem els presents. Recordo l’any que em van portar la bicicleta, va ser apoteòsic!
Tot això queda tan lluny!
Ara que ja torno una mica de tot, aquestes festes tan entranyables em resulten cada cop més tristes. Trobo a faltar els que ja no hi són (a aquestes alçades, per desgràcia, ja són molts) : pares, avis, oncles …..
Per això, a les primeries de desembre, quan els carrers dels nostres pobles i ciutats s’il·luminen anunciant les festes que s’acosten, la malenconia m’envaeix i voldria que ja fossin passades.
I més aquest any d’aflicció, en què la meva família ha sumat, a les que ja tenia, una nova absència molt injusta i molt sentida, perquè no tocava. Per això el dia 25, quan aixequem les copes per fer el brindis nadalenc, al voltant de la taula ben parada, pensarem en tu, Martí. I també en els teus pares, perquè de ben segur seran les festes més amargues de la seva existència.
Però la vida segueix, i els petits de la colla reclamen la nostra atenció, els ho devem.
Igual que els passats van fer amb nosaltres, qui sap si alguna vegada amb el cor adolorit!
Que l’estrella d’Orient, aquella que de menuts arribàvem a veure si hi posàvem molta imaginació, ens porti salut i esperança a tots!
Que l’any 2017 sigui millor!
Maria Dolors Majoral Tort

Bon dia Martí

novembre 15th, 2016

Martí al cor

Bon dia Martí,
Encetem novembre i s’apropa el teu sant. Tots els que et coneixien pensaran en tu amb molta nostàlgia, i no cal dir que per als pares serà un dia d’enyorança profundament dolorosa. I és que el buit que els has deixat, Martí, és tan gran, que mai més podran omplir-lo; encara que amb el temps aprendran a viure amb ell. Ves quin remei!!!
Jo no et coneixia gaire, però m’ha arribat que eres una jove brillant en els estudis a més de tenir un do especial per la música. I el que és més important de tot : ERES UN BON NOI!
És per això que en el transcurs de la teva curta vida t’has guanyat la pau que ara gaudeixes en aquesta dimensió on et trobes i que nosaltres, pobres mortals, no som capaços d’imaginar. Deixa’t cuidar i mimar pels avis i familiars que t’han acollit amb els braços oberts en arribar-hi.
Sigues feliç Martí, i reserva per a nosaltres un trosset d’aquest cel que tu gaudeixes per quan sigui l’hora del retrobament.
Ah! I no deixis de tocar el piano perquè en el silenci de la nit i una mica d’imaginació puguem escoltar-te.
Entenc que els àngels vulguin viure amb els àngels, però com diu la cançó aquí a la terra trobem a faltar el teu somriure.
Fins a sempre!
Maria Dolors Majoral Tort
Novembre de 2016

La meva família

novembre 15th, 2016

LA MEVA FAMÍLIA.
Quan ets un infant et nodreixes de l’efecte de la família: pares, avis, oncles i ties; els germans i cosins són els companys de joc preferits. Els avis, el tronc que suporta les branques perquè no es dispersin.
Després, els anys passen i tothom busca el seu propi camí. Et retrobes en casaments i dols, i més o menys saps de la vida de cadascun per les notícies que t’arriben de l’un i de l’altre. I més, si es viu a certa distància, com és el meu cas.
Fins que algú té la idea genial de reunir la família al menys un cop l’any per constatar que hi som, a les verdes i a les madures!
Des d’aleshores així ho fem els Majoral i afegits (ja veus que no me’n descuido, Roger).
Ahir ens vam aplegar tots a redós d’una taula ben parada en un restaurant de Sant Cugat del Vallés, érem trenta nou, Déu ni do!
Vam tenir temps de tot; abraçar-nos, parlar i recordar. I sobretot d’avivar el caliu del nostre efecte perquè no s’apagui mai. I el pensament, en els que ja no hi són, que segur en contemplaven amb un somriure d’orella a orella. Llàstima que no els poguéssim veure!
Fins aviat família, us estimo!!!
Maria Dolors Majoral
novembre del 201

EXCURSIÓ A LA FAGEDA D’EN JORDÀ (organitzada pel casal d’avís de Bescanó)

octubre 24th, 2016

SORTIDA ORGANITZADA PEL CASAL D’AVIS DE BESCANÓ

Què pot escriure una vulgar afeccionada a les lletres de la grandesa de la Fageda d’en Jordà, la bellesa de la qual han lloat poetes i esbossat pintors de renom? Doncs ben poca cosa, sincerament. No obstant això, intentaré plasmar les sensacions viscudes en aquest raconet de la Garrotxa el dinou d’octubre d’enguany, en una excursió organitzada pel Casal d’avis de Bescanó.

Com que gairebé sempre som els mateixos veïns del poble que ens apuntem en aquests esdeveniments, en coneixem força bé. Per això les converses solen ser divertides: ja dins l’autocar comença la festa.

En Joan, el nostre xofer, va enfilar la carretera que ens portaria fins a Olot, capital de la Garrotxa.

Després, deixant enrere la ciutat, l’autocar es va dirigir cap al bosc de faig del municipi de Santa Pau. És una ruta realment bonica. Durant tot el trajecte vam gaudir del bell espectacle natural d’aquests indrets garrotxins. A l’entrada de la fageda vam pujar en unes tartanes estirades per uns cavalls preciosos. No ens podíem estar d’amanyagar-los! A poc a poc, vam endinsar-nos en aquest bosc que sembla encantat. El silenci, només profanat pel trot dels animals, i la remor dels arbres, permetia concentrar-se fins a integrar-se plenament a la natura. La impressió que el temps s’havia aturat, tot contemplant l’esveltesa i l’ elegància del faig contribuïa a una sensació de benestar que no hauríem volgut que s’acabes mai.

Aquest any la tardor ve endarrerida i les fulles encara verdegen, però mica a mica, quan agafin el to daurat i vermellós que correspon a l’època, l’espectacle ha de ser per no perdre-se’l!

També vam visitar la fàbrica de iogurts i postres La Fageda. Llàstima que no hi hagin més indústries com aquesta! Fan un bé social que se’n beneficia tota la comarca. Donen feina a molta gent, sobretot a discapacitats. El fet de treballar els fa sentir útils i els proporciona algun diner. No cal dir que això els augmenta l’autoestima. Així la seva vida resulta molt més agradable i profitosa.

Les vaques són tractades com verdaderes princeses; i la higiene i pulcritud són màximes i el producte boníssim. Què més podem demanar?

Després de dinar vam donar una volta pel poble de Santa Pau, una verdadera joia medieval del segle XIV d’estil gòtic i renaixentista. La plaça porxada, el gran casal feudal,i els carrers estrets amb cases adossades del segle esmentat, donen idea de la importància de la baronia de Santa Pau a l’edat mitjana. Tot plegat molt interessant!

I va arribar l’hora de pujar al tren que ens conduiria a fruir d’una vista panoràmica esplèndida pel parc dels volcans. El carrilet és una còpia exacte del que durant molts anys va fer el trajecte d’Olot a Girona, i a tots ens va portar records de joventut.

Durant el recorregut ens van explicar les característiques geològiques del parc, mentre ens feien adonar dels diferents matisos de terra, produïts per la lava que en altre temps havien expandit els cràters de: Martinyà, Pomareda, Torn i Troscat.

I satisfets del tot amb les interessants experiències viscudes durant tota la jornada vam donar per acabada l’excursió.

Fins la propera i que sigui aviat!!!

Maria Dolors Majoral i Tort

Bescanó, octubre de 2016

SET DIES SENSE EN MARTÍ

octubre 7th, 2016

Tan sols fa set dies que vam acomiadar el Martí. Ha estat una setmana estranya: la quotidianitat s’ha fet feixuga i lenta, amb la ment extraviada cercant un,“PER QUÈ?”, pregunta inútil mai resolta, senzillament, perquè el fet no té sentit.
La meva família és bona gent… ¿per què, doncs, castigar-la un cop i un altre amb tant dolor?
La generació del meu pare va plorar la Lola, una tia que no vaig arribar a conèixer, però en vaig sentir parlar tant! Tenia vint-i-un any.
La meva, de generació, va donar comiat al Pere, (el Pedrito) un meu cosí, vint-i-nou anys.
I la del meu fill, al Martí, amb només disset…
Sobreviure un fill , és mol dolorós , un patiment mai superat, d’aquells que deixen petja en l’ànima i el cos, i mai més s’esborra, només que, amb el temps, s’aprèn a viure amb aquesta asfixia, tant, que es converteix en part d’un mateix, segons expliquen els qui han passat per aquest tràngol.
Que els pares vegin desaparèixer als fills, va en contra de l’ordre natural de la vida. Però per desgràcia és el nostre pa de cada dia. Enteneu el meu “PER QUÈ”?
M’agradaria ser sàvia per trobar els mots pertinents que reconfortessin a tots els pares del món que estan vivint aquesta amargura, però ja ho veieu, no em surten les paraules.
Una abraçada Josep i Anna i un petó ben fort!
Maria Dolors Majoral.
Setembre del 2016

HOLA MARTÍ

octubre 7th, 2016

Dolors Majoral Tort
Data i hora: 18 setembre 21:30 ·
Hola Martí,
T’explicaré una petita història que espero puguis seguir des d’on ets ara, aquest lloc tan misteriós per tots els que encara som a l’altre costat d’aquesta ratlla que tu has creuat molt prematurament deixant un buit tan gran que mai més ningú omplirà.
La teva àvia materna era la germana del meu pare, per això, quan la teva mare tot just era un infant i per mi començava l’adolescència passàvem bona part dels estius juntes, fins dormíem al mateix llit! D’això ja fa molt temps, però t’ho relato perquè entenguis l’estimació que sempre he sentit per ella i, per extensió a tu mateix, malgrat que només ens vèiem molt de tant en tant.
El dia a dia dels pares durant aquests disset anys ha estat supeditat a la teva existència, la teva felicitat era la d’ells i ho van demostrar amb escreix. Per això aquest dolor tan gran, fins a fer-se insuportable, que senten per la teva absència, només el podrà mitigar el record del teu somriure alegre que sabies transmetre als qui t’envoltaven.
Has tingut una vida curta però plena, Martí; l’has aprofitat. Mai oblidaré la cerimònia del teu comiat, les llàgrimes sinceres de tots els assistents, per cert nombrosos, i els teus companys i amics que a través del vidre et veien reposar en el fèretre, i ja t’enyoraven… Les paraules entranyables que et varen dedicar, l’ofrena de roses que et van fer, l’emoció de sentir que eres qui posava la música al teu propi comiat tocant un piano de cua del qual sortien unes notes tan compassades que sonaven a melodia celestial. I tant, tant de sentiment…..
Martí, amb tu t’has emportat un trosset de tots els qui t’estimàvem, perquè no hem volgut que fessis un camí tan llarg tot sol, guardant-nos-el per quan ens retrobem. Fins llavors fes-me un favor: envia forces als pares per tirar endavant en aquesta existència tan crua i no t’oblidis dels que t’hem estimat!
Fins a sempre,
Maria Dolors Majoral Tort
Bescanó, 18 de setembre de 2016.

Adéu dolorós al Martí

setembre 18th, 2016

Hola Martí,

T’explicaré una petita història que espero puguis seguir des d’on ets ara, aquest lloc tan misteriós per tots els que encara som a l’altre costat d’aquesta ratlla que tu has creuat molt prematurament deixant un vuit tan gran que mai més ningú omplirà.

La teva àvia materna era la germana del meu pare, per això, quan la teva mare tot just era un infant i per mi començava l’adolescència passàvem bona part dels estius juntes, fins dormíem al mateix llit! D’això ja fa molt temps, però t’ho relato perquè entenguis l’estimació que sempre he sentit per ella i, per extensió a tu mateix, malgrat que només ens vèiem molt de tant en tant.

El dia a dia dels pares durant aquests disset anys ha estat supeditat a la teva existència, la teva felicitat era la d’ells i ho van demostrar amb escreix. Per això aquest dolor tan gran, fins a fer-se insuportable, que senten per la teva absència, només el podrà mitigar el record del teu somriure alegre que sabies transmetre als qui t’envoltaven.

Has tingut una vida curta, però plena Martí, l’has aprofitat. Mai oblidaré la cerimònia del teu comiat, les llàgrimes sinceres de tots els assistents, per cert nombrosos, i els teus companys i amics que a través del vidre et veien reposar en el fèretre, i ja t’enyoraven. Les paraules entranyables que et varen dedicar, l’ofrena de roses que et van fer, l’emoció de sentir que eres qui posava la música al teu propi comiat teclejant un piano de cua del qual

sortien unes notes tan compassades que sonaven a música celestial. I tant, tant de sentiment…..

Martí, amb tu t’has emportat un trosset de tots els que t’estimàvem, perquè no hem volgut que fessis un camí tan llarg tot sol, guardant-se’l per quan ens retrobem. Fins llavors fes-me un favor: envia forces als pares per tirar endavant en aquesta existència tan crua i no t’oblidis dels que t’hem estimat!

Fins a sempre,

Maria Dolors Majoral Tort

Bescanó, 18 de setembre de 2016.

Excursió a Villafranche de Conflent

agost 30th, 2016

Relativament a propet de Girona pel cantó dels Pirineus francesos a pocs quilòmetres de Prades s’ubica un llogarret amb un encant especial on el temps sembla que s’hagi aturat: Villafranche de Conflent.

Passejant pels carrers medievals d’aquest poble, que un dia va pertànyer al Comtat de Barcelona, hom es fa una idea de la vida dels antics habitants d’aquelles contrades.

Com sempre que visito algun nucli urbà de la Catalunya Nord en fixo amb els rierols d’aigua, enguany cristal·lina, que baixen a banda i banda de la calçada i que, antigament, quan les cases no estaven adequades, els veïns aprofitaven per buidar-hi el bací o gibrelleta. Penso en la comoditat que vivim avui, i ni tan sols hi donem importància. Per això no puc deixar de tenir un record per tota aquesta gent que ens ha precedit i que els va tocar viure d’una manera molt precària!

Cal donar un tomb per les muralles i visitar l’església romànica a la plaça del poble. És molt interessant el Fort Libèria al cim d’una muntanya que s’alça a tocar el poble. Té un passadís subterrani que comunica amb la vila. Es pot visitar però s’han de tenir bones cames.

Finalment les Coves de les Canaletes, una meravella de la naturalesa que ens va deixar bocabadats. He tingut ocasió de conèixer algunes coves fantàstiques, però com aquestes cap, l’aigua s’ha entretingut a esculpir formes capricioses amb les quals, si hom deixa anar la imaginació, pot recrear-se en un món de somni. Passant per davant d’una escultura la qual et fa pensar en les muntanyes de Montserrat, va sonar el Virolai, i he de dir que no vaig poder evitar emocionar-me. Fabulós!

Escriu Henri Salvayre:

Pocs indrets del món subterrani oberts al públic ofereixen en un espai tan reduït tantes ocasions de reflexió sobre el nostre passat i sobre quin és el nostre lloc al si de la biosfera terrestre.

No hi ha dubte que, d’aquest viatge al cor de la pedra llaurada pel temps, el visitant tornarà reposat, relaxat, sorprès, però també carregat d’emoció

amb, potser, una altre visió del nostre món”.

Ha estat una excursió que ens ha deixat molt bon gust de boca i, que a més, vam gaudir en família. Un “hurra” per en Xevi i l’Olga que la van organitzar!

Maria Dolors Majoral i Tort

Bescanó, agost del 2016

SORTIDA AMB EL CASAL DELS AVIS A LA CONCA DE BARBERÀ

abril 18th, 2016

 
SORTIDA A LA CONCA DE BARBERÀ DELS CASALS D’AVIS DE BONMATÍ I BESCANÓ

En creuar l’entrada d’accés al museu rural de l’Espluga de Francolí, els ulls topen amb un rètol que resa: “PER SABER ON ANEM, CAL SABER D’ON VENIM”. Una frase ben senzilla, però, tanmateix, tan certa! No vaig trigar gaire a comprovar la raó que tenien aquelles poques paraules quan el grup en el qual m’incloïa, Casal d’avis de Bonmatí i Bescanó, ens vàrem dispersar pel recinte i comentàvem admirats entre nosaltres els aparells i atuells que antany havien format part de la nostra vida quotidiana, i que, a poc a poc, gairebé sense adonar-nos-en, vam anar substituint per dispositius i receptacles més moderns que van ajudar a fer la vida més fàcil, sobretot a pagès.
La majoria del grup eren gent que havien nascut i viscut la primera etapa de la seva vida en el món rural, i els que no, en teníem vinculació directa a través de familiars propers.
Quanta nostàlgia s’endevinava en els comentaris de tots els presents! Quines cares de satisfacció! Per una estona vam retornar a la infantesa i joventut perduda ja fa molts anys!
Amb cares alegres vam tornar a pujar a l’autocar, i en Joan, el xofer, ens va traslladar al poble de Vimbodí, concretament en un taller artesà on es treballa el vidre. Allà, ens van fer una demostració d’aquest ofici tan antic i fascinant.
I, entre una cosa i l’altra, es va fer l’hora de dinar, per això vam encaminar-nos a un restaurat del mateix poble on es varen ocupar de la intendència. El grup de Bescanó vam seure junts i ens ho vam passar bé, vam riure i comentar la jugada, fins i tot vam gaudir d’una petita sobretaula.
Era hora de tornar a l’autocar, aquest cop per dirigir-nos a Poblet, indret que la majoria ja coneixíem, però on sempre és agradable tornar.
El monestir Reial de Santa Maria de Poblet va ser durant un període de temps fossar dels reis d’Aragó i Comptes de Barcelona, des de Jaume I el Conqueridor fins a Joan II d’Aragó i la seva segona esposa Joana Enríquez, pares del que fou Ferran el Catòlic.
Una guia molt agradable ens va anant desgranant la història d’aquest Monestir cistercenc ubicat a la Conca de Barbarà; ens vam assabentar que fou patrocinat per Ramon Berenguer IV, Compte de Barcelona, qui el deixà en mans dels monjos Bernardos de l’abadia de Fontfroide l’any 1149.
Després de segles d’esplendor, el 1835 va entrar en decadència fins al total abandonament a conseqüència de la desamortització de Mendizábal. Gairebé un segle després, l’any 1930, va començar la seva restauració, i el 1940 retornaven a l’Abadia alguns monjos. Actualment n’hi viuen vint-i-nou.
El 1991 la UNESCO el va declarar Patrimoni de la Humanitat.
Davant del Monestir ens vam fer la fotografia de família per deixar constància d’aquesta sortida que va resultar enriquidora i divertida per a tots els que vam tenir la sort de poder gaudir-la.
Finalment, als volts de les sis de la tarda, va ser hora de tornar cap a casa. El sol, però, encara era alt, circumstància que ens va permetre fruir del paisatge amb el qual ens obsequiava la primavera: els prats d’un verd intens, els arbres que rebroten. Aquí i allà els camps de colza florida que encatifen de groc els conreus, i tantes meravelles!
Tot creuant la comarca de l’Anoia vam comprovar que les sarments ja verdegen per donar pas, més endavant, al fruit que acabarà convertint-se en excel·lents vins i caves, i faran les delícies dels paladars més exigents.
A l’horitzó, cap a l’esquerra, Montserrat com a teló de fons. Aquesta muntanya màgica que tots els catalans portem al cor!
I així vam esgotar un altre dia de la nostra ja dilatada existència, un jorn però, que ens va deixar petja i que voldríem repetir més sovint!

M. Dolors Majoral i Tort
Abril de 2016.

    Totes les entrades
    març 2017
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « des.    
     12345
    6789101112
    13141516171819
    20212223242526
    2728293031