LA MORT D’EN VICENS

juliol 24th, 2015

Vicenç,

Aquest migdia, quan he rebut la notícia de la teva mort m’he submergit en un malson del qual m’agradaria despertar per respirar a fons i constatar que tot plegat no ha estat més que una mala jugada de Morfeu. Què més voldria jo!

La crua realitat però, s’imposa de manera despietada, i per força si us plau hem d’acceptar que mai més escoltarem cap mot dels teus llavis riallers i optimistes, perquè han quedat sallats per sempre més.

Els últims anys, atrafegats cadascú amb les seves coses, no ens vèiem tant com al principi de casats però sabíem els uns dels altres i això ens conformava. Tant de bo haguéssim aprofitat més el temps de mútua companyia, perquè la vida passa molt ràpid.

En els teus fills has perpetuat la teva existència i ells seran el consol de la M. Gràcia en aquests moments dolorosos.

Fins sempre Vicenç, reposa en pau, t’ho has ben guanyat! I sàpigues que, com diu la cançó: Trobarem a faltar el teu somriure,

Dolors

Bescanó, 24 de juliol de 2015.



VIATGE A GRÈCIA.

gener 28th, 2015

La part moderna de la ciutat d’Atenes esdevé als ulls del viatger com una urbs europea sense pretensions, el centre neuràlgic de la qual és la plaça Sintagma (Constitució en grec)on hi ha el Parlament de la nació ubicat en l’antic palau reial.
És en els barris antics i tradicionals però, com Plaka i plaça Monastiraki on el forà descobreix l’autèntic esperit grec. Els carrers estrets plens de botigues són una còpia exacta de basars com el d’Istambul, del Caire, o de qualsevol ciutat del nord d’Àfrica, encara que amb dimensions més reduïdes: Antiguitats, pells, records, objectes orientals, roba, en fi… si pot comprar de tot, això si, després de regatejar una bona estona. Suposo que no cal dir que m’ho vaig passar pipa.
Restaurants de diverses nacionalitat i cafeteries proliferen per aquests verals. No és estrany doncs, que aquest sector de la ciutat sigui el punt de trobada de joves i grans. A totes hores del dia és ple de gom a gom.

Maria Dolors Majoral i Tort
Gener del 201



ELS PASTORETS DE GIRONA AL TEATRE MUNICIPAL

gener 5th, 2015

Feia temps que no trepitjava el Teatre Municipal de Girona, per això, ahir quan vaig entrar-hi per primera vegada després de la seva remodelació, vaig admirar un cop més la bellesa i senyoriu d’aquest recinte entranyable de tots els gironins. Les pintures dels medallons del sostre tornen a exhibir els colors vius que el pas del temps havia difuminat un xic. Les decoracions daurades de les llotges llueixen com el propi or. Resumint : conserva l’encant de sempre amb la cara un xic més neta.

Un any més la representació dels Pastorets de Girona va ser tot un èxit. Els espectadors ens ho vam passar bé rient i aplaudint als actors amateurs que van actuar d’una manera molt digna i amena…. Enhorabona a tots ells !!

Maria Dolors Majoral i Tort.

Gener del 2015



BENARÉS O VARANASI CIUTAT SANTA DE L’ÍNDIA ON LA VIDA I LA MORT ES CONFONEN.

octubre 18th, 2014

BENERÉS O VARANASI CIUTAT SANTA DE L’ ÍNDIA ON LA VIDA I LA MORT ES CONFONEN.

L’any 1996 amb en Joan vam visitar l’Índia. En el transcurs d’aquest viatge inoblidable vam tenir l’ocasió de conèixer la ciutat santa de Benarés, l’etimologia de la qual en sànscrit és Varanasí i així l’anomenen els locals. Situada a la riba del sagrat Ganges, explica la llegenda, que va ser fundada per el Déu Shivà a principis de l’era Kali. Possiblement té més de 4000 anys de història. Sembla que va ser un centre religiós dedicat a Surià déu del Sol.

A més de ser una ciutat espiritual va ser un centre industrial i comercial important conegut per les delicades sedes que es teixien als seus talers, per la fragància dels seus perfums, i també per l’art de les escultures, a més dels treballs artesanals que elaboraven amb marfil.

Segons l’hinduisme, aquell que tingui la sort de morir a Benarés queda alliberat del cicle de les reencarnacions. Tot hindú que s’ho pugui permetre ha de visitar la ciutat al menys un cop a la vida. Per això aquesta metròpolis és l’aixopluc de molts malalts terminals que esperen la mort en els temples i centres destinats a assistir els moribunds, per tal de poder reposar tranquils la resta de l’eternitat.

De totes maneres això no ens ha de fer creure que és una ciutat sense vida, ben al contrari, enlloc l’he palpat com a Varanasí.

Baixant les avingudes que porten al riu, el viatger es veu immers en una multitud que el deixa perplex. En els altars vestits al carrer per honorà Shiva, a la deessa Kali i altres, es multipliquen les ofrenes. La gent es barreja amb les vaques que ronden pel carrer sense que ningú les toqui, ja que són sagrades. En fi, un espectacle de vida que no he vist, ni crec que torni a veure.

Hi ha més de 100 ghats (escales) que baixen fins al riu, gairebé totes construïdes el segle XVIII i cadascuna té un nom i una funció molt especial, ja que els replans d’algunes són els crematoris.

Les postes de sol al Ganges són molt boniques, jo diria que espectaculars. Llavors és l’hora de baixar els difunts a la pira funerària. Aquí i allà veus familiar, sempre homes, que porten amb respecte una espècie de llitera casolana construïda amb bambú, en la qual traginen els seus morts fins al lloc de la cremació.

Entretant, la foscor de la nit es va estenent i la preparació de la cerimònia és a punt: El fill gran de la família, o al qui li toca per ordre de categoria , es disposa a començar la celebració. S’ha de tenir en compte que, pel seus, el cadàver és font d’impuresa. Per protegir-se’ doncs, fan quantitat de rituals mentre reciten les oracions pertinents. Primer, renten a consciència el cadàver en el riu sagrat que neix a l’Himalaia. Després, si és un home o una vídua, l’embolcallen amb un llenç blanc, i a la resta de dones amb un llençol vermell. Tot seguit, els deixen en postura supina sobre un llit d’estelles de fusta. Les d’arbre de sàndal són les preferides, però també les més cares , i no tothom s’ho pot permetre, per qual cosa, sovint s’han de conformar amb branques seques d’arbres més vulgars que no exhalen olor . Per una cremació normal solen emprar-se cinc- cents kg. de fusta. Hi ha famílies que per poder pagar les despeses del funeral es veuen obligades a vendre els bous, un bé preuat que els fa més fàcil el conreu de la terra i els estalvia esforços. A l’Índia, és més car morir-se que viure.

A continuació, els familiars  que han portat ofrenes, donen tres voltes a la pira que ja crema, i el cap de cerimònia lliura un cop al crani del difunt, diuen; perquè surtin els mals esperits del cos.

Aquest espectacle on la vida i la mort es donen la mà, em va fer recapacitar moltíssim. Més que mai vaig entendre que l’òbit d’una persona no és res més que una part de la mateixa vida. La impressió que em va causar, perdurarà en mi per sempre, no l’oblidaré mentre visqui.

Els cadàvers de les criatures, fins els quatre anys, no els cremen, ja que no necessiten purificació, perquè encara no tenen maldat. Tampoc cremen als qui moren a causa d’una infecció: lepra, verola etc. Perquè tenen por que l’esperit del malalt atrapi als qui l’envolten. Simplement, els emboliquen amb roba, a l’ estil mòmia, i amb l’ajuda d’una pedra pesada perquè no surin els tiren directament al riu. De vegades però, la pedra es desfà del cos i aquest es deixa veure a la superfície . En dono fe, perquè vaig veure perfectament el cadàver embolcallat  d’un infant surant sobre les aigües.

Dins la foscor de la nit, navegant amb una barqueta petita pel mig del Gran Ganges en un silenci absolut carregat de respecte, escoltàvem el trillar que lentament emetien les campanes dels molts temples que s’alcen al llarg de la riba del riu sant  escampant als quatre vents l’himne de la mort. Va ser aleshores, entre batec i esbatec, quan mentalment vaig recitar sense proposar-m’ho, les sàvies paraules del poeta:

<“ Escolta, branden les campanes.

Per qui? Demanes;

I et diu la veu silent d’algú,

Avui per mi, demà per tu”>

Entretant, el fum purificador de les pires mortuòries s’enfilava cap el cel en mig de l’ espiritualitat que es respirava a l’ambient, i que fins els forans palpàvem. El resplendor de les fogueres sumat al de les petites ofrenes en forma de llànties surant per la superfície del riu, era l´única claror que divisàvem en la negre nit..

L’endemà de bon matí, a l’hora en què l’aurora dóna pas a la claror del dia i el sol començava a treure el cap a l’altre costat de riu, descobríem un decorat completament diferent del què havíem presenciat feia només unes hores. Tornàvem estar asseguts a la barqueta de la nit anterior i altra vegada, des del mig del Ganges, érem espectadors privilegiats de la gran comèdia de la vida: Milers de hinduistes, homes i dones, començaven la jornada amb un bany per depurar-se, en el transcurs del qual, a més, feien ofrenes i resaven. A ells s’hi sumaven els gossos i bestiar domèstic . Dones que rentaven la roba i l’estenien als graons de les escales, per tal que l’assequés el sol. Més enllà, el cadàver d’una vaca que feia poc havia mort. N’hi havia que es rentaven les dents, s’afaitaven, o alliberaven el cos de les necessitats fisiològiques . I gairebé tothom, portava un got per poder veure de l’aigua miraculosa, que deu ser-ho perquè sinó que m’expliquin com és que aquesta gent no es mor  d’infeccions.

Suposo que la cendra de les pires crematòries que després llencen a l’aigua deu tenir-hi molt a veure, potser fa la funció de lleixiu, no ho sé, aquesta és una teoria meva que ningú no em va explicar.

L’Índia obre al viatger les portes d’un món fascinant, d’una cultura mil·lenària . D’una manera de viure que està a les antípodes de la nostra. Val tant la pena !

Indubtablement és un subcontinent ple de contrastes: Les riqueses immenses d’alguns fan més evident encara la pobresa més absoluta de la majoria. El somriure dels nens, que et roba el cor… La lepra, malaltia llegendària que afortunadament a occident només coneixem d’oïda o per les pel·lícules, ja que a Europa, fa temps que es va extingir. Piles d’escombraries pels carrers. O el fet diferencial entre les castes, molt difícil d’entendre fora del País . I sobretot, l’alegria de la seva gent tan desheretada i pobre,  que mai no es queixa de la seva sort,  convençuda  que està pagant les malifetes d’una vida anterior.

Penso que de tant en tant els habitants que ens diem del primer món hauríem d’emmirallar-nos amb la humilitat d’aquesta gent. Si ho féssim, segur que moltes de les coses per les quals ens amoïnem deixarien de tenir importància.

M’agradaria molt tornar a l’Índia, però no crec que ho faci. Des que em van diagnosticar diabetis, miro d’escollir països que sé que tenen hospitals decents, per si de cas. Que mai no arribi !

Voldria acabar aquesta petita crònica homenatjant a tots els habitats de l’Índia, per això, ajunto les mans a l’altura del pit i amb una lleu inclinació de cap, goso dir: NAMASTÉ!!!

Maria Dolors Majoral i Tort.

Octubre de 2014

ELS CAMPS DE LA MORT.

juliol 12th, 2014

 

ELS CAMPS DE CONCENTRACIÓ O D’EXTERMINI.

Fa quatre anys, quan vaig tenir ocasió de visitar el camp nazi d’Auschwitz a Polònia em vaig fer una promesa a mi mateixa: Mai més en trepitjaria cap altre. No em va agradar la reacció que vaig experimentar. Passejant pel recinte avui convertit en museu vaig ser incapaç de sentir la més mínima compassió per les explicacions d’horror que a través d’un auricular arribaven a la meva oïda. Ni les càmeres de gas, ni els forns crematoris, res em feia reaccionar, tan sols em va impressionar la poca intimitat de què gaudien els deportats a l’hora d’usar les latrines.

Els carrers del recinte són plens d’arbres, les fulles dels quals, en l’època que jo hi vaig anar, vestien d’un verd preciós i es movien al ritme d’un oreig gairebé imperceptible, calmós i relaxant. Dins el clos tot i estar ple de visitants hi havia un silenci sepulcral que ningú interrompia per respecte al patiment humà que no fa tants anys s’ hi va viure. I això és molt curiós perquè ningú dóna cap consigna, simplement surt de cadascun dels que trepitgen el sòl on tantes persones van patir-hi i moltes d’elles hi van deixar la vida. Repeteixo que no vaig sentir horror ni aversió, tot el contrari, vaig experimentar una pau total i absoluta seguida d’un benestar que poques vegades he sentit. I això em va espantar.

És com si l’esperit de patiment de la bona gent que va passar pel camp volgués estalviar al visitant (al menys en el meu cas) percebre el terror que ells mateixos van patir, i, a canvi, li encomanessin la pau de la qual de ben segur, a hores d’ara gaudeixen.

Posteriorment vaig tenir ocasió de llegir un llibre escrit per un jueu italià que per la seva desgràcia va patir en pròpia pell el terror d’Auchwitz, i em va tranquil·litzar moltíssim, tampoc ell va sentir res al trepitjar el camp de l’horror. Simplement no era el mateix decorat.

Però com que les persones solem entrebancar-nos més d’una vegada amb la mateixa pedra, servidora va reincidir, i amb motiu d’una petita escapada a Berlín vaig tornar a trepitjar un camp que devia ser l’infern a la terra per la pobra gent que el va patir: El camp de treball i posteriorment d’extermini de Sachenhausen.

Aquesta vegada, però, la percepció va ser molt diferent. Vam tenir la sort de trobar un guia apassionat pel tema que ens va encomanar la seva passió i podríem dir que ens va fer sentir, encara que fos virtualment, l’aversió patida per tanta gent durant els cinc anys de guerra.

Vam seure en un banc en el que els deportats s’havien assegut, vam recolzar-nos en la taula on ells havien begut un líquid brut que en deien sopa. Vam tocar les lliteres en què s’amuntegaven els cossos llassats pel treball, els càstigs, i la desnutrició. Per fortuna nosaltres només érem allà per testimoniar uns fets que mai haurien d’haver ocorregut , però la visita ens va donar una visió més propera de la tragèdia que va significar l’holocaust.

Penso que no estaria de més, ara que el món està tant trastornat per circumstàncies que s’assemblen molt a les dels anys anteriors a la 2a. Guerra mundial, que al menys un cop,  tothom passes per algun camp de l’horror.  Segur que els ànims es calmarien.

Maria Dolors Majoral Tort

 

CASES I HABITATGES

juny 24th, 2014

Sovint em pregunto, per què m’atrauen tant els habitacles, sobretot les cases ? Em fascinen ! Si els cap vespres haig de sortir, ben segur que em fixaré amb les finestres que tenen llum, en les cortines,  si estan tirades o recollides, en les persianes, en les ombres que s’intueixen dins: què deuen fer ? són feliços ?.. Però , és en els pobles, davant de cases de pedra centenàries on la meva curiositat va més enllà. Quantes generacions han vist créixer les parets sòlides del casal ? Quantes misèries i alegries han albergat ? Elles són testimoni de la gaubança del naixement del primer fill, i qui sap si també de la frustració de l’arribada del últim, quan entre els dos,  ja n’hi ha molts i és difícil omplir cada dia la boca de tots. Murs espectadors de la joia del casament dels fills carregats d’expectatives, que algunes es compliran, però d’altres, sovint la majoria, s’aniran perdent per el camí. Sostres que han aixoplugat als seus hostes dels freds rigorosos de l’hivern, i els ha reunit vora el foc en dies de tempesta i desolació. Si poguessin parlar !. Saben, de les tensions que per força es produeixen quan conviuen dos o tres generacions sota el mateix embigat. De l’amor i l’odi que genera la pròpia convivència. I sobretot, de l’art d’aprendre a callar davant el patriarca, tingui o no raó. La submissió de la dona i l’obediència dels fills. Saben, dels plors desesperats i sincers en els anys de males collites. Però sobretot,  per les malalties i els dols prematurs que per desgràcia, en els anys als quals ens referim, sovintegen. I els avis ja mig baldats, juntament amb els pares adolorits, acompanyen impotents el nét i el fill al cementiri. Saben dels sentiments contradictoris produïts per la mort dels avis. Alleugement per part de les dones del pes d’haver-los d’atendre, càrrega feixuga que els correspon a elles. I per part d’ells, ha arribat el moment de decidir sense haver de consultar. Malgrat tot, no es deslliuren de la pena d’enterrar als pares, conscients de ser els propers de la llista. Saben, de la complicitat dels esposos en el tàlem conjugal, al fons de l’alcova. Dels jocs il·lícits entre la parella en bona sintonia, que els fan oblidar per una estona, la monotonia diària i el tedi de l’existència. Però saben també, aquestes mateixes alcoves, de l’angoixa d’algunes mestresses, quan quietes al llit, fent-se l’adormit, esperen amb angoixa l’arribada de l’home incomprensiu, que per el dret que li atorga el matrimoni, i el fet de ser mascle, deixa a l’altura del betum la dignitat de la muller, convertida en un objecte per sadollar la seva luxúria, sense tenir cap consideració pels sentiments d’ella, oblidant, fins i tot, la seva condició d’ésser humà. Tot això i molt més guarden les parets d’aquests casals ubicats en un carrer qualsevol del cas antic dels nostres pobles. Han sobreviscut a guerres, epidèmies sequeres i riades. I han vist passar pel carrer: enterraments, Viàtics i processons, (amb les finestres guarnides amb la millor vànova de l’aixovar, en senyal de respecte). Durant anys han sentit tocar les campanes amb alegria, escampant a reu el bateig d’un nou nat , i han bategat amb pena pel traspàs d’un parroquià. Han sentit com cridaven a missa, anunciaven l’àngelus i el toc d’oració. També han sentit el toc d’advertiment quan s’apropava algun perill,- com ara el foc- i han repicat alegres per la festa major. S’han emocionat amb el refilar de la tenora entonant una sardana, i gaudit amb els joves dansant al compàs d’un vals. És per això i moltes altres coses (impossible relatar-les totes), que m’atrauen les cases centenàries dels pobles de les nostres contrades, pels secrets i misteris que guarden i que no explicaran mai. Per la qual cosa, aquests vells casals no deixaran mai de ser una font inesgotable per la meva imaginació.

Trobada de la família Majoral

novembre 12th, 2017

Ahir vam tenir el goig de reunir-nos la família Majoral i vaig ser feliç (Montse només faltaves tu i et vam trobar a faltar). Amb els cosins vam recordar anècdotes d’infància, quan ens veiem molt més sovint que ara, i encara vivien els avis . Ens vam abraçar i em vaig adonar que l’amor que sentim els uns pels altres és ben viu tot i la distància que ens separa físicament.

A més, vam gaudir de l’escalf dels oncles que sortosament ens resten de la generació anterior , el tiet Xavier, pal de paller de la nissaga, i les tietes Angelina i Carme.

Vam acabar la jornada convençuts que havíem de retrobar-nos més sovint, tot i la dificultats de reunir tantes persones un dia determinat. Val tant la pena!

Estic segura que des de allà on siguin els que ja ens han deixat van beneir la nostra trobada i el seu esperit ens va fer companyia.

I és que certament, la sang mai no es torna aigua!

Maria Dolors Majoral i Tort

Novembre del 2015

EUROPA

octubre 28th, 2017

Europa

Quan Espanya va entrar a formar part de la UE, ens sentíem eufòrics. Per fi els catalans estaríem a recer d’aquesta vella Europa que vetllaria per nosaltres i ens defensaria dels continuats atacs amb què la madrastra espanyola profanava una vegada i una altra la nostra estimada Catalunya.

Aleshores ignoràvem que la UE no era més que un grup de països del vell món que idolatrava el capitalisme. No vam saber veure que les persones que habitàvem aquestes nacions no significàvem res per als dirigents, que només els servíem per votar-los i obeir-los com xais.

Actualment les polítiques de la Unió es desenvolupen cada vegada més a la dreta. Per això els rics són més rics i els pobres més pobres. Pobra Europa!

Dels drets humans no en parlem, només cal veure com reben els immigrants que arriben a casa nostra fugint de guerres cruentes. Tampoc no fan d’àrbitres: els diners que deixa l’armament és massa suculent. Llàstima d’Europa!

Fan costat a un Govern espanyol corrupte, el President del qual s’ha demostrat que ha cobrat comissions del seu partit fora de la llei. I han estat incapaços d’ estendre la mà a una petita part del territori europeu quan s’ha vist sotmès pel seu veí a cops de porres i de tot el que tenien al seu abast! Això és Europa!

Per això ens plau dir amb majúscula: ADEU ESPANYA, ADEU EUROPA.

BENVINGUDA REPÚBLICA CATALANA!

 Maria Dolors Majoral i Tort
Octubre de 2017

Els catalans només volem votar.

setembre 27th, 2017

La ignorància és molt mala companya. Em pregunto si se n’ adonen aquests que no tenen res a fer i van a exaltar a la “Benemerita”perquè carreguin contra els catalans, els quals amb el seu treball, ajuden a sostenir els pressupostos de les comunitats menys afavorides.

Crec que la solidaritat entre els pobles ha d’existir, però també crec que per part dels qui la reben hi ha d’haver el neguit d’espavilar-se per arribar a ser autosuficients, i no plegar-se de braços esperant viure tota la vida de les subvencions que els hi venen donades per aquells que sí ajupen l’esquena.

En aquestes comunitats però, hi ha moltíssima gent que no es conforma, per això han abandonat la terra que els va veure néixer assumint tot el dolor que això comporta, per cercar un futur millor per ells i els seus fills. Aquests han deixat d’estar subvencionats per subvencionar als altres. Enhorabona!

Apel·lo als espanyols a reflexionar sobre si els catalans en mereixem el què ens estàn fent. Crec que si ho fan amb la mà al cor s’haurà acabat el conflicte. NOMÉS VOLEM VOTAR!

MARIA DOLORS MAJORAL TORT

BESCANÓ, 27 DE SETEMBRE DE 2017

Martí Botlló al any de la seva mort.

agost 23rd, 2017

Enyorat Martí,

Segurament pensaràs que sóc molt exagerada quan empro la paraula “enyorat” ja que tu i jo ens havíem vist ben poc. Tens raó, però certament t’he tingut present molt sovint al llarg d’aquests mesos en que tu ja gaudeixes d’una altra dimensió. Però enyorat també per quantitat de persones que t’havien estimat en vida i guardaran per sempre el teu record.

T’explicaré un secret: recentment he tingut la oportunitat de viatjar a les Cascades del Niàgara: per l’efecte del sol i l’aigua es produeix sovint aquell fenómen òptic tan bonic que consisteix en fer visibles al cel, en forma ovalada, tots els colors de l’espectre de la llum. Aquest prodigi el coneixem com arc Iris, o de Sant Martí. El teu nom!

Durant uns segons vaig imaginar-te, un xic difuminat, emmarcat dins aquesta manifestació de colors. I aquesta visió tan esporàdica em va encomanar una calma infinita. I vaig saber; que la pau immensa que irradia el teu esperit té el poder de fer-nos arribar a nosaltres pobres mortals, un xic d’aquest assossec que necessitem per creure en un més enllà tranquil i feliç.

Saps? De menuda, era molt reflexiva, i quan vaig començar a assimilar que a una hora o a una altre tots hem de morir no volia pensar-hi perquè m’angoixava molt. Em mirava a les persones que ja tenien una edat amb cert recel, i agraïa ser tot just un infant perquè pensava- candida de mi- que la mort era molt lluny .

Després, te n’adones que el temps passa volant; els dies, les setmanes, els mesos i els anys s’escolen ràpidament. Entretant, vas deixant pel camí persones amb les que t’has identificat molt. Primer els avis, els pares, els oncles i de tant en tant alguna personeta a qui no tocava perquè tenia tota la vida per endavant, com és el teu cas Martí.

I sense proposar-t’ho deixes de témer la mort, i acceptes resignadament que cada dia és més propera. Llavors, mires enrere per fer balanç de la vida que t’ha tocat viure i arribes a la conclusió de que has d’aprofitar cada minut dels que et resten per gaudir de la companyia dels que t’estimes i t’estimen, mentre esperes tranquil l’hora d’abraçar als que tan precedit!

Pensant en tu m’han vingut a la memòria, força vegades, unes reflexions que va fer un dia el meu pare (germà de la teva àvia), quan la malaltia i la vellesa trucaven a la seva porta. Va dir fent referència a una germana que havia mort als 21 anys: *La vaig plorar moltíssim i la vaig trobar a faltar encara més, però ara penso que es va estalviar tot el que, els qui la vam sobreviure ens toca patir*!

Bé Martí, t’he explicat tot això perquè m’ha sortit del cor. Potser perquè s’apropa el cap d’any del teu comiat i tinc fresc en la memòria aquell dia tan tràgic, no ho sé. Tinc clar però, que em tornaré adreçar a tu quan tingui necessitat d’explicar-te coses.

Guarda’m un raconet en aquest cel del qual gaudeixes i envia forces als papis

que no han deixat de plorar-te.

Maria Dolors Majoral i Tort

Agost del 2017.

Excursió a Barcelona organitzada pel Casal

juliol 4th, 2017

El llibre que em va despertar les ànsies de viatjar

maig 20th, 2017

De menuda no vaig ser una criatura malaltissa, però gairebé com tothom no m’escapava al menys un cop l’any de les desagradables angines que em feien passar unes jornades al llit amb febre, a més d’haver de patir les antipàtiques indiccions de penicil·lina que des de els anys quaranta i escaig havien arribat a Espanya i ajudat a salvar moltes vides, però que per mi eren un martiri al qual temia, i que la meva mare intentava compensar amb les pastilles “Formitrol” que tenien un gust molt bo i a mi m’encantaven. Hi havia però, una cosa que em rescabalava en aquests dies pèssims: un llibre al qual la mama tenia en gran estima i que només em deixava quan em veia trista. Recordo que el títol era més o menys; Alguns Països del Món. Naturalment, com tot en aquella època estava editat en castellà. Era un manuscrit que a més de revelar-te l’existència d’altres indrets t’endinsava en una aventura meravellosa . Cada capítol era un país diferent i estava imprès amb la lletra del propi autor. El van editar una colla de professors viatgers, entre ells, el marit d’una mestra que havia tingut la mama i que jo també vaig conèixer encara que en edat molt avançada.

Aquest llibre, que quan em trobava bé desapareixia com per art de màgia, era per mi com un tresor que m’allunyava de la realitat i em feia somniar amb terres remotes i estranyes per a mi. Al principi era tan menuda que em conformava mirant les fotografies en blanc i negre, algunes de les quals em van quedar gravades a la retina. Tant és així, que molts anys després, quan he tingut l’ oportunitat de viatjar a algunes d’aquestes nacions he buscat en els seus carrers l’estampa que anys ha em feia vibrar, no cal dir que inútilment.

Ben aviat em vaig espavilar i aprendre a conèixer les lletres que formaven les paraules i aquestes les frases que em desvetllaven secrets de països llunyans que en aquella època, era inimaginable n’hi tan sols pensar en descobrir personalment. Era el temps en què contemplàvem embadalits els pocs avions que veiem volar com si fossin ocells, dibuixant al seu pas una estela blanca en mig d’un cel blau immaculat i que a mi em semblaven cossos estranys en el món real en el qual estava submergida.

Quan ens vam traslladar a viure a Anglès el llibre es va perdre durant la mudança. Ell però, n’estic segura, va desvetllar en mi la curiositat de saber d’altres indrets on hi vivia gent de raça i tradicions ancestrals tan diferents a les de la nostra Catalunya. Anys més tard, el destí va voler que aquest afany s’intensifiques quan vaig tenir la sort de conèixer el que ha estat el meu company des d’aleshores, d’això ja en fa gairebé 40 anys, ja que l’atzar va voler que compartíssim aquesta afició que ens ha portat a viure en terres llunyanes moments molt dolços en mútua companyia.

El temps ha passat, i sense adonar-nos-en hem arribat a l’edat del “si no fos”. Tot i així intentem aprofitar tot el què està al nostre abast. I… fins que el cos aguanti!

Maria Dolors Majoral Tort

PETITA NOTA ENVIADA A L’ANNA

maig 6th, 2017

Cuerpo del mensaje

 Bescanó, 6 de maig del 2017

CASAL DEL JUBILAT DE BESCANÓ

abril 30th, 2017

El dijous llarder

març 14th, 2017

Dijous llarder .

Quan érem tot just infants els que avui tenim certa edat, esperàvem amb il·lusió el dia del dijous llarder. Era un jorn d’esbarjo a l’escola que trencava la monotonia del dia a dia. Sovint, anàvem a berenar a una font propera i ens ho passàvem d’allò més bé menjant la truita i el tros de botifarra que la mare ens havia preparat dins d’una carmanyola d’alumini, ja que en aquell temps no se’n coneixien de plàstic.

Després, era temps de jocs: el pare carbasser, el joc dels disbarats i tants d’altres. Tornàvem a casa cansats tot cantant l’estrofa famosa que tots recordem: “El dijous llarder, botifarra menjaré”.

En fer-nos adults les obligacions convertiren aquesta festa en un dia més de la setmana; dins la rutina diària no teníem temps per a berenades… en tot cas, ho vivíem de lluny quan eren els nostres fills els qui gaudien aquesta jornada.

Però el temps passa, i, gairebé sense adonar-nos-en, arriba la jubilació, i al mateix temps, diuen, la segona joventut; això sí, acompanyada del si no fos. És temps de recuperar tradicions i passar-s’ho bé.

Per això, un any més, el casal de jubilats de Bescanó va organitzar un berenar al polivalent. Vam menjar botifarra o truita segons el gust, coca de llardons i vam beure cava, vam parlar, riure i gaudir de bona companyia. La música del Duet Giravolt va amenitzar la festa i els avis vam ballar a plaer oblidant-nos del si no fos. En fi: crec que aquestes festes i excursions són adients per fer poble i poder passar junts una bona estona. Fins la propera!

Maria Dolors Majoral Tort

Març del 2017.

La Il·lusió del Nadal

desembre 24th, 2016

Recordo la il·lusió que ens feien les Festes de Nadal quan érem criatures. La mama, des del primer any que vam viure a S. Julià, guarnia un arbre que li baixava del bosc el seu oncle; el papa, feia el pessebre.
Els veïns del costat de casa, un matrimoni ja gran, mai no es perdien la festa del tió de la nit del 24. També hi solien ser els seus fills amb les respectives parelles. Allò era una festassa!
Un dies abans el Sr. Pepet desempolsava un tió gros i li repintava unes ratlles negres (com si fos un tigre) i el portava a la vora del foc. Aquest tió tenia unes concavitats a l’altura dels ulls, i quan nosaltres l’anàvem a veure eren plenes de brases de foc. El Sr. Pepet ens contava que li espurnejaven els ulls de tan tip com estava, esperant l’hora d’evacuar-ho tot la nit de Nadal, que era quan es produïa el miracle.
La mainada jugàvem pels carrers del poble amb la il·lusió dibuixada al rostre, desitjant que passessin les hores que faltaven pel gran esdeveniment.
I arribava l’esperat moment de garrotejar el tronc: a fe que ho fèiem a consciència, convençudes que, com més fort picàvem el tros de fusta, més ens cagaria. Fins de la xemeneia, queien caramels!
Després, una mica esvalotades, a la meva germana i a mi ens tocava anar a dormir, si és que podíem!
Els adults celebraven la diada fent un bon àpat i rematàvem la festa assistint a la Missa del Gall.
El dia de Nadal era especial, ja que solíem representar algun pessebre vivent a l’escola, que es convertia, durant aquells dies, en teatre improvisat.
Crec que era per Sant Esteve que el papa ens portava a Vic a veure els Pastorets d’en Folc i Torres. Quina bona estona ens feien passar en Lluquet i en Rovelló!
Força anys després, l’últim d’escola abans d’anar a l’institut, el meu fill va fer de Lluquet en la mateixa representació. Vaig gaudir d’allò més!
I els Reis? Ai els Reis! Aquests personatges màgics que produeixen en les criatures i·lusió, respecte, fins i tot una mica de basarda, que ens han deixat els records més bonics i innocents, i que amb el pas del temps retrobem amb els nostres fills.
Al poble, S. M. els reis d’Orient repartien el dia 5 de gener. És a dir, mentre la quitxalla honorava els tres màgics amb fanals i cançons, els patges aprofitaven per deixar els regals.
En tornar a casa amb els pares, una mica afòniques de tan cantar, miràvem el balcó des d’un tros lluny i n’endevinàvem els presents. Recordo l’any que em van portar la bicicleta, va ser apoteòsic!
Tot això queda tan lluny!
Ara que ja torno una mica de tot, aquestes festes tan entranyables em resulten cada cop més tristes. Trobo a faltar els que ja no hi són (a aquestes alçades, per desgràcia, ja són molts) : pares, avis, oncles …..
Per això, a les primeries de desembre, quan els carrers dels nostres pobles i ciutats s’il·luminen anunciant les festes que s’acosten, la malenconia m’envaeix i voldria que ja fossin passades.
I més aquest any d’aflicció, en què la meva família ha sumat, a les que ja tenia, una nova absència molt injusta i molt sentida, perquè no tocava. Per això el dia 25, quan aixequem les copes per fer el brindis nadalenc, al voltant de la taula ben parada, pensarem en tu, Martí. I també en els teus pares, perquè de ben segur seran les festes més amargues de la seva existència.
Però la vida segueix, i els petits de la colla reclamen la nostra atenció, els ho devem.
Igual que els passats van fer amb nosaltres, qui sap si alguna vegada amb el cor adolorit!
Que l’estrella d’Orient, aquella que de menuts arribàvem a veure si hi posàvem molta imaginació, ens porti salut i esperança a tots!
Que l’any 2017 sigui millor!
Maria Dolors Majoral Tort

    Totes les entrades
    novembre 2017
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « oct.    
     12345
    6789101112
    13141516171819
    20212223242526
    27282930